Amor ovidià

Creu-me, cal no precipitar el plaer de Venus, ans provocar-lo poc a poc amb retards que el demoren. Quan hauràs trobat els llocs on la dona gaudeix d'ésser acariciada, el pudor no t'ha d'impedir d'acariciar-los. Veuràs que els seus ulls brillen amb fulgor trèmul, així com el sol que resplendeix sovint dins l'aigua cristal·lina; després vindran els planys, vindran els tendres murmuris, els dolços gemecs i els mots escaients a aquest joc.

Ovidi: Ars amatoria (trad. J. Pérez i Durà)
fotografia: Cig Harvey

Orwelliana

¿Per a qui escrivia -de sobte se li acudí de preguntar-se- aquest diari? Per al futur, per a l'avenir. Un instant el seu pensament va divagar entorn de la data dubtosa que encapçalava la pàgina i de sobte va caure en el mot "pensadoble" de la Novoparla. Per primera vegada el va escometre la magnitud d'allò que havia emprès. Com podia comunicar amb el futur? Era notòriament impossible. O bé el futur seria semblant al present i aleshores no li'n faria cas, o bé seria diferent i aleshores les seves assercions no tindrien sentit.

George Orwell: 1984

MVM (i)

¿De qué escuela interpretativa era el viejo Daurella? No hay ser humano que no recurra a un modelo interpretativo dominante, sobre todo cuando le toca vivir situaciones anormales que hasta entonces sólo ha visto en el teatro, en el cine, en la televisión o quizá leído en novelas. Por su edad, el viejo Daurella podía elegir entre el modelo Lee J. Cobb de padre violento ante la traición de los hijos o el de John Gielgud de padre siempre más inteligente que los hijos o el de Fredrich March de padre frustrador y frustrado en La muerte de un viajante. Pero como si la historia del cine y la televisión hubiera pasado en balde, Daurella recurría al drama social catalán de entreguerras y se llevaba la mano a la cara como borrándose las facciones mientras musitaba Déu meu, Déu meu y perdía los ojos en el infinito para devolverlos de vez en cuando sobre Carvalho y comprobar el efecto que provocaba su desesperación.

Manuel Vázquez Montalbán: Los pájaros de Bangkok

Efectes catulians (ii)

Lèsbia sempre m'està criticant, però no deixa
de parlar de mi: que em mori si no és que m'estima!
"Què t'ho diu?" Doncs, que em passa el mateix: la maleeixo
tothora, però que caigui mort si no l'estimo!

Càtul: Poesies (XCII)

Efectes sàfics

Les plèiades i la lluna
ja fa temps que són colgades.
És mitjanit, el temps passa
i jo vetllo, sola, al llit.

Safo de Lesbos

Carmina Catuli

Lèsbia, amb son home, malparla de mi
i al cretí produeix gran alegria.
No ho veus, ruc? Si amb l'oblit no m'esmentès,
seria guarida. Però rondina
i em difama, així que em té ben present,
i, cosa més punyent, està emprenyada.
Per dir-ho clar: que va calenta i xerra.

Càtul: Poesies, LXXXIII

El vell i el mar

El mar és ple, pero jo em passo dies
omplint-lo de mirada. Cal saber-ho fer:

que mai no se n'adoni, com si no el tinguessis
i el seu saber-se dur i compacte, ric
com la balena, que tot d'una en surt
i que amb un cop de cua els pescadors afona.
No, que romangui llis, indiferent
a la teva anyorança, a la teva recança.
Ser vell de veritat vol dir saber estar sol.
Estalvia gemecs i fes mes ample el mar.

Joan Vinyoli

Embriaguesa horaciana

On te m'emportes Bacus, tot ple de tu? ¿A quins boscos o a quines esplugues sóc dut, rabent, amb un esperit nou? ¿Dins quins covals se'm sentirà quan assajaré de posar la glòria immortal del gran Cèsar enmig dels estels i en el consell de Júpiter? Entonaré un cant sublim, nou, fins ara no cantat per cap altra veu.

Horaci: Odes, XXV (trad. Josep Vergés)

Mar Portuguès

Oh mar salat! Quants grumolls de ta sal
són llàgrimes de Portugal!
Quantes mares, per vèncer-te, ploraren
i quants de fills en va pregaren!
Quantes noies restaren per casar
perquè tu fossis nostre, oh mar!

Ho pagava? Tot ho paga en la vida
si l’ànima no és encongida.
Qui passar vol enllà del Bojador
caldrà que passi enllà de la dolor.
Perill i abisme al mar Déu va donar,
però és en ell que el cel emmirallà.

(Trad. Josep M. Llompart)

Fernando Pessoa

A les portes de l'Infern, amb Dant

PER MI ANIRÀS A LA CIUTAT SOFRENT,
PER MI ANIRÀS CAP A L’ETERN DOLOR,
PER MI ANIRÀS AMB LA PERDUDA GENT.

LA JUSTÍCIA MOGUÉ EL MEU ALT FACTOR:
VA FER-ME LA DIVINA POTESTAT,
LA SUMMA SAVIESA, EL PRIMER AMOR.

ABANS DE Ml RES NO VA SER CREAT
QUE ETERN NO FOS, I DURO ETERNAMENT.
DEIXEU TOTA ESPERANÇA ELS QUE HEU ENTRAT!

Aitals paraules, de negror punyent,
vaig veure escrites sobre d’una porta;
i dic: « Mestre, el sentit m’és desplaent. »

I ell em respon, com ànima més forta:
« Aquí quedin els dubtes a racó
i tota poruguesa sigui morta.

Ja hem arribat al lloc de tenebror
on tu veuràs gernacions recloses
que varen perdre el bé de la raó. »

Dante Aligheri: Divina Comèdia (trad. J.Mª de Segarra)

dibuix de G.Doré

Temptació

Els paranys del món eren els camins del pecat. Ell cauria. Encara no havia caigut, però cauria, en silenci, en un instant. Car no caure era massa dur, massa dur; i sentí la caiguda silenciosa de la seva ànima, tal com s'esdevindria en qualsevol moment futur; sentí que anava caient, caient, però sense haver caigut encara; que no havia caigut encara, però que estava a punt de caure.

James Joyce: Retrat de l'artista adolescent

fotografia:
Nick Tucker

Olfacte

No et sigui estrany, Ruf, que cap dona vulgui
posar dessota teu les seves cuixes
encar que li proposis robes fines
o pedres precioses o brillants.
Corre la brama que un ferotge boc
és habitant de les teves aixelles.
Totdéu el tem, i això no és gens estrany:
és bèstia molt dolenta i no hi ha noia
que vulgui ajaure's vora d'ella. Així,
fes fora de l'olfacte aquesta pesta
o no t'estranyis si la gent et fuig.

Càtul: Poesies, LXIX

Ombres

Els llums de la via asfaltada retallaven a terra grans discos de llum que semblaven els peons d'un joc de saló monumental, jugats per què sé jo quins poderosos adversaris; del que estava segur era que, al final, el guanyador ens podria triar a nosaltres com a premi, a mi, el xicot i el canari, la senyoreta del piano, totes les ombres d'humanitat que es movien dels pisos com unes marionetes incorpòries. Per què tenia aquesta seguretat? Aneu a saber... A vegades la placidesa dóna una gran clarividència.

Pere Calders: Les mans del taumaturg

Procreació

...donada la categoria d'Andrea, que es trobava per damunt del Bé i del Mal, les estàtues no duien fulles de parra ni havien estat mutilades en els seus genitals. Homes i dones apareixien com a éssers distints i complementaris.
-A mi -em deia Andrea-, comprendràs que aquestes coses em deixen freda, però la diferenciació tolerada per l'antic règim era immoral per a les masses. L'art antic empenyia l'home cap a la dona. Atletes i Venus...
-Això et sembla malament?
-Ja sé que a tu no; però tu, amic, pertanys a una altra època. El nostre món reposa damunt la dissolució de la família: era, doncs, bàsic que l'amor s'independitzàs del sexe i que perdés la seva perillosíssima intimitat. L'Estat (és obvi) ha de controlar la procreació i no deixar-la al caprici individual. En el teu temps ja parlàveu d'aquestes coses. Si no es fa així, d'aquí a cinquanta anys no hi haurà menjar a bastament damunt la Terra.
-Perquè dedicau totes les energies a la indústria. Queda el mar, que és molt més gran que la terra. Si tots els qui fabriquen atòmico-domèstics o begudes repugnants, anaven a pescar, el problema de l'alimentació estaria més que resolt.
-Això seria anar contra les indústries. Calla -digué espantada-. No parlis malament de les màquines. Són el signe d'una "racionalització creixent", la plasmació de la intel.ligència humana. Ens alliberen de l'esclavitud del treball mecànic.

Llorenç Villalonga: Andrea Víctrix

M'he mirat al mirall

M'he mirat al mirall i et veig a tu
-i no hi fa res que el trenqui en mil bocins-.
Ja no sé pas on són els meus confins:
cada esvorall de vidre ens és comú.

I miro ara el pany de paret -nu
de signes, de paraules, de camins-
que resta al meu davant, feu de ningú:
No hi ha reflex que em xucli, nit endins.

La lluna absent signa aquest cel opac:
Sols brilla a trenc de pedra, cicatriu
en forma de corbella, un rastre viu
de sang que arrisca un suïcida escac

i mat a la teva ombra que sorgeix
fit a fit dels teus ulls i em repeteix.

Maria-Mercè Marçal

fotografia Didier Carré

Súnion, de la mà de Carles Riba

ELEGIA SEGONA

Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria,

tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent:

pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada,

amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell.

Temple mutilat, desdenyós de les altres columnes

que en el fons del teu salt, sota l'onada rient,

dormen l'eternitat! Tu vetlles, blanc a l'altura,

pel mariner, que per tu veu ben girat el seu rumb;

per l'embriac del teu nom, que a través de la nua garriga

ve a cercar-te, extrem com la certesa dels déus;

per l'exiliat que entre arbredes fosques t'albira

súbitament, oh precís, oh fantasmal! i coneix

per ta força la força que el salva als cops de fortuna,

ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur.

Carles Riba

Rareses dels humans

Una de les coses que a Ford Perfect li havia costat més d'entendre dels humans era el costum de repetir i manifestar continuament allò que, de totes totes, era obvi: com ara Quin bon dia que fa, Sou molt alt, vós, o Valga'm Déu!, sembla que hagis caigut a un pou de trenta metres, estàs bé? Al principi, Ford va elaborar una teoria per poder explicar aquest estrany comportament. Si els éssers humans no deixen de fer exercici amb els llavis, pensava, pot ser que se'ls quedi engarrotada la boca. Passats uns mesos de meditació i observació, rebutjà la teoria en favor d'una altra. Si no continuen amb l'exercici dels llavis, va pensar, el seu cervell comença a funcionar. Poc temps després abandonà aquesta teoria, ja que la considerava que era enutjosament cínica, i va decidir que, malgrat tot, li agradaven molt els humans, tot i que sempre es va sentir preocupat per les poques coses que sabien.

D. Adams: Guia de l'autoestopista galàctic

Germans

El meu germà no creu en papallones màgiques ni en regines fantasmals. En el fons, el meu germà no creu en mi. Cap germà no creu en els germans que se li assemblen, perquè són la prova que el seu caràcter no és inevitable, rebut dels pares. I aleshores pensen que algú els ha estafat, perquè tots volem penjar allò que no ens agrada de nosaltres a les esquenes magres i feixugues dels qui ens han fet. No ens agradem, i aleshores cal buscar a qui adjudicar la responsabilitat dels defectes, la causa del retorçament de les branques del nostre arbre de la vida. Vet aquí, però, que arriba un germà menor i les branques tortes són en aquest llises i rectes com el cable d'un funàmbul, i aleshores no ho accepten. Som esguerrats, diuen. O som inexistents.

Isabel-Clara Simó: El gust amarg de la cervesa

Categories

Si la República proclamada el 14 d'abril de 1931 havia donat alguna alegria al Bakunin de Planes, que no sabia un borrall de política ni volia saber-ne perquè li produïa rodaments de cap, fou l'encàrrec del nou alcalde (...): enrunar la paret que dividia els difunts del cementiri municipal en dues categories i arraconava els que l'Església considerava indignes de la terra sagrada en un recinte (...) que els vilatans anomenaven amb amargura el "corralet".
(...)
Aquell migdia del 1939, després de quedar arrebossat amb la pols aixecada pels vehicles amb què la família Torres i Camps regresava a la vila, el Bakunin de Planes tornava a dur clavada al cor l'espina que s'havia tret quan la proclamació de la República. Baixava del cementiri, enlairat en un turó als afores de la vila enmig del silenci dels bancals d'oliveres, a on havia anat per ordre del capellà, el primer de la vila després de la guerra civil, a pujar un altre cop la paret enrunada feia uns anys. Encara sentia les paraules de l'enterramorts, que el contemplava des de l'ombra del mateix xiprer, quan ell col.locava el darrer totxo:
-Els acabes de fotre una altra vegada a l'infern, Bakunin. Però no et tiris cap pedra al fetge; ells es trobaran millor amb el diable que nosaltres amb Franco.

Jesús Moncada: Camí de sirga