Ara que sé que encara em queda alè
canviaré de veu i de registres
i potser jugaré amb cartes marcades
per evitar els paranys i les sorpreses.
Fa molt de temps de tot i encara em sobta
l'aiguabarreig dels sentiments que pugnen
per establir-se al pou de la memòria
i fer-ne la primera residència.
...
De tot plegat no vull pas que me'n quedi
res més que una frisança al cap dels dits
i un vent de llum al fons de la mirada;
la resta, fet i fet, no m'interessa.
passarà el vent i passaran les coses.
no et veuré més o ens veurem altre dia.
però els moments que vàrem viure junts
secretament els mantindrem tots dos.
troba't al meu quadern per a ningú!
En la tradició bíblica i cristiana, que és encara (per quant de
temps?) la nostra, «al principi era la paraula», o «existia» la
paraula, verbum, ho lógos. I pareix que la paraula era Déu, o això
pensava l’autor de l’evangeli de Joan, segurament influït per
alguna forma de neoplatonisme o per corrents d’idees més o
menys de moda en aquell temps. I sobre això, és clar, ens podríem
enrotllar i estirar (per cert, han observat vostès que l’expressió
«enrotllar-se» és ben recent i que fa una generació o dues no
existia?, deu ser que trenta anys endarrere la gent no s’enrotllava
tant, no parolejava o parlotejava tant, que la logorrea ambiental,
radiofònica i televisiva, no era una plaga tan estesa i tan
aguda?, o que tothom era, com qui diu, més sobri d’expressió i
més amant del discurs lineal i concret, no del discurs que s’enrotlla
–com una persiana, com un plat d’espaguetis– i torna i torna i no
trau cap a res?), i començar aquesta intervenció, que no lliçó, com
un exemple actiu del mateix tema del títol o del curs. Parlar i parlar,
vagarejar amb els mots i les frases pot ser un art, útil o inútil
com totes les arts, estèticament atractiu o bé del tot desagradable,
... la gent pensa malament de la filosofia per culpa d'aquells que, des de fora s'hi fiquen sense solta ni volta i s'insulten mútuament i es captenen hostilment entre ells, i discursegen sempre sobre renyines personals, obrant així de la manera menys escaient a la filosofia...
e Carré: El jardiner constant
Un nou ésser em neix a cada moment.
El que vaig ser, ja ho he oblidat. El que seré
no guardarà de l'ésser que sóc ara
sinó l'acompliment d'allò que sé.
Treu-te el núvol dels ulls: sovint l'escrupulós
sembla ombrívol, i el silenciós, amargat.
M'agrada molt mesurar els meus versos
com he vist fer i és molt estimulant,
a catalans poetes que m'estime.
Sempre que puc, i encara que no puga,
practique molt aquest lent exercici,
ofici vell de cautes astúcies.
Crec que d'això em ve un gran benefici
de musical i ritual principi.
Arribarà el dia que hom dirà
quantíssim bé reben els nostres versos
dossificant les síl.labes només
i accentuant cadascun al seu lloc.
Hom parlarà de cessura a la quarta.
Damunt un cel de fil
amb unes vores fetes de puntes de coixí,
avui regna la lluna, amor,
i cap flor no es tanca.
Aufilena, voler un sol marit per sempre
és per a les casades la millor de les glòries;
però val molt més fer-s'ho amb un de qualsevol
que, prenyada d'un oncle, parir cosins-germans.
