Efectes secundaris

Canvi d'adreça

2007-08-31T13:19:00.000+02:00

A partir d'ara, segueixo en el món dels blocs en una altra adreça. Darrerament no he tingut la disciplina ni la intensitat mental suficient per mantenir vius els dos blogs que se suposava que havia d'alimentar. He decidit, doncs, fusionar-los i fer-ho en una altra plataforma blocaire. No sé si ens en sortirem, encara que les ganes hi són.
Ens seguim llegint, doncs a SECUNDÀRIA MEMÒRIA
Un deixo una cançó d'Euclydes Matos, amb un muntatge que he fet jo mateix a partir de fotografies, majoritariament de 1000imagens.com

autocrítica

2007-07-13T16:00:00.000+02:00

Molts han volgut passar per savis solament citant els veritables savis.

Tomás de Iriarte, escriptor espanyol (1750-1791)

I perquè no un de meu, avui?

2007-07-03T20:27:00.000+02:00

Tactes (iii)

T'escric des d'un desert

on el desig es perd, dunes enllà,

on s'esqueixen les pells

sense interfície,

on la set és ja l'únic que puc beure.

I et veig des del desert

que aquesta nit abriga,

una agonia indòmita i molt lenta

de sentits fets tempesta

Antoni Casals i Pascual: Tactes (iii), dins "Els murs de l'odi"

Jo no sóc jo ni sóc l'altre (sá Carneiro per Calcanhotto)

2007-06-23T12:09:00.000+02:00

Amb la paraula de Rosa Leveroni

2007-06-14T17:07:00.001+02:00

Aquest so greu de corda adolorida
que subratlla el meu cant, és la penyora
deixada per la mort perquè et recordi,
amor adolescent. És la teva ombra
que en l'alta solitud dels camins aspres,
el braç acollidor, va fer-me ofrena
d'aquest repòs segur, oh flama pura
del meu amor passat, present encara
en el somriure las d'un món que porta
el pes de tots els morts en les florides
de cada primavera renovada.
Ets el meu port tancat on de l'inútil
navegar porcel·lós veig la tristesa
i el conhortament... Ombra benigna
que m'acompanya el cant atemperant-lo
amb unes notes greus, serva'm els braços
eternament oberts...

Rosa Leveroni

Dans le port d'Amsterdam (Jacques Brel)

2007-06-06T23:54:00.000+02:00

Dans le port d'Amsterdam
Y a des marins qui chantent
Les rêves qui les hantent
Au large d'Amsterdam
Dans le port d'Amsterdam
Y a des marins qui dorment
Comme des oriflammes
Le long des berges mornes
Dans le port d'Amsterdam
Y a des marins qui meurent
Pleins de bière et de drames
Aux premières lueurs
Mais dans le port d'Amsterdam
Y a des marins qui naissent
Dans la chaleur épaisse
Des langueurs océanes

Dans le port d'Amsterdam
Y a des marins qui mangent
Sur des nappes trop blanches
Des poissons ruisselants
Ils vous montrent des dents
A croquer la fortune
A décroisser la lune
A bouffer des haubans
Et ça sent la morue
Jusque dans le coeur des frites
Que leurs grosses mains invitent
A revenir en plus
Puis se lèvent en riant
Dans un bruit de tempête
Referment leur braguette
Et sortent en rotant

Dans le port d'Amsterdam
Y a des marins qui dansent
En se frottant la panse
Sur la panse des femmes
Et ils tournent et ils dansent
Comme des soleils crachés
Dans le son déchiré
D'un accordéon rance
Ils se tordent le cou
Pour mieux s'entendre rire
Jusqu'à ce que tout à coup
L'accordéon expire
Alors le geste grave
Alors le regard fier
Ils ramènent leur batave
Jusqu'en pleine lumière

Dans le port d'Amsterdam
Y a des marins qui boivent
Et qui boivent et reboivent
Et qui reboivent encore
Ils boivent à la santé
Des putains d'Amsterdarn
De Hambourg ou d'ailleurs
Enfin ils boivent aux dames
Qui leur donnent leur joli corps
Qui leur donnent leur vertu
Pour une pièce en or
Et quand ils ont bien bu
Se plantent le nez au ciel
Se mouchent dans les étoiles
Et ils pissent comme je pleure
Sur les femmes infidèles

Dans le port d'Amsterdam
Dans le port d'Amsterdam.

Una de Georges Brassens... per Carla Bruni

2007-06-04T18:11:00.000+02:00

Sonet, amb lletra i música

2007-05-20T01:40:00.000+02:00

Quan ella dorm el gaudi somnolent
del vell jardí vibrant de flors i nit,
passant per la finestra sóc el vent,
i tot és com un alenar florit.

Quan ella dorm i sense fer-hi esment
tomba a les grans fondàries de l'oblit,
l'abella so que clava la roent
agulla -fúria i foc- en el seu pit.

La que era estampa, encís i galanor
i moviment ambigu, és plor i crit.
I jo, causa del dol, de la dolçor

en faig lasses delícies de pecat,
i Amor, que veu, ulls closos, el combat,
s'adorm amb un somriure embadalit.

Bertomeu Rosselló-Porcel

Ara enyor comprensiu tota aquella innocència

2007-05-20T00:13:00.000+02:00

No he volgut venturós ser res més que un poeta
no he cedit mai als cants del poder ni a les trampes
però el món literari té un deix aspre inhòspit
rere els versos hi ha gent d'una gran mesquinesa
Som humans tanmateix i a mentir rimant sons
un n'aprèn com un joc amb ofici i amb tècnica
Jo em pensava als deu anys que eren tots bona gent
els mirava com déus a les fotos dels llibres
Ara enyor comprensiu tota aquella innocència

Ponç Pons: Nura (fragment)

Avui, Leonard Cohen amb Sonny Rollins

2007-05-08T22:48:00.000+02:00

Homenatge a Teresa, de l'Ovidi

2007-05-05T18:28:00.000+02:00

Escacs

2007-05-05T11:27:00.000+02:00

El Cel és el jugador, i nosaltres només els peons.
És la realitat i no una figura retòrica.
Ell ens col·loca i ens mou sobre l'escaquer del món.
Després ens deixa anar de sobte dins el pou del no-res.

Omar Kayyam

Gent, d'Evtuixenco

2007-04-28T18:29:00.000+02:00

No existeixen homes poc interessants.
Els seus destins són com històries de planetes.
Cada un és únic, sol, ell sol,
no n'hi ha cap altre que s'hi assembli.

I si algú ha viscut en silenci,
feliç en el seu racó,
la seva mateixa insignificança
l'ha fet interessant.

Cadascú té un món secret, ben seu,
on s'amaga el millor instant,
on s'amaga l'hora més terrible.
Però nosaltres no en sabem res.

I si un home mor,
mor també la seva primera nevada,
i el primer petó i el primer combat...
Tot s'ho emporta.

E. Evtuixenco: Gent (fragment), dins "Autobiografia precoç" (trad. Elena Vidal Fernàndez)

fotografia d'Augusto Tomé

De Ricard Creus

2007-04-21T23:51:00.000+02:00

Si no em tinguéssiu lligat
i amb un nus a la llengua,
faria poemes, encara que
només fossin parracs.

I sortiria al carrer
i tot empenyent el meu fato,
els cantaria sense importar-me
que em prenguessin pel drapaire.

Ricard Creus: El poble (dins "Cada dia un dia", obra poètica 1968-2003)

Afectes extrems

2007-04-10T23:11:00.000+02:00

El pare Michael, el meu nou protector i confessor designat, era un rebrot de la noblesa catòlica anglesa (...) Quan em vaig haver acostumat a les seves carícies, ens vam convertir en amics íntims i aliats i les atencions del pare Guardià van decréixer proporcionalment, tot i que si això va ser conseqüència d'una millora de la meva conducta o, com ara sospito, d'algun pacte entre ells, jo ni ho sabia ni m'importava gens. Amb un sol passeig de tarda tonificant a través dels Downs esbandits per la pluja, interromput per demostracions d'afecte, el pare Michael em va convèncer que el mestissatge racial, ben lluny de ser una màcula que calia expiar, era l'obsequi preciós que m'havia fet Déu, plantejament amb el qual em vaig mostrar d'acord i agraït.

John Le Carré: La cançó dels missioners

fotografia: À porta, de Victor MM Costa

Calipso desconsolada

2007-03-26T23:05:00.000+02:00

"Calipso ne pouvait se consoler du départ d'Ulysse"

Aquesta senzilla frase li produí una emoció nova, estranyament plaent, gairebé dolorosa de tan plaent, gairebé tan agradable com la carícia dels seus dits inhàbils sobre una pell molt llisa. I aquesta frase tan clara, ell comprenia a la perfecció perquè Calipso no es podia consolar, l'empenyé endavant, l'obligà a endinsar-se en el laberint d'aquella llengua dúctil i madurada, amb mots d'un nou dring que produïen una misteriosa voluptuositat.

Maria Aurèlia Capmany: "Un lloc entre els morts"

Supervivències

2007-03-19T22:42:00.000+01:00

Alternança subtil

de tensió i de relaxament

davant l'alternativa repetida

de ser un nàufrag o un supervivent.

Feliu Formosa: Coda (dins "Darrera el vidre - Poesia 1972-2002)

De la mà de Goytisolo

2007-02-01T11:05:00.000+01:00

ESA FLOR INSTANTÁNEA

Miedo a perderse ambos,
vivir el uno sin el otro:
miedo a estar alejados
en el viento de la niebla,
en los pasos del día,
en la luz del relámpago,
en cualquier parte. Miedo
que les hace abrazarse,
unirse en este aire
que ahora juntos respiran.
Y se buscan y se buscan
esa flor instantánea
que cuando se consigue
se deshace en un soplo
y hay que ir a encontrar otras
en el jardín umbrío.
Miedo; bendito miedo
que propicia el deseo
la agonía y el rapto,
de los que mueren juntos
y resucitan luego.

José Agustín Goytisolo

Un futur?

2007-01-25T10:39:00.000+01:00

Imagina un món en el què generacions d'éssers humans arriben a creure que certes pel·lícules van ser fetes per Déu, o que un software específic va ser codificat per Ell. Imagina un futur en el que milions dels nostres descendents assassinen a altres tants per interpretacions diferents de "La Guerra de les Galàxies" o el Windows 98. Hi hauria res de més ridícul? Doncs això no seria gaire més ridícul que el món en què vivim.

Sam Harris

Pensament etològic

2007-01-15T15:23:00.000+01:00

Crec que he trobat la baula perduda entre els animals i l'home civilitzat: som nosaltres.

Konrad Lorenz

Fidelitats

2006-12-15T09:26:00.000+01:00

Italià de cap a peus, no tenia cap dubte que un home podia sentir una devoció apassionada per una dona a qui enganyava amb altres dones. No tenia cap mena de dubte que el comte estava enamorat de la comtessa i, canviant d'escenari, Brunetti es va adonar que el mateix es podia dir del comte Lorenzoni: si hi havia alguna cosa del tot humana en ell, era el seu amor per la comtessa.

Donna Leon: Noblesa obliga

Pecats

2006-12-13T13:55:00.000+01:00

El terror a la societat, que es la base de la moral, el terror a Déu, que es el secret de la religió, aquestes dues coses són les que ens governen. I tanmateix..., tanmateix, penso que si un home visqués la seva vida de forma completa i fins el limit, si fora capaç de donar forma a cada sentiment, expressió, a cada pensament, realitat a cada somni, el món prendria un impuls tan fresc d'alegria que oblidaríem allò que té de dolent la mediocritat, i retornaríem a l'època hel·lènica ideal, a quelcom de més dolç i ric, que l'ideal hel·lènic. Però fins i tot el més valent dels homes té por d'ell mateix...Hi ha qui diu que els més grans esdeveniments del món tenen lloc al nostre cervell. És al cervell i només en ell, que hi tenen lloc els grans pecats del món.

Oscar Wilde: El retrat de Dorian Gray

Envellir

2006-12-01T13:00:00.000+01:00

NO VOLVERÉ A SER JOVEN

Fotografia: Pedro Miguel Costa

Que la vida iba en serio

uno lo empieza a comprender más tarde
-como todos los jóvenes, yo vine
a llevarme la vida por delante.

Dejar huella quería
y marcharme entre aplausos
-envejecer, morir, eran tan sólo
las dimensiones del teatro.

Pero ha pasado el tiempo
y la verdad desagradable asoma:
envejecer, morir,
es el único argumento de la obra.

Jaime Gil de Biedma: "Poemas póstumos" 1968

He d'escriure?

2006-11-28T19:54:00.000+01:00

No hi ha res menys apropiat per aproximar-se a una obra d'art que les paraules de la crítica: sempre se’n deriven malentesos més o menys desafortunats. Les coses no són tan comprensibles ni tan formulables com se'ns vol fer creure sempre; la major part dels esdeveniments no es poden dir, es desenvolupen en un àmbit on mai no ha penetrat cap paraula.

Sobretot, demani's en l'hora més callada de la nit: ¿He d'escriure? [...] si li fos permès de respondre aquesta seriosa pregunta amb un fort i senzill "he de", construeixi la seva vida en funció d'aquesta necessitat; la seva vida, fins i tot en les hores més indiferents i insignificants, ha d'ésser un signe i un testimoni d'aquest impuls. Després, acosti's a la natura i intenti dir com el primer home què veu i experimenta, què estima i perd.
Si la seva vida diària li sembla pobra, no se'n queixi; queixi's de vostè mateix, digui's que encara no és prou poeta per convocar la seva riquesa, ja que per al creador no hi ha pobresa ni lloc pobre o indiferent

Rainer Maria Rilke: Cartes a un jove poeta

A ALGUNS QUE S'ESTRANYEN DE NOSALTRES

2006-11-21T18:42:00.000+01:00

Nobles i bells senyors inconscients feliços
multiplicats cofois entre els miralls
d'Aranjuez o Versalles,
per gala coronats de barretina
frígia,
oh jacobins beats i gaditans metòdics,
ben satisfets i grassos en esperit,
us conec el rebuf quan ens trobeu
arbre torçat, mesell, tan obstinat a viure,
en un racó molest
del racional jardí geopolític.
I què hi farem, si som el poble-nosa,
si el món, almenys aquí, es refusa a assemblar-se
a la imatge que en fa el vostre desig?
No heu d'esperar que presentem excuses.

Jordi Sarsanedas (1924-2006)

Pensaments a l'avió

2006-11-10T23:28:00.000+01:00

L'hostessa em va fer somriure i se'n va anar. Pels altaveus va començar a sona r una cançó de Billy Joel. Vaig aixecar el cap, i mentre em quedava mirant els núvols foscos que flotaven al cel del Mar del Nord, vaig pensr en tot el que havia perdut: en el temps desaprofitat, en la gent que havia mort o que havia marxat, en els pensaments que ja no tornarien.

Haruki Murakami: Tòquio Blues

Escriure no és res

2006-10-21T17:44:00.000+02:00

La història de la meva vida no existeix. És una cosa que no existeix. Mai no hi ha centre. Cap camí, cap línia. Hi ha amplis indrets on es fa creure que hi ha algú, no és veritat, no hi havia ningú. La història d'una molt petita part de la meva joventut ja l'he més o menys escrita (...) Aquí parlo dels períodes amagats d'aquesta mateixa joventut, de certs enterraments als quals he sotmès certs fets, certs sentiments, certs esdeveniments. Vaig començar a escriure en un medi que m'arrossegava molt al pudor. Per a ells, escriure encara era una cosa moral. Escriure, ara, podria ben sovint semblar que no és res. A vegades sé això: que des del moment que això no és, barrejades totes les coses, obeir la vanitat i el vent, escriure no és res.

Marguerite Duras: L'amant

Aprenentatge

2006-10-19T11:44:00.000+02:00

En Ged havia pensat que, com a aprenent d'un gran mag, penetraria immediatament en el misteri i en el domini del poder. Entendria el llenguatge de les bèsties i la parla de les fulles del bosc, pensava, i amb la seva paraula menaria els vents, i aprendria a transformar-se en qualsevol cosa que desitgés. Potser ell i el seu mestre correrien junts com dos cèrvols, o volarien fins a Re Albi per damunt de la muntanya muntats en les ales d'una àliga.
Però no fou pas així. Van errar dies i dies; primer baixaren a la vall i anaren gradualment cap al sud (...) No van penetrar en cap indret misteriós. Res no va passar. El bastó de roure del mag, que en Ged havia mirat en principi amb respcte i aprensió, no era res més que un sòlid bastó amb què caminar.

Ursula Le Guin: Un mag de Terramar

Fotografia: Carlos Matos

Capbussada

2006-10-10T10:29:00.000+02:00

...En el nostre paradís aquatic, una mena de cala completament isolada, d'aigües molt profundes, cada vegada que s'enfila a un pic vertiginós per saltar, em quedo a baix i la miro com des d'un tràveling inclinat quasi vertical, però el cap em roda i els ulls confonen el pic amb els grans ginkos que es retallen darrere, fent ombres xineses. Es torna petita, com un fruit penjat al cim d'un arbre. Em diu coses a crits, però és un fruit que remoreja. Un soroll llunyà, imperceptible a causa de l'aigua que cau en cascada sobre les pedres. De sobte, el fruit cau suspès en l'aire, vola desafiant el vent, cap on sóc jo. Finalment, es torna un fletxa purpurina, afusada, que capbussa el cap dins l'aigua, sense gaire soroll ni esquitxades.

Dai Sijie: Balzac i la petita modista xinesa

Crims

2006-10-06T15:54:00.000+02:00

Quan penses en la llarga i fosca història de la humanitat, pots observar que els crims més odiosos s'han comès en nom de l'obediència més que no pas en nom de la rebel·lió.

CP Snow

Invitació al viatge

2006-10-04T17:49:00.000+02:00

Germaneta, infant,
pensa el dolç encant
de fer junts un llarg viatge!
Estimar a desdir,
estimar i morir al país
que és com ta imatge!
Aquells sols mullats
d’uns cels emboirats
tenen l’encís que perdura
tan misteriós
del teu arterós esguard
que entre plors fulgura.

Tot, allà, és ordre i beutat,
luxe, calma i voluptat.

Llustrosos moblats,
pels anys patinats,
ens ornarien la cambra;
flors de rars colors
mesclant les sentors
als vagues perfums de l’ambre,
opulents plafons,
els miralls pregons,
l’oriental espectacle,
parlaria tot al cor,
mot a mot
i en secret, un dolç vernacle.

Tot, allà, és ordre i beutat,
luxe, calma i voluptat.

Mira als blaus canals
dormir uns quatre-pals
que van pel món erra que erra;
és per sadollar
quant pots desitjar
que arribin d’una altra terra.
— Els sols ponentins
vesteixen jardins,
camps, canals i vila,
d’or i de jacint
que es van adormint
en la calda llum tranquil·la.

Tot, allà, és ordre i beutat,
luxe, calma i voluptat.

Baudelaire: Invitation au voyage
(trad. de X. Benguerel)

21 de setembre

2006-09-18T16:19:00.000+02:00

...Last scene of all,
That ends this strange eventful history,
Is second childshness and mere oblivion,
Sans teeth, sans eyes, sans taste, sans everything

L'escena darrera,
que clou aquesta estranya i moguda història
és una segona infantesa, el mer oblit,
sense boca, sense ulls, sense gust, sense res.

W. Shakespeare

Espines

2006-09-04T20:55:00.000+02:00

La rosa és el símbol de l'amor, no pas per la seva flor -hi ha moltes flors tan o més belles que la rosa- sinó per les seves espines. L'amor punxa, fa mal, és una barreja indestriable de pètals de vellut i esgarrinxades. Perquè ens oblidem del nostre jo i fins i tot perdem la consciència i la identitat, cal una excitació insuportable que ens alliberi de nosaltres mateixos i ens tansporti a altres nivells, inclosos els de la fantasia. Els millors amants intueixen que l'amor morirà, que la passió és una variació profana dels oficis de tenebres sagrats.

Emili Teixidor: El llibre de les mosques

Retrobant l'Espriu (i ara vé al cas)

2006-07-09T21:17:00.000+02:00

A vegades és necessari i forçós

A vegades és necessari i forçós

que un home mori per un poble,

però mai no ha de morir tot un poble

per un home sol:

recorda sempre això, Sepharad.

Fes que siguin segurs els ponts del diàleg

i mira de comprendre i estimar

les raons i les parles diverses dels teus fills.

Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats

i l'aire passi com una estesa mà

suau i molt benigna damunt els amples camps.

Que Sepharad visqui eternament

en l'ordre i en la pau, en el treball,

en la difícil i merescuda

llibertat.

Salvador Espriu

Engany

2006-06-19T18:00:00.000+02:00

I per tant, Magdalena, l'amor
no va ser tant com deien. Es diria
que fou un engany, un bell engany mantingut
durant trenta anys de castedat perfecta, minuciosa.
Ja sé que has pres el costum de rebutjar
els records enutjosos i ara només
en queda de tu aquest somriure cortès,
esquifit, quan fas calça sota el lledoner
amb la teva àvia

Miquel Bauçà: I per tant Magdalena... (dins "Una bella història")

Estimar

2006-06-05T00:10:00.000+02:00

Per a la majoria de la gent, el problema de l'amor consisteix principalment a ésser estimat més que no pas a estimar, a la pròpia capacitat d'estimar. D'aquí ve que el problema per a ells consisteix en aconseguir ésser estimats, éser dignes d'amor.
(...) Moltes de les formes de fer-se estimar són les mateixes que s'utilitzen per a aconseguir l'èxit, per a "guanyar amics i influir en la gent". De fet, el que per a la majoria de gent de la nostra cultura ve a representar el fet d'ésser estimat, és essencialment, una mescla de popularitat i sex-appeal.

Erich Fromm: L'art d'estimar

fotografia de Rui Bento

I malgrat tot el sol ix sempre pel mateix lloc

2006-05-08T23:02:00.000+02:00

...En el discurs que pronuncià amb motiu de la inauguració d'un bust de bronze del general Franco, el governador civil (...) flanquejat per jerarquies militars, polítiques i religioses, evocà més de quatre i cinc vegades la imatge del sol ixent, per al.ludir a la gloriosa vinguda al món del salvador de la pàtria, i sempre que ho féu, indefectiblement, assenyalà amb el braç cap a l'oest. (...) ¿tant havien canviat les coses amb el nou règim? ¿era possible que els vencedors fossin capaços de capgirar també les lleis astronòmiques? L'endemà, quan una claror morada va retallar el tossal a l'horitzó i una taca vermella començava a crèixer i a degotar sobre l'Ebre, la ciutat deixà anar un sospir d'alleugiment: el sol encara sortia per l'est, igual que amb el rei, igual que amb la república...

Jesús Moncada: La galeria de les estàtues

Mals presagis

2006-04-25T22:45:00.000+02:00

...Cal una època per bastir una ciutat, una hora per destruir-la. Una selva es torna cendra en un moment; s'ha format en molts anys. Totes les coses subsisteixen i prosperen gràcies a grans precaucions; s'esmicolen ràpidament i sobtada. Qualsevol canvi que la Natura faci a l'ordre del món basta per a l'extermini dels mortals...

L. A. Seneca: Qüestions naturals, llibre III.

fotografia: Jorge Coimbra

ÍDOLS

2006-04-19T23:01:00.000+02:00

Aleshores, quan jèiem
abraçats davant la finestra
oberta al pendís d'oliveres (dues
llavors nues dins un fruit que l'estiu
ha badat violent, i que s'omple
d'aire) no teníem records. Érem
el record que tenim ara. Érem
aquesta imatge. Els ídols de nosaltres,
per la submisa fe de després.

Gabriel Ferrater: Ídols (Dins "Teoria dels cossos")

Paisatge de silencis

2006-04-17T19:32:00.000+02:00

A mi, la vista de la naturalesa i, en particular els paisatges de muntanya m'encomanen una barreja de lirisme i d'inquietuds agràries, i al costat d'imatges que em semblen molt belles em venen idees de gran repartiment de terres. Feia camí alternant el vaiverejar d'aquests pensaments i omplint-me els ulls amb la gamma de verds que, seguint els corents de l'estació, oferia canvis subtils a una mirada experta. Cada vegada, abans de guanyar la meitat del camí, m'aturava a contemplar la posta de sol i, després, esperonava el cavall per vèncer les fites de la meva ruta: els tres pins, la creu del terme, la caseta dels peons caminers, les runes de la masia, la font i tots els heralds silenciosos dels meus retorns.

Pere Calders: La ratlla i el desig (dins "Cròniques de la veritat oculta")

De Yeats

2006-04-09T12:32:00.000+02:00

I se'm fa clar el rostre d'ella ara-
¿Van modelar-la els dits del Quattrocento,
Les galtes esmolades com si hagués begut
El vent i nodrit d'un desori d'hores?
I jo sense ser de l'estirp de Leda
De jove vaig tindre un bonic plomatge-
Ja n'hi ha prou, més val somriure a tot el que somriu,
Fer-los veure que un vell espantall no ha d'espantar.

WB Yeats: (dins l'Espasa i la Torre); trad. Patrícia Manresa Ni Ríordáin i Albert Roig

Encara no

2006-04-08T20:23:00.000+02:00

Perquè retorna,
quan sóc perdut en l'ombra,
un debilíssim
record d'infant, les ales
passen sense tocar-me.

Salvador Espriu (El caminant i el Mur)

fotografia: Denis Olivier

Elegíaca

2006-04-04T18:58:00.000+02:00

Cap insult no estroncarà, doncs, les meves llàgrimes? Aquest dolor meu no sap esvaïr-se davant dels teus vicis? Han passat ja tants de dies sense que em vingués desig de teatre, ni del Camp de Mart; i ja no em fa plaer la meva Musa! Ah, vergonya, certament ha de fer-me vergonya! si no fos que, com diuen, l'amor indigne sol ésser sord d'orelles.

Properci: Elegies, llibre II (XIV), fragment (trad. Joan Mínguez)

fotografia d'Artur Franco

El fantasma & Pablo Neruda

2006-04-03T22:58:00.000+02:00

...
Mira el mar el fantasma con su rostro sin ojos:
el círculo del día, la tos del buque, un pájaro
en la ecuación redonda y sola del espacio,
y desciende de nuevo a la vida del buque
cayendo sobre el tiempo muerto y la madera,
resbalando en las negras cocinas y cabinas,
lento aire y atmósfera y desolado espacio.

Pablo Neruda: El fantasma del buque de carga -fragment-
(dins Residencia en la tierra)

Tango

2006-03-31T20:00:00.000+02:00

Ens va separar el sexe, que és l'ossada
dura i oculta de l'amor.
Vam baixar junts al metro:
en entrar als corredors, com un amant,
l'aire calent li feia una carícia.
Cadascú se'n va anar a la seva andana.
Vaig ser el primer a marxar:
la vaig deixar per sempre,
com si s'hagués llançat al pas del tren.

Joan Margarit: Tango (dins "Càlcul d'estructures")

Invitació al risc

2006-03-27T17:44:00.000+02:00

D'aquí a vint anys us sentireu més decebuts per les coses
que no vau arribar a fer que no pas per les que realment
vau fer. Així que arrisqueu-vos, navegueu lluny dels
ports segurs. Exploreu. Descobriu...

Mark Twain

Un dels haikús en temps de guerra

2006-03-21T22:24:00.000+01:00

A quin paisatge
poden adscriure els somnis
els sense pàtria?

Miquel Martí i Pol ( dins "Haikús en temps de guerra)

WATER (de Deepa Mehta)

2006-03-20T10:12:00.000+01:00

Diuen que és religió, però en realitat només és un problema de diners

Naturalesa divina

2006-02-27T23:38:00.000+01:00

POTSER NO HO SAP EL DÉU, ABSORT EN EL SEU MARBRE
que un altre déu de carn altivament se'l mira.
És molt més poderós: és viu i es mou
i, encar que moridor, molt més perfecte.
Si les formes del cos són quasi les mateixes,
¿per què preferiríem el cos del déu antic?

Narcís Comadira: Museu (fragment), dins "Les ciutats"

fotografia de Luz Fava

Raó i autoritat

2006-02-25T11:38:00.000+01:00

Quant als que volen saber quin és el nostre parer sobre alguna qüestió, ho fan amb més curiositat de la que cal ja que en cap discussió no hi ha de prevaldre tant la força de l'autoritat com la de la raó: perquè fins i tot l'autoritat d'aquells qui es declaren mestres és sovint un obstacle per als que volen aprendre, pel fet que s'acostumen a bandejar les pròpies opinions i sonen per bones les sentències d'aquells qui admiren; i, certament, no aprovo el que ens diuen dels pitagòrics que, en ésser interrogats sobre el perquè d'alguna opinió prèviament afirmada en una discussió, tenien per norma respondre "ho deia ell"; "ell" era Pitàgoras: els prejudicis tenien tanta força que l'autoritat triomfava fins i tot sense raons.

M.T.Ciceró: De la naturalesa dels déus, llibre I

Negra nit

2006-02-22T20:07:00.000+01:00

Matraca girant, vas de fosca,

ningú no veig, ningú no em veu.

Escolto les onades

udoladores del vent.

Estar despert així,

sobre una post d'agulles

clavant-se al cos, fa un mal sense recurs.

Vull, si pot ser, dormir.

Joan Vinyoli: Negra nit (dins "Tot és ara i res")

Paraules d'Omar Kayyam

2006-02-20T22:07:00.000+01:00

-Què tenim en comú aquest home i jo? Jo sóc un adorador de la vida i ell és un idòlatra de la mort. Jo escric: "Si saps estimar, de què et serveix que el sol surti i es pongui?" Hassan exigeix als seus homes que ignorin l'amor, la música, la poesia, el vi i el sol. Menysprea tot el que la Creació té de més bonic i gosa pronunciar el nom del Creador. I gosa prometre el paradís! Mira que et dic: si la seva fortalesa fos la porta del paradís, renunciaria al paradís! No penso posar els peus en aquesta caverna de falsos devots!

Amin Maalouf: Samarcanda

Consciència de poble

2006-02-18T12:06:00.000+01:00

Assumiràs la veu d'un poble,

i serà la veu del teu poble,

i seràs, per a sempre, poble,

i patiràs, i esperaràs,

i aniràs sempre entre la pols,

et seguirà una polseguera.

I tindràs fam i tindràs set,

no podràs escriure els poemes

i callaràs tota la nit

mentre dormen les teues gents,

i tu sols estaràs despert,

i tu estaràs despert per tots.

No t'han parit per a dormir:

et pariren per a vetllar

en la llarga nit del teu poble.

Tu seràs la paraula viva,

la paraula viva i amarga.

Ja no existiran les paraules,

sinó l'home assumint la pena

del seu poble, i és un silenci.

Deixaràs de comptar les síl.labes,

de fer-te el nus de la corbata:

seràs un poble, caminant

entre una amarga polseguera,

vida amunt i nacions amunt,

una enaltida condició.

No tot serà, però, silenci.

Car diràs la paraula justa,

la diràs en el moment just.

No diràs la teua paraula

amb voluntat d'antologia,

car la diràs honestament,

iradament, sense pensar

en ninguna posteritat,

com no siga la del teu poble.

Potser et maten o potser

se'n riguen, potser et delaten;

tot això son banalitats.

Allò que val és la consciència

de no ser res sino s'és poble.

I tu, greument, has escollit.

Després del teu silenci estricte,

camines decididament.

Vicent Andrés Estellés: Propietats de la pena

Proustianes

2006-02-15T23:06:00.000+01:00

Tot rellegint algunes frases ben fetes em dic: sí, en aquestes paraules hi ha aquesta idea, aquesta imatge, estic tranquil, el meu paper s'ha acabat, només cal que cadascú obri aquestes paraules, la hi trobarà, el diari li porta aquest tresor d'imatges i d'idees. Com si les idees fossin sobre el paper i els ulls només s'haguessin d'obrir per llegir-les i fer-les penetrar en un esperit on no hi eren abans.

Marcel Proust: L'article a Le Figaro (dins "Contra Saint Beuve")

fotografia de Nestor Botta

De la vellesa (iii)

2006-02-13T22:49:00.000+01:00

... car de la mateixa manera que els ancians savis es delecten amb la companyia dels joves dotats de bon caràcter i que la senectut dels qui frueixen del respecte i de l'afecte dels joves esdevé menys feixuga, així també els joves gaudeixen amb els consells dels ancians que els menen cap a la pràctica de les virtuts.

Ciceró: Cató el Vell (De la Vellesa)

fotografia d'António Araújo

De la mà de Voltaire: un aforisme

2006-02-13T12:03:00.000+01:00

Aquells que us fan creure absurditats, us poden fer cometre atrocitats.

Voltaire

Cementiri moncadià

2006-02-07T23:03:00.000+01:00

Com sol passar, després de la sequera van venir els aiguats. La primera glaçada va fer una matadissa i la corrua de difunts va tardar a esclarir-se. L'hivern també va ressultar mortífer. Amb una petita passa de tifus a l'estiu i una mica de grip de trascantó a l'octubre, el cementiri va guarnir-se i va començar a fer goig. Ara, el que se'n diu rodó no va quedar-hi fins que panteons, creus i làpides van agafar una certa pàtina i els xiprers van crèixer(...) Ja ho deia l'oncle Nicanor, el dels versos, ara difunt: "Què faríem els poetes, caietana, amb cementiris sense xiprers?".

Jesús Moncada: Calaveres atònites

El Viatge

2006-02-06T22:46:00.000+01:00

Per l'infant, que entre mapes i làmines delira,
l'univers és semblant al seu desig pregon.
Si n'és de gran el món quan des de casa es mira!
Però als ulls del record com és petit el món!

Charles Baudelaire: El viatge (fragment), dins "Les flors del mal", traducció de Xavier Benguerel

fotografia d'Alexei Gourianov

Un cert defalliment

2006-01-26T20:07:00.000+01:00

He arribat a un moment, o si es vol, em trobo en unes circumstàncies tals, en què puc tèmer que les coses que més desitjaria dir -o almenys a falta d'aquelles, si l'afebliment de la sensibilitat i la bancarrota del talent deixen de permetre-ho, aquelles que venien després, que ens veiem arrossegats, per comparació amb aquest ideal més alt i més sagrat, a no apreciar gaire, però que al capdavall no hem llegit enlloc, que un pot pensar que no seran dites si un les diu, i que notem que de tota manera estan lligades a una part fins i tot menys profunda del nostre esperit- deixaré de cop i volta de poder-les dir. Ja em considero només el dipositari, que pot desaparèixer d'un moment a l'altre, de secrets intel·lectuals que desapareixeran amb mi i voldria tenir a ratlla la força de la inèrcia de la mandra anterior obeint a aquella bella ordre de Crist en sant Joan: "Treballeu mentre encara tingueu llum".

Marcel Proust: Contra Saint Beuve. Records d'una matinada.

Prometeu

2006-01-25T00:10:00.000+01:00

És fàcil per a qui té el peu fora de misèries, d'aconsellar i amonestar l'infortunat.

Èsquil: Prometeu encadenat

La intimitat guanyada...

2006-01-24T00:18:00.000+01:00

La intimitat guanyada
a força de pobresa,
el so d'una guitarra
en una cambra plena
de l'olor de contactes
i amb la finestra oberta
al fum i al cansament.
Hi fas l'aprenentatge
per copsar el desacord
de tantes dones soles
amb la ciutat que aïlla
(la morta xemeneia,
les múltiples antenes).
Hi serves en silenci
la dignitat perfeta
en forma de renúncia.

Feliu Formosa: Llibre de les meditacions

fotografia: josé margarito

Simulació de la ira

2006-01-19T18:14:00.000+01:00

Mai no s'ha d'admetre la iracúndia, sinó en tot cas, alguna vegada, simular-la, per tal d'excitar els ànims apagats dels oients, talment com excitem amb esperons o amb flames els cavalls tardans a emprendre la carrera. De vegades cal atemorir aquells en qui no fa efecte la raó. Però irritar-se no és pas més útil que entristir-se o esglaiar-se.

Luci Anni Sèneca: De la Ira, Llibre Segon

Mestratge

2006-01-18T18:58:00.000+01:00

Els mestres que tinguérem (...), homes moderats i sobris, diuen que la presència del savi, algun cop és influent; que l'home de bé ha d´ésser misericordiós; que la mena dels delictes és variada i les penes desiguals; que en l'home constant hi ha un lloc per al perdó; que adesiara rectifica el que ha dit, si això esdevé més avinent; que manta vegada es desdiu d'una seva afirmació; que totes les virtuts tenen un terme mitjà que les modera. Si de cas haguessis tingut aquests mestres, Cató, de segur que amb el natural que tens no series millor, ni més gallard, ni més temperant, ni més just -ja que no ho pots ser més- però estaries un poc inclinat a la indulgència.

M. Tul.li Ciceró: Defensa de Luci Licini Murena

Ordenances

2006-01-11T17:13:00.000+01:00

L'abundància i precisió de les lleis és senyal que la ciutat és mal administrada, perquè en posar obstacles als mancaments, ens veiem obligats a establir gran nombre de lleis. La comesa dels bons governants, però, no és pas omplir de lleis els pòrtics, sinó mantenir la justícia en les ànimes, perquè no és pas amb decrets, sinó amb els costums que hom regeix bé les ciutats, i quan els ciutadans han estat mal encaminats, gosen transgredir àdhuc les lleis escrites amb precisió, mentre que quan han estat ben educats, respecten de bona gana les lleis escrites també amb senzillesa.

Isòcrates: Areopagític

Dues d'Àngel Guimerà

2006-01-10T20:26:00.000+01:00

*
L'espasa del rei en Jaume
no té pom, i res hi fa,
que no es veu per aixecar-la,
ni tan sols un català.

**
Volem conquistar l'Espanya,
i això és desvari d'infants:
ans conquistem-nos nosaltres
que prou feina que hi haurà.

Àngel Guimerà, del "Segon llibre de Poesies", 1920; citat per Emili Segués a "Antologia de la poesia patriòtica catalana", EDICIONS CATALANES DE PARIS, 1976.

Aristotèlica

2006-01-05T18:27:00.000+01:00

...les arts no s'assemblen pas a les virtuts. Els productes de les arts posseeixen el bé en si mateixos; per a posseir-lo, els basta tenir alguna qualitat. En canvi, a les accions que han estat fetes d'acord amb la virtut, no els basta qualsevol qualitat per a ésser justes o temperades; cal que qui les ha dutes a terme posseeixi una determinada qualitat a l'hora de realitzar-les. En primer lloc, ha de tenir coneixement de què fa; en segon lloc ha d'escollir els seus actes i els ha d'escollir amb vista als mateixos actes; i en tercer lloc ha d'obrar de manera ferma i inamovible.

Aristòtil: Ètica Nicomaquea, llib. II

Horacianes (vi)

2006-01-05T00:01:00.000+01:00

No has de dir-ne feliç, tan sols, d'un home
pel fet que posseeixi grans riqueses;
amb més raó pots dir-ho del que sap
fer un ús prou bó dels béns que els déus li donen
i en la pitjor estretor sap sobreviure,
tement més la deshonra que la mort...

Horaci, Odes llib. IV, IX (fragment)

Versions d'Ovidi (i)

2006-01-03T09:14:00.000+01:00

Si no ho vols fer per tu, i ets ben estúpid,
tingue'n cura per mi, i així permet-me
que la desitji més, la teva dona.
Allò que ens és permès no il.lusiona,
i en canvi el que és il.lícit bé ens abrusa.
És prou ferreny aquell que estima allò
que un altre té a bé deixar estimar.
Esperança i temor, a parts iguals,
han de tenir els amants, i que el desig
augmenti amb un ocasional rebuig.
Què en trec d'aquesta sort si mai no hi perdo?
No vull estimar res que abans no em dolgui.
Corinna el coneixia, el meu punt flac
i, astuta com cap altre, se'm rifava.
I adduint uns dolors que no tenia
m'obligava a marxar, malgrat els dubtes!
Quantes voltes, mentint, se'm presentava
culpable, i jo en sabia la innocència!
Després d'aquest turment i d'atiar
uns focs que creia tebis, devenia
gentil i atenta a tots els meus anhels.
Com eren les carícies, com les dolces
paraules que em parava, i quins petons!
Tu també, que fascines els meus ulls,
simula la temença d'un parany
i rebutja'm si veus que a tu m'acosto.
Vulgues veure'm sofrir, abandonat
al llindar de la porta de ca teva,
a les llargues gelors i nits de gebre.
Així es veurà enfortir i haurà de crèixer
amb el pas de molts anys el meu amor.
La meva passió així s'alimenta.

Ovidi: Amors (XIX), fragment

Un preàmbul de Vian

2006-01-02T17:54:00.000+01:00

A la vida, l'essencial és fer judicis a priori sobre totes les coses. Sembla ser, en efecte, que les masses s'equivoquen i els individus sempre tenen raó. Cal evitar deduir-ne unes regles de conducta: no és necessari haver de formular-les per tal de seguir-les. Solament hi ha dues coses: l'amor de tota mena amb tota classe de noies maques i la música de Nova Orleans o de Duke Ellington. La resta hauria de desaparèixer...

Boris Vian: L'escuma dels dies

Memòries (MMiP)

2005-12-31T19:31:00.000+01:00

Ara que sé que encara em queda alè
canviaré de veu i de registres
i potser jugaré amb cartes marcades
per evitar els paranys i les sorpreses.
Fa molt de temps de tot i encara em sobta
l'aiguabarreig dels sentiments que pugnen
per establir-se al pou de la memòria
i fer-ne la primera residència.
...
De tot plegat no vull pas que me'n quedi
res més que una frisança al cap dels dits
i un vent de llum al fons de la mirada;
la resta, fet i fet, no m'interessa.

Miquel Martí i Pol: Memòries (dins "Després de tot") -fragments

Elegància mortal

2005-12-19T23:06:00.000+01:00

Donant prova d'un admirable esperit previsor, el govern, entre altres mesures d'urgència destinades a mitigar els danys col.laterals de l'inopinat retorn de la mort, havia recuperat la bandera de la pàtria com a indicatiu que allà, en aquell tercer primera, hi havia un mort que s'esperava. Així, ensinistrades, les famílies que havien estat colpides per l'odiosa parca van enviar algú de casa a la botiga a comprar el símbol, el van penjar a la finestra i, mentre espolsaven les mosques de la cara del difunt, es van posar a esperar el metge que havia de venir a certificar el traspàs. S'ha de reconèixer que la idea no només era eficaç, sinó també d'allò més elegant.

José Saramago: Les intermitències de la mort

Per a tota la mort

2005-12-12T23:35:00.000+01:00

passarà el vent i passaran les coses.
no et veuré més o ens veurem altre dia.
però els moments que vàrem viure junts
secretament els mantindrem tots dos.
troba't al meu quadern per a ningú!

Vicent Andrés Estellés (de "Manual de Conformitats")

fotografia de Rui Nabais

Pensaments einstènics

2005-12-12T17:27:00.000+01:00

No podem resoldre els problemes utilitzant el mateix tipus de pensament que hem emprat per crear-los.

Albert Einstein

Paraules

2005-12-08T12:48:00.000+01:00

Amb les paraules no es va mai prou amb compte, canvien d'opinió com les persones.

José Saramago: Les Intermitències de la Mort

Parlar per parlar...

2005-12-07T17:18:00.000+01:00

En la tradició bíblica i cristiana, que és encara (per quant de
temps?) la nostra, «al principi era la paraula», o «existia» la
paraula, verbum, ho lógos. I pareix que la paraula era Déu, o això
pensava l’autor de l’evangeli de Joan, segurament influït per
alguna forma de neoplatonisme o per corrents d’idees més o
menys de moda en aquell temps. I sobre això, és clar, ens podríem
enrotllar i estirar (per cert, han observat vostès que l’expressió
«enrotllar-se» és ben recent i que fa una generació o dues no
existia?, deu ser que trenta anys endarrere la gent no s’enrotllava
tant, no parolejava o parlotejava tant, que la logorrea ambiental,
radiofònica i televisiva, no era una plaga tan estesa i tan
aguda?, o que tothom era, com qui diu, més sobri d’expressió i
més amant del discurs lineal i concret, no del discurs que s’enrotlla
–com una persiana, com un plat d’espaguetis– i torna i torna i no
trau cap a res?), i començar aquesta intervenció, que no lliçó, com
un exemple actiu del mateix tema del títol o del curs. Parlar i parlar,
vagarejar amb els mots i les frases pot ser un art, útil o inútil
com totes les arts, estèticament atractiu o bé del tot desagradable,

entretingut o pesat, molt bell o molt lleig, o el que vostès voldran:

en tot cas és un art molt antic, un art original, consubstancial
amb l’espècie parlant que som els humans (els àngels parlen
poc: més aviat canten himnes i fan música a les altes esferes).

Joan Francesc Mira: Parlar per no dir res o per dir alguna cosa

De la mà de Plató (v): filosofia aplicable

2005-12-07T13:06:00.000+01:00

... la gent pensa malament de la filosofia per culpa d'aquells que, des de fora s'hi fiquen sense solta ni volta i s'insulten mútuament i es captenen hostilment entre ells, i discursegen sempre sobre renyines personals, obrant així de la manera menys escaient a la filosofia...

Plató: Diàlegs (La República)

Innocència

2005-12-06T18:44:00.000+01:00

Ghita se sorprenia constantment de tot i de tothom, des dels catòlics que s'oposaven al control de natalitat del Tercer Món i que cremaven preservatius a les manifestacions que feien al Nyayo Stadium fins a les comanyies tabaqueres que alteraven el contingut de les cigarretes per tal de crear addictes infantils, o els senyors de la guerra somalis que, sobre poblats indefensos, llançaven bombes que en explotar deixaven anar altres bombes més petites de dins, per no parlar de les empreses que les fabricaven.
-Qui són aquests, Tessa?- preguntava sempre, xiuxiuejant- Què tenen al cap? Digues-m'ho, sisplau. ¿Estem parlant del pecat original? Si vols saber la meva opinió, crec que és pitjor que això. Segons el meu parer, el pecat original implica una certa innocència. Però, ¿on és la innocència avui dia, Tessa?

John Le Carré: El jardiner constant

Literatura

2005-12-04T11:56:00.000+01:00

La literatura personal destrueix la distinció romàntica
entre l'home de lletres i un home qualsevol, cultivat, que escriu.
Amb una ploma a la mà, tothom és igual. Sobre els resultats, els elements d'atzar són permanents. La idea que, en una llengua formada, només saben escriure els literats és d'una total irrisorietat. Tothom sap escriure —i gairebé tothom sap llegir. El fet dóna, a una literatura, una amplitud prodigiosa —plena de les sorpreses de la vida, magnífica.

Josep Pla (extret de lletres.net/pla)

Retrobant Salvat-Papasseit

2005-11-28T23:07:00.000+01:00

i el vent deixava dintre la rosella

granets de blat com espurnes de sol

-només per dir com és la boca d'Ella:

com la neu rosa als pics

quan surt el sol

Joan Salvat-Papasseit: I el vent deixava

Enigma

2005-11-24T23:46:00.000+01:00

Un nou ésser em neix a cada moment.
El que vaig ser, ja ho he oblidat. El que seré
no guardarà de l'ésser que sóc ara
sinó l'acompliment d'allò que sé.

José Saramago: Enigma (Els poemes possibles) trad. J. Domènech

La mort de Palinur

2005-11-21T22:28:00.000+01:00

I vet aquí que el déu li espolsà damunt les dues temples una branca xopa de rosada del Leti, ensopidora per la virtut de l'Estix, cloent els ulls, endormiscats, del pilot renitent. (...) caient-li al damunt el déu el llençà dins les ones quietes amb part de la popa i amb el governall: caigué de cara i, endebades, cridava sense treva els seus companys (...) I ja s'apropava, fins a costejar-los, als esculls de les Sirenes, perillosos en altre temps, i emblanquits pels ossos de molts (...), quan Eneas sentí que el seu vaixell flotava a l'atzar, privat de pilot, i ell mateix dirigí la nau damunt les aigües nocturnes, gemegant, i amb el cor ferit per la desgràcia del seu amic: "Ai! massa t'has refiat de la serenor del cel i del mar, i nu jauràs, Palinur, damunt una platja desconeguda".

Virgili: L'Eneida, llibre V

Horacianes (v)

2005-11-17T19:05:00.000+01:00

Treu-te el núvol dels ulls: sovint l'escrupulós
sembla ombrívol, i el silenciós, amargat.

Horaci: Epístoles, llibre I, XIX

Paraula d'Adrià

2005-11-14T19:37:00.000+01:00

Sí, Atenes continuava essent bella, i no em recava gens d'haver imposat a la meva vida disciplines gregues. Tot el que en nosaltres és humà, ordenat i lúcid ens ve d'elles. Però també se m'acudia pensar que el caient seriós i un poc feixuc de Roma, el seu sentit de la continuïtat, el seu gust per allò que és concret, havien estat necessaris per transformar en realitat allò que a Grècia continuava essent un admirable punt de vista de l'esperit, un bell impuls de l'ànima. Plató havia escrit La República i havia glorificat la idea d'allò Just, però som nosaltres els qui, instruïts pels nostres propis errors, ens esforcem penosament a fer de l'Estat una màquina apta per servir els homes, i això procurant esgavellar-nos el menys possible.

Margerite Yourcenar: Memòries d'Adrià

Efectes estellesians

2005-11-12T00:01:00.000+01:00

M'agrada molt mesurar els meus versos
com he vist fer i és molt estimulant,
a catalans poetes que m'estime.
Sempre que puc, i encara que no puga,
practique molt aquest lent exercici,
ofici vell de cautes astúcies.
Crec que d'això em ve un gran benefici
de musical i ritual principi.
Arribarà el dia que hom dirà
quantíssim bé reben els nostres versos
dossificant les síl.labes només
i accentuant cadascun al seu lloc.
Hom parlarà de cessura a la quarta.

Vicent Andrés Estellés: Les acaballes de Càtul

MMM (iii)

2005-11-09T17:44:00.000+01:00

Damunt un cel de fil
amb unes vores fetes de puntes de coixí,
avui regna la lluna, amor,
i cap flor no es tanca.

Maria Mercè Marçal: Bruixa de dol (1977-1979)

Fotografia de Pedro Monteiro

Efectes catulians (iii)

2005-11-07T17:13:00.000+01:00

Aufilena, voler un sol marit per sempre
és per a les casades la millor de les glòries;
però val molt més fer-s'ho amb un de qualsevol
que, prenyada d'un oncle, parir cosins-germans.

Càtul: Poesies (CXI)

Fotografia: Morning beckons, de Fujita

MVM (ii)

2005-11-05T19:17:00.000+01:00

Las damas americanas estaban allí. como si no se hubieran movido de sus gandulas desde el día anterior. Allí estaba la morenita con su maillot negro que le contenía la grasa sobrante en los riñones, la percherona rubia con los tobillos inflamados, la obesa con túnica mexicana que se le adhería a la piel mojada resaltando todos los culos que cabían en su cuerpo, el bussinesman marica con su chulito dorado, matrimonios de la tercera edad beneficiándose de la temperatrura del atardecer y del sicológico bálsamo del agua. Carvalho cruzó miradas furtivas con la morena del maillot y cuando se cansó del juego y del resol que se colaba por el desfiladero, cogió el ascensor en dirección a la azotea con pista de tenis, sauna y habitación de squash. (...) Carvalho pidió otro Mekong con hielo en el bar y luego se metió en la sauna sin saber por qué. Y cuando trató de saberlo volvió a encontrar una respuesta utilitaria: para compensar los gastos del viaje, para utilizar un servicio más del hotel.

Manuel Vázquez Montalbán: Los pájaros de Bangkok

Fanatismes

2005-11-02T16:39:00.000+01:00

Qui està disposat a morir per un ideal està, en el fons, disposat a matar per l'ideal. Totes les doctrines comencen amb uns màrtirs i acaben amb una inquisició.

Joan Fuster

Amor ovidià

2005-10-27T19:49:00.000+02:00

Creu-me, cal no precipitar el plaer de Venus, ans provocar-lo poc a poc amb retards que el demoren. Quan hauràs trobat els llocs on la dona gaudeix d'ésser acariciada, el pudor no t'ha d'impedir d'acariciar-los. Veuràs que els seus ulls brillen amb fulgor trèmul, així com el sol que resplendeix sovint dins l'aigua cristal·lina; després vindran els planys, vindran els tendres murmuris, els dolços gemecs i els mots escaients a aquest joc.

Ovidi: Ars amatoria (trad. J. Pérez i Durà)
fotografia: Cig Harvey

Orwelliana

2005-10-27T10:47:00.000+02:00

¿Per a qui escrivia -de sobte se li acudí de preguntar-se- aquest diari? Per al futur, per a l'avenir. Un instant el seu pensament va divagar entorn de la data dubtosa que encapçalava la pàgina i de sobte va caure en el mot "pensadoble" de la Novoparla. Per primera vegada el va escometre la magnitud d'allò que havia emprès. Com podia comunicar amb el futur? Era notòriament impossible. O bé el futur seria semblant al present i aleshores no li'n faria cas, o bé seria diferent i aleshores les seves assercions no tindrien sentit.

George Orwell: 1984

MVM (i)

2005-10-25T22:06:00.000+02:00

¿De qué escuela interpretativa era el viejo Daurella? No hay ser humano que no recurra a un modelo interpretativo dominante, sobre todo cuando le toca vivir situaciones anormales que hasta entonces sólo ha visto en el teatro, en el cine, en la televisión o quizá leído en novelas. Por su edad, el viejo Daurella podía elegir entre el modelo Lee J. Cobb de padre violento ante la traición de los hijos o el de John Gielgud de padre siempre más inteligente que los hijos o el de Fredrich March de padre frustrador y frustrado en La muerte de un viajante. Pero como si la historia del cine y la televisión hubiera pasado en balde, Daurella recurría al drama social catalán de entreguerras y se llevaba la mano a la cara como borrándose las facciones mientras musitaba Déu meu, Déu meu y perdía los ojos en el infinito para devolverlos de vez en cuando sobre Carvalho y comprobar el efecto que provocaba su desesperación.

Manuel Vázquez Montalbán: Los pájaros de Bangkok

Efectes catulians (ii)

2005-10-25T01:27:00.000+02:00

Lèsbia sempre m'està criticant, però no deixa
de parlar de mi: que em mori si no és que m'estima!
"Què t'ho diu?" Doncs, que em passa el mateix: la maleeixo
tothora, però que caigui mort si no l'estimo!

Càtul: Poesies (XCII)

Efectes sàfics

2005-10-21T17:56:00.000+02:00

Les plèiades i la lluna
ja fa temps que són colgades.
És mitjanit, el temps passa
i jo vetllo, sola, al llit.

Safo de Lesbos

Carmina Catuli

2005-10-19T14:28:00.000+02:00

Lèsbia, amb son home, malparla de mi
i al cretí produeix gran alegria.
No ho veus, ruc? Si amb l'oblit no m'esmentès,
seria guarida. Però rondina
i em difama, així que em té ben present,
i, cosa més punyent, està emprenyada.
Per dir-ho clar: que va calenta i xerra.

Càtul: Poesies, LXXXIII

El vell i el mar

2005-10-17T19:52:00.000+02:00

El mar és ple, pero jo em passo dies
omplint-lo de mirada. Cal saber-ho fer:

que mai no se n'adoni, com si no el tinguessis
i el seu saber-se dur i compacte, ric
com la balena, que tot d'una en surt
i que amb un cop de cua els pescadors afona.
No, que romangui llis, indiferent
a la teva anyorança, a la teva recança.
Ser vell de veritat vol dir saber estar sol.
Estalvia gemecs i fes mes ample el mar.

Joan Vinyoli

Embriaguesa horaciana

2005-10-14T20:14:00.000+02:00

On te m'emportes Bacus, tot ple de tu? ¿A quins boscos o a quines esplugues sóc dut, rabent, amb un esperit nou? ¿Dins quins covals se'm sentirà quan assajaré de posar la glòria immortal del gran Cèsar enmig dels estels i en el consell de Júpiter? Entonaré un cant sublim, nou, fins ara no cantat per cap altra veu.

Horaci: Odes, XXV (trad. Josep Vergés)

Mar Portuguès

2005-10-14T16:48:00.000+02:00

Oh mar salat! Quants grumolls de ta sal
són llàgrimes de Portugal!
Quantes mares, per vèncer-te, ploraren
i quants de fills en va pregaren!
Quantes noies restaren per casar
perquè tu fossis nostre, oh mar!

Ho pagava? Tot ho paga en la vida
si l’ànima no és encongida.
Qui passar vol enllà del Bojador
caldrà que passi enllà de la dolor.
Perill i abisme al mar Déu va donar,
però és en ell que el cel emmirallà.

(Trad. Josep M. Llompart)

Fernando Pessoa

A les portes de l'Infern, amb Dant

2005-10-13T16:46:00.000+02:00

PER MI ANIRÀS A LA CIUTAT SOFRENT,
PER MI ANIRÀS CAP A L’ETERN DOLOR,
PER MI ANIRÀS AMB LA PERDUDA GENT.

LA JUSTÍCIA MOGUÉ EL MEU ALT FACTOR:
VA FER-ME LA DIVINA POTESTAT,
LA SUMMA SAVIESA, EL PRIMER AMOR.

ABANS DE Ml RES NO VA SER CREAT
QUE ETERN NO FOS, I DURO ETERNAMENT.
DEIXEU TOTA ESPERANÇA ELS QUE HEU ENTRAT!

Aitals paraules, de negror punyent,
vaig veure escrites sobre d’una porta;
i dic: « Mestre, el sentit m’és desplaent. »

I ell em respon, com ànima més forta:
« Aquí quedin els dubtes a racó
i tota poruguesa sigui morta.

Ja hem arribat al lloc de tenebror
on tu veuràs gernacions recloses
que varen perdre el bé de la raó. »

Dante Aligheri: Divina Comèdia (trad. J.Mª de Segarra)

dibuix de G.Doré

Temptació

2005-10-13T12:30:00.000+02:00

Els paranys del món eren els camins del pecat. Ell cauria. Encara no havia caigut, però cauria, en silenci, en un instant. Car no caure era massa dur, massa dur; i sentí la caiguda silenciosa de la seva ànima, tal com s'esdevindria en qualsevol moment futur; sentí que anava caient, caient, però sense haver caigut encara; que no havia caigut encara, però que estava a punt de caure.

James Joyce: Retrat de l'artista adolescent

fotografia:
Nick Tucker

Olfacte

2005-10-12T11:49:00.000+02:00

No et sigui estrany, Ruf, que cap dona vulgui
posar dessota teu les seves cuixes
encar que li proposis robes fines
o pedres precioses o brillants.
Corre la brama que un ferotge boc
és habitant de les teves aixelles.
Totdéu el tem, i això no és gens estrany:
és bèstia molt dolenta i no hi ha noia
que vulgui ajaure's vora d'ella. Així,
fes fora de l'olfacte aquesta pesta
o no t'estranyis si la gent et fuig.

Càtul: Poesies, LXIX