Escriure no és res

La història de la meva vida no existeix. És una cosa que no existeix. Mai no hi ha centre. Cap camí, cap línia. Hi ha amplis indrets on es fa creure que hi ha algú, no és veritat, no hi havia ningú. La història d'una molt petita part de la meva joventut ja l'he més o menys escrita (...) Aquí parlo dels períodes amagats d'aquesta mateixa joventut, de certs enterraments als quals he sotmès certs fets, certs sentiments, certs esdeveniments. Vaig començar a escriure en un medi que m'arrossegava molt al pudor. Per a ells, escriure encara era una cosa moral. Escriure, ara, podria ben sovint semblar que no és res. A vegades sé això: que des del moment que això no és, barrejades totes les coses, obeir la vanitat i el vent, escriure no és res.

Marguerite Duras: L'amant

Aprenentatge

En Ged havia pensat que, com a aprenent d'un gran mag, penetraria immediatament en el misteri i en el domini del poder. Entendria el llenguatge de les bèsties i la parla de les fulles del bosc, pensava, i amb la seva paraula menaria els vents, i aprendria a transformar-se en qualsevol cosa que desitgés. Potser ell i el seu mestre correrien junts com dos cèrvols, o volarien fins a Re Albi per damunt de la muntanya muntats en les ales d'una àliga.
Però no fou pas així. Van errar dies i dies; primer baixaren a la vall i anaren gradualment cap al sud (...) No van penetrar en cap indret misteriós. Res no va passar. El bastó de roure del mag, que en Ged havia mirat en principi amb respcte i aprensió, no era res més que un sòlid bastó amb què caminar.

Ursula Le Guin: Un mag de Terramar

Fotografia: Carlos Matos

Capbussada

...En el nostre paradís aquatic, una mena de cala completament isolada, d'aigües molt profundes, cada vegada que s'enfila a un pic vertiginós per saltar, em quedo a baix i la miro com des d'un tràveling inclinat quasi vertical, però el cap em roda i els ulls confonen el pic amb els grans ginkos que es retallen darrere, fent ombres xineses. Es torna petita, com un fruit penjat al cim d'un arbre. Em diu coses a crits, però és un fruit que remoreja. Un soroll llunyà, imperceptible a causa de l'aigua que cau en cascada sobre les pedres. De sobte, el fruit cau suspès en l'aire, vola desafiant el vent, cap on sóc jo. Finalment, es torna un fletxa purpurina, afusada, que capbussa el cap dins l'aigua, sense gaire soroll ni esquitxades.

Dai Sijie: Balzac i la petita modista xinesa

Crims

Quan penses en la llarga i fosca història de la humanitat, pots observar que els crims més odiosos s'han comès en nom de l'obediència més que no pas en nom de la rebel·lió.

CP Snow

Invitació al viatge

Germaneta, infant, pensa el dolç encant de fer junts un llarg viatge! Estimar a desdir, estimar i morir al país que és com ta imatge! Aquells sols mullats d’uns cels emboirats tenen l’encís que perdura tan misteriós del teu arterós esguard que entre plors fulgura. Tot, allà, és ordre i beutat, luxe, calma i voluptat. Llustrosos moblats, pels anys patinats, ens ornarien la cambra; flors de rars colors mesclant les sentors als vagues perfums de l’ambre, opulents plafons, els miralls pregons, l’oriental espectacle, parlaria tot al cor, mot a mot i en secret, un dolç vernacle. Tot, allà, és ordre i beutat, luxe, calma i voluptat. Mira als blaus canals dormir uns quatre-pals que van pel món erra que erra; és per sadollar quant pots desitjar que arribin d’una altra terra. — Els sols ponentins vesteixen jardins, camps, canals i vila, d’or i de jacint que es van adormint en la calda llum tranquil·la. Tot, allà, és ordre i beutat, luxe, calma i voluptat. Baudelaire: Invitation au voyage (trad. de X. Benguerel) Subscriure's a: Missatges (Atom) hi han passat per aquí des del 4/6/07