|
| Germaneta, infant,
pensa el dolç encant
de fer junts un llarg viatge!
Estimar a desdir,
estimar i morir al país
que és com ta imatge!
Aquells sols mullats
d’uns cels emboirats
tenen l’encís que perdura
tan misteriós
del teu arterós esguard
que entre plors fulgura.
Tot, allà, és ordre i beutat,
luxe, calma i voluptat.
Llustrosos moblats,
pels anys patinats,
ens ornarien la cambra;
flors de rars colors
mesclant les sentors
als vagues perfums de l’ambre,
opulents plafons,
els miralls pregons,
l’oriental espectacle,
parlaria tot al cor,
mot a mot
i en secret, un dolç vernacle.
Tot, allà, és ordre i beutat,
luxe, calma i voluptat.
Mira als blaus canals
dormir uns quatre-pals
que van pel món erra que erra;
és per sadollar
quant pots desitjar
que arribin d’una altra terra.
— Els sols ponentins
vesteixen jardins,
camps, canals i vila,
d’or i de jacint
que es van adormint
en la calda llum tranquil·la.
Tot, allà, és ordre i beutat,
luxe, calma i voluptat.
Baudelaire: Invitation au voyage
(trad. de X. Benguerel)
...Last scene of all,
That ends this strange eventful history,
Is second childshness and mere oblivion,
Sans teeth, sans eyes, sans taste, sans everything
L'escena darrera,
que clou aquesta estranya i moguda història
és una segona infantesa, el mer oblit,
sense boca, sense ulls, sense gust, sense res.
W. Shakespeare
La rosa és el símbol de l'amor, no pas per la seva flor -hi ha moltes flors tan o més belles que la rosa- sinó per les seves espines. L'amor punxa, fa mal, és una barreja indestriable de pètals de vellut i esgarrinxades. Perquè ens oblidem del nostre jo i fins i tot perdem la consciència i la identitat, cal una excitació insuportable que ens alliberi de nosaltres mateixos i ens tansporti a altres nivells, inclosos els de la fantasia. Els millors amants intueixen que l'amor morirà, que la passió és una variació profana dels oficis de tenebres sagrats. Emili Teixidor: El llibre de les mosques
A vegades és necessari i forçós
A vegades és necessari i forçós que un home mori per un poble, però mai no ha de morir tot un poble per un home sol: recorda sempre això, Sepharad. Fes que siguin segurs els ponts del diàleg i mira de comprendre i estimar les raons i les parles diverses dels teus fills. Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats i l'aire passi com una estesa mà suau i molt benigna damunt els amples camps. Que Sepharad visqui eternament en l'ordre i en la pau, en el treball, en la difícil i merescuda llibertat.
I per tant, Magdalena, l'amor
no va ser tant com deien. Es diria
que fou un engany, un bell engany mantingut
durant trenta anys de castedat perfecta, minuciosa.
Ja sé que has pres el costum de rebutjar
els records enutjosos i ara només
en queda de tu aquest somriure cortès,
esquifit, quan fas calça sota el lledoner
amb la teva àvia
 Miquel Bauçà: I per tant Magdalena... (dins "Una bella història")
Per a la majoria de la gent, el problema de l'amor consisteix principalment a ésser estimat més que no pas a estimar, a la pròpia capacitat d'estimar. D'aquí ve que el problema per a ells consisteix en aconseguir ésser estimats, éser dignes d'amor. (...) Moltes de les formes de fer-se estimar són les mateixes que s'utilitzen per a aconseguir l'èxit, per a "guanyar amics i influir en la gent". De fet, el que per a la majoria de gent de la nostra cultura ve a representar el fet d' ésser estimat, és essencialment, una mescla de popularitat i sex-appeal. Erich Fromm: L'art d'estimar
...En el discurs que pronuncià amb motiu de la inauguració d'un bust de bronze del general Franco, el governador civil (...) flanquejat per jerarquies militars, polítiques i religioses, evocà més de quatre i cinc vegades la imatge del sol ixent, per al.ludir a la gloriosa vinguda al món del salvador de la pàtria, i sempre que ho féu, indefectiblement, assenyalà amb el braç cap a l'oest. (...) ¿tant havien canviat les coses amb el nou règim? ¿era possible que els vencedors fossin capaços de capgirar també les lleis astronòmiques? L'endemà, quan una claror morada va retallar el tossal a l'horitzó i una taca vermella començava a crèixer i a degotar sobre l'Ebre, la ciutat deixà anar un sospir d'alleugiment: el sol encara sortia per l'est, igual que amb el rei, igual que amb la república... Jesús Moncada: La galeria de les estàtues
...Cal una època per bastir una ciutat, una hora per destruir-la. Una selva es torna cendra en un moment; s'ha format en molts anys. Totes les coses subsisteixen i prosperen gràcies a grans precaucions; s'esmicolen ràpidament i sobtada. Qualsevol canvi que la Natura faci a l'ordre del món basta per a l'extermini dels mortals...
L. A. Seneca: Qüestions naturals, llibre III.
Aleshores, quan jèiem
abraçats davant la finestra
oberta al pendís d'oliveres (dues
llavors nues dins un fruit que l'estiu
ha badat violent, i que s'omple
d'aire) no teníem records. Érem
el record que tenim ara. Érem
aquesta imatge. Els ídols de nosaltres,
per la submisa fe de després.
Gabriel Ferrater: Ídols (Dins "Teoria dels cossos")
A mi, la vista de la naturalesa i, en particular els paisatges de muntanya m'encomanen una barreja de lirisme i d'inquietuds agràries, i al costat d'imatges que em semblen molt belles em venen idees de gran repartiment de terres. Feia camí alternant el vaiverejar d'aquests pensaments i omplint-me els ulls amb la gamma de verds que, seguint els corents de l'estació, oferia canvis subtils a una mirada experta. Cada vegada, abans de guanyar la meitat del camí, m'aturava a contemplar la posta de sol i, després, esperonava el cavall per vèncer les fites de la meva ruta: els tres pins, la creu del terme, la caseta dels peons caminers, les runes de la masia, la font i tots els heralds silenciosos dels meus retorns.
Pere Calders: La ratlla i el desig (dins "Cròniques de la veritat oculta")
I se'm fa clar el rostre d'ella ara-
¿Van modelar-la els dits del Quattrocento,
Les galtes esmolades com si hagués begut
El vent i nodrit d'un desori d'hores?
I jo sense ser de l'estirp de Leda
De jove vaig tindre un bonic plomatge-
Ja n'hi ha prou, més val somriure a tot el que somriu,
Fer-los veure que un vell espantall no ha d'espantar.
WB Yeats: (dins l'Espasa i la Torre); trad. Patrícia Manresa Ni Ríordáin i Albert Roig
Perquè retorna,
quan sóc perdut en l'ombra,
un debilíssim
record d'infant, les ales
passen sense tocar-me.
Salvador Espriu (El caminant i el Mur)
fotografia: Denis Olivier
Cap insult no estroncarà, doncs, les meves llàgrimes? Aquest dolor meu no sap esvaïr-se davant dels teus vicis? Han passat ja tants de dies sense que em vingués desig de teatre, ni del Camp de Mart; i ja no em fa plaer la meva Musa! Ah, vergonya, certament ha de fer-me vergonya! si no fos que, com diuen, l'amor indigne sol ésser sord d'orelles. Properci: Elegies, llibre II (XIV), fragment (trad. Joan Mínguez)
...
Mira el mar el fantasma con su rostro sin ojos:
el círculo del día, la tos del buque, un pájaro
en la ecuación redonda y sola del espacio,
y desciende de nuevo a la vida del buque
cayendo sobre el tiempo muerto y la madera,
resbalando en las negras cocinas y cabinas,
lento aire y atmósfera y desolado espacio.
Pablo Neruda: El fantasma del buque de carga -fragment-
(dins Residencia en la tierra)
 Ens va separar el sexe, que és l'ossada
dura i oculta de l'amor.
Vam baixar junts al metro:
en entrar als corredors, com un amant,
l'aire calent li feia una carícia.
Cadascú se'n va anar a la seva andana.
Vaig ser el primer a marxar:
la vaig deixar per sempre,
com si s'hagués llançat al pas del tren.
Joan Margarit: Tango (dins "Càlcul d'estructures")
D'aquí a vint anys us sentireu més decebuts per les coses
que no vau arribar a fer que no pas per les que realment
vau fer. Així que arrisqueu-vos, navegueu lluny dels
ports segurs. Exploreu. Descobriu...
Mark Twain
A quin paisatge
poden adscriure els somnis
els sense pàtria?
Miquel Martí i Pol ( dins "Haikús en temps de guerra)
Diuen que és religió, però en realitat només és un problema de diners
POTSER NO HO SAP EL DÉU, ABSORT EN EL SEU MARBRE
que un altre déu de carn altivament se'l mira.
És molt més poderós: és viu i es mou
i, encar que moridor, molt més perfecte.
Si les formes del cos són quasi les mateixes,
¿per què preferiríem el cos del déu antic?
Narcís Comadira: Museu (fragment),  dins "Les ciutats"
Quant als que volen saber quin és el nostre parer sobre alguna qüestió, ho fan amb més curiositat de la que cal ja que en cap discussió no hi ha de prevaldre tant la força de l'autoritat com la de la raó: perquè fins i tot l'autoritat d'aquells qui es declaren mestres és sovint un obstacle per als que volen aprendre, pel fet que s'acostumen a bandejar les pròpies opinions i sonen per bones les sentències d'aquells qui admiren; i, certament, no aprovo el que ens diuen dels pitagòrics que, en ésser interrogats sobre el perquè d'alguna opinió prèviament afirmada en una discussió, tenien per norma respondre "ho deia ell"; "ell" era Pitàgoras: els prejudicis tenien tanta força que l'autoritat triomfava fins i tot sense raons. M.T.Ciceró: De la naturalesa dels déus, llibre I
 Matraca girant, vas de fosca,
ningú no veig, ningú no em veu.
Escolto les onades
udoladores del vent.
Estar despert així,
sobre una post d'agulles
clavant-se al cos, fa un mal sense recurs.
Vull, si pot ser, dormir.
Joan Vinyoli: Negra nit (dins "Tot és ara i res")
-Què tenim en comú aquest home i jo? Jo sóc un adorador de la vida i ell és un idòlatra de la mort. Jo escric: "Si saps estimar, de què et serveix que el sol surti i es pongui?" Hassan exigeix als seus homes que ignorin l'amor, la música, la poesia, el vi i el sol. Menysprea tot el que la Creació té de més bonic i gosa pronunciar el nom del Creador. I gosa prometre el paradís! Mira que et dic: si la seva fortalesa fos la porta del paradís, renunciaria al paradís! No penso posar els peus en aquesta caverna de falsos devots!
- Assumiràs la veu d'un poble,
- i serà la veu del teu poble,
- i seràs, per a sempre, poble,
- i patiràs, i esperaràs,
- i aniràs sempre entre la pols,
- et seguirà una polseguera.
- I tindràs fam i tindràs set,
- no podràs escriure els poemes
- i callaràs tota la nit
- mentre dormen les teues gents,
- i tu sols estaràs despert,
- i tu estaràs despert per tots.
- No t'han parit per a dormir:
- et pariren per a vetllar
- en la llarga nit del teu poble.
- Tu seràs la paraula viva,
- la paraula viva i amarga.
- Ja no existiran les paraules,
- sinó l'home assumint la pena
- del seu poble, i és un silenci.
- Deixaràs de comptar les síl.labes,
- de fer-te el nus de la corbata:
- seràs un poble, caminant
- entre una amarga polseguera,
- vida amunt i nacions amunt,
- una enaltida condició.
- No tot serà, però, silenci.
- Car diràs la paraula justa,
- la diràs en el moment just.
- No diràs la teua paraula
- amb voluntat d'antologia,
- car la diràs honestament,
- iradament, sense pensar
- en ninguna posteritat,
- com no siga la del teu poble.
- Potser et maten o potser
- se'n riguen, potser et delaten;
- tot això son banalitats.
- Allò que val és la consciència
- de no ser res sino s'és poble.
- I tu, greument, has escollit.
- Després del teu silenci estricte,
- camines decididament.
Vicent Andrés Estellés: Propietats de la pena
Tot rellegint algunes frases ben fetes em dic: sí, en aquestes paraules hi ha aquesta idea, aquesta imatge, estic tranquil, el meu paper s'ha acabat, només cal que cadascú obri aquestes paraules, la hi trobarà, el diari li porta aquest tresor d'imatges i d'idees. Com si les idees fossin sobre el paper i els ulls només s'haguessin d'obrir per llegir-les i fer-les penetrar en un esperit on no hi eren abans. Marcel Proust: L'article a Le Figaro (dins "Contra Saint Beuve")
... car de la mateixa manera que els ancians savis es delecten amb la companyia dels joves dotats de bon caràcter i que la senectut dels qui frueixen del respecte i de l'afecte dels joves esdevé menys feixuga, així també els joves gaudeixen amb els consells dels ancians que els menen cap a la pràctica de les virtuts. Ciceró: Cató el Vell (De la Vellesa)
fotografia d'António Araújo
Aquells que us fan creure absurditats, us poden fer cometre atrocitats.
Voltaire
Com sol passar, després de la sequera van venir els aiguats. La primera glaçada va fer una matadissa i la corrua de difunts va tardar a esclarir-se. L'hivern també va ressultar mortífer. Amb una petita passa de tifus a l'estiu i una mica de grip de trascantó a l'octubre, el cementiri va guarnir-se i va començar a fer goig. Ara, el que se'n diu rodó no va quedar-hi fins que panteons, creus i làpides van agafar una certa pàtina i els xiprers van crèixer(...) Ja ho deia l'oncle Nicanor, el dels versos, ara difunt: "Què faríem els poetes, caietana, amb cementiris sense xiprers?". Jesús Moncada: Calaveres atònites
 Per l'infant, que entre mapes i làmines delira,
l'univers és semblant al seu desig pregon.
Si n'és de gran el món quan des de casa es mira!
Però als ulls del record com és petit el món!
Charles Baudelaire: El viatge (fragment), dins "Les flors del mal", traducció de Xavier Benguerel
fotografia d'Alexei Gourianov
He arribat a un moment, o si es vol, em trobo en unes circumstàncies tals, en què puc tèmer que les coses que més desitjaria dir -o almenys a falta d'aquelles, si l'afebliment de la sensibilitat i la bancarrota del talent deixen de permetre-ho, aquelles que venien després, que ens veiem arrossegats, per comparació amb aquest ideal més alt i més sagrat, a no apreciar gaire, però que al capdavall no hem llegit enlloc, que un pot pensar que no seran dites si un les diu, i que notem que de tota manera estan lligades a una part fins i tot menys profunda del nostre esperit- deixaré de cop i volta de poder-les dir. Ja em considero només el dipositari, que pot desaparèixer d'un moment a l'altre, de secrets intel·lectuals que desapareixeran amb mi i voldria tenir a ratlla la força de la inèrcia de la mandra anterior obeint a aquella bella ordre de Crist en sant Joan: "Treballeu mentre encara tingueu llum". Marcel Proust: Contra Saint Beuve. Records d'una matinada.
És fàcil per a qui té el peu fora de misèries, d'aconsellar i amonestar l'infortunat.
Èsquil: Prometeu encadenat
La intimitat guanyada
a força de pobresa,
el so d'una guitarra
en una cambra plena
de l'olor de contactes
i amb la finestra oberta
al fum i al cansament.
Hi fas l'aprenentatge
per copsar el desacord
de tantes dones soles
amb la ciutat que aïlla
(la morta xemeneia,
les múltiples antenes).
Hi serves en silenci
la dignitat perfeta
en forma de renúncia.
Feliu Formosa: Llibre de les meditacions
fotografia: josé margarito
Mai no s'ha d'admetre la iracúndia, sinó en tot cas, alguna vegada, simular-la, per tal d'excitar els ànims apagats dels oients, talment com excitem amb esperons o amb flames els cavalls tardans a emprendre la carrera. De vegades cal atemorir aquells en qui no fa efecte la raó. Però irritar-se no és pas més útil que entristir-se o esglaiar-se. Luci Anni Sèneca: De la Ira, Llibre Segon
Els mestres que tinguérem (...), homes moderats i sobris, diuen que la presència del savi, algun cop és influent; que l'home de bé ha d´ésser misericordiós; que la mena dels delictes és variada i les penes desiguals; que en l'home constant hi ha un lloc per al perdó; que adesiara rectifica el que ha dit, si això esdevé més avinent; que manta vegada es desdiu d'una seva afirmació; que totes les virtuts tenen un terme mitjà que les modera. Si de cas haguessis tingut aquests mestres, Cató, de segur que amb el natural que tens no series millor, ni més gallard, ni més temperant, ni més just -ja que no ho pots ser més- però estaries un poc inclinat a la indulgència. M. Tul.li Ciceró: Defensa de Luci Licini Murena
L'abundància i precisió de les lleis és senyal que la ciutat és mal administrada, perquè en posar obstacles als mancaments, ens veiem obligats a establir gran nombre de lleis. La comesa dels bons governants, però, no és pas omplir de lleis els pòrtics, sinó mantenir la justícia en les ànimes, perquè no és pas amb decrets, sinó amb els costums que hom regeix bé les ciutats, i quan els ciutadans han estat mal encaminats, gosen transgredir àdhuc les lleis escrites amb precisió, mentre que quan han estat ben educats, respecten de bona gana les lleis escrites també amb senzillesa. Isòcrates: Areopagític
*
L'espasa del rei en Jaume
no té pom, i res hi fa,
que no es veu per aixecar-la,
ni tan sols un català.
**
Volem conquistar l'Espanya,
i això és desvari d'infants:
ans conquistem-nos nosaltres
que prou feina que hi haurà.
Àngel Guimerà, del "Segon llibre de Poesies", 1920; citat per Emili Segués a "Antologia de la poesia patriòtica catalana", EDICIONS CATALANES DE PARIS, 1976.
...les arts no s'assemblen pas a les virtuts. Els productes de les arts posseeixen el bé en si mateixos; per a posseir-lo, els basta tenir alguna qualitat. En canvi, a les accions que han estat fetes d'acord amb la virtut, no els basta qualsevol qualitat per a ésser justes o temperades; cal que qui les ha dutes a terme posseeixi una determinada qualitat a l'hora de realitzar-les. En primer lloc, ha de tenir coneixement de què fa; en segon lloc ha d'escollir els seus actes i els ha d'escollir amb vista als mateixos actes; i en tercer lloc ha d'obrar de manera ferma i inamovible. Aristòtil: Ètica Nicomaquea, llib. II
No has de dir-ne feliç, tan sols, d'un home
pel fet que posseeixi grans riqueses;
amb més raó pots dir-ho del que sap
fer un ús prou bó dels béns que els déus li donen
i en la pitjor estretor sap sobreviure,
tement més la deshonra que la mort...
Horaci, Odes llib. IV, IX (fragment)
Si no ho vols fer per tu, i ets ben estúpid,
tingue'n cura per mi, i així permet-me
que la desitji més, la teva dona.
Allò que ens és permès no il.lusiona,
i en canvi el que és il.lícit bé ens abrusa.
És prou ferreny aquell que estima allò
que un altre té a bé deixar estimar.
Esperança i temor, a parts iguals,
han de tenir els amants, i que el desig
augmenti amb un ocasional rebuig.
Què en trec d'aquesta sort si mai no hi perdo?
No vull estimar res que abans no em dolgui.
Corinna el coneixia, el meu punt flac
i, astuta com cap altre, se'm rifava.
I adduint uns dolors que no tenia
m'obligava a marxar, malgrat els dubtes!
Quantes voltes, mentint, se'm presentava
culpable, i jo en sabia la innocència!
Després d'aquest turment i d'atiar
uns focs que creia tebis, devenia
gentil i atenta a tots els meus anhels.
Com eren les carícies, com les dolces
paraules que em parava, i quins petons!
Tu també, que fascines els meus ulls,
simula la temença d'un parany
i rebutja'm si veus que a tu m'acosto.
Vulgues veure'm sofrir, abandonat
al llindar de la porta de ca teva,
a les llargues gelors i nits de gebre.
Així es veurà enfortir i haurà de crèixer
amb el pas de molts anys el meu amor.
La meva passió així s'alimenta.
 Ovidi: Amors (XIX), fragment
A la vida, l'essencial és fer judicis a priori sobre totes les coses. Sembla ser, en efecte, que les masses s'equivoquen i els individus sempre tenen raó. Cal evitar deduir-ne unes regles de conducta: no és necessari haver de formular-les per tal de seguir-les. Solament hi ha dues coses: l'amor de tota mena amb tota classe de noies maques i la música de Nova Orleans o de Duke Ellington. La resta hauria de desaparèixer... Boris Vian: L'escuma dels dies
|
CP Snow
