02 de gener, 2006

Un preàmbul de Vian


A la vida, l'essencial és fer judicis a priori sobre totes les coses. Sembla ser, en efecte, que les masses s'equivoquen i els individus sempre tenen raó. Cal evitar deduir-ne unes regles de conducta: no és necessari haver de formular-les per tal de seguir-les. Solament hi ha dues coses: l'amor de tota mena amb tota classe de noies maques i la música de Nova Orleans o de Duke Ellington. La resta hauria de desaparèixer...

Boris Vian: L'escuma dels dies


31 de desembre, 2005

Memòries (MMiP)

Ara que sé que encara em queda alè
canviaré de veu i de registres
i potser jugaré amb cartes marcades
per evitar els paranys i les sorpreses.
Fa molt de temps de tot i encara em sobta
l'aiguabarreig dels sentiments que pugnen
per establir-se al pou de la memòria
i fer-ne la primera residència.
...
De tot plegat no vull pas que me'n quedi
res més que una frisança al cap dels dits
i un vent de llum al fons de la mirada;
la resta, fet i fet, no m'interessa.

Miquel Martí i Pol: Memòries (dins "Després de tot") -fragments

19 de desembre, 2005

Elegància mortal

Donant prova d'un admirable esperit previsor, el govern, entre altres mesures d'urgència destinades a mitigar els danys col.laterals de l'inopinat retorn de la mort, havia recuperat la bandera de la pàtria com a indicatiu que allà, en aquell tercer primera, hi havia un mort que s'esperava. Així, ensinistrades, les famílies que havien estat colpides per l'odiosa parca van enviar algú de casa a la botiga a comprar el símbol, el van penjar a la finestra i, mentre espolsaven les mosques de la cara del difunt, es van posar a esperar el metge que havia de venir a certificar el traspàs. S'ha de reconèixer que la idea no només era eficaç, sinó també d'allò més elegant.

José Saramago: Les intermitències de la mort

12 de desembre, 2005

Per a tota la mort

passarà el vent i passaran les coses.
no et veuré més o ens veurem altre dia.
però els moments que vàrem viure junts
secretament els mantindrem tots dos.
troba't al meu quadern per a ningú!

Vicent Andrés Estellés (de "Manual de Conformitats")














fotografia de Rui Nabais

Pensaments einstènics


No podem resoldre els problemes utilitzant el mateix tipus de pensament que hem emprat per crear-los.
Albert Einstein

08 de desembre, 2005

Paraules

Amb les paraules no es va mai prou amb compte, canvien d'opinió com les persones.

José Saramago: Les Intermitències de la Mort

07 de desembre, 2005

Parlar per parlar...

En la tradició bíblica i cristiana, que és encara (per quant de
temps?) la nostra, «al principi era la paraula», o «existia» la
paraula, verbum, ho lógos. I pareix que la paraula era Déu, o això
pensava l’autor de l’evangeli de Joan, segurament influït per
alguna forma de neoplatonisme o per corrents d’idees més o
menys de moda en aquell temps. I sobre això, és clar, ens podríem
enrotllar i estirar (per cert, han observat vostès que l’expressió
«enrotllar-se» és ben recent i que fa una generació o dues no
existia?, deu ser que trenta anys endarrere la gent no s’enrotllava
tant, no parolejava o parlotejava tant, que la logorrea ambiental,
radiofònica i televisiva, no era una plaga tan estesa i tan
aguda?, o que tothom era, com qui diu, més sobri d’expressió i
més amant del discurs lineal i concret, no del discurs que s’enrotlla
–com una persiana, com un plat d’espaguetis– i torna i torna i no
trau cap a res?), i començar aquesta intervenció, que no lliçó, com
un exemple actiu del mateix tema del títol o del curs. Parlar i parlar,
vagarejar amb els mots i les frases pot ser un art, útil o inútil
com totes les arts, estèticament atractiu o bé del tot desagradable,

entretingut o pesat, molt bell o molt lleig, o el que vostès voldran:
en tot cas és un art molt antic, un art original, consubstancial
amb l’espècie parlant que som els humans (els àngels parlen
poc: més aviat canten himnes i fan música a les altes esferes).

Joan Francesc Mira: Parlar per no dir res o per dir alguna cosa

De la mà de Plató (v): filosofia aplicable

... la gent pensa malament de la filosofia per culpa d'aquells que, des de fora s'hi fiquen sense solta ni volta i s'insulten mútuament i es captenen hostilment entre ells, i discursegen sempre sobre renyines personals, obrant així de la manera menys escaient a la filosofia...

Plató: Diàlegs (La República)



06 de desembre, 2005

Innocència

Ghita se sorprenia constantment de tot i de tothom, des dels catòlics que s'oposaven al control de natalitat del Tercer Món i que cremaven preservatius a les manifestacions que feien al Nyayo Stadium fins a les comanyies tabaqueres que alteraven el contingut de les cigarretes per tal de crear addictes infantils, o els senyors de la guerra somalis que, sobre poblats indefensos, llançaven bombes que en explotar deixaven anar altres bombes més petites de dins, per no parlar de les empreses que les fabricaven.
-Qui són aquests, Tessa?- preguntava sempre, xiuxiuejant- Què tenen al cap? Digues-m'ho, sisplau. ¿Estem parlant del pecat original? Si vols saber la meva opinió, crec que és pitjor que això. Segons el meu parer, el pecat original implica una certa innocència. Però, ¿on és la innocència avui dia, Tessa?


John Le Carré: El jardiner constant

04 de desembre, 2005

Literatura

La literatura personal destrueix la distinció romàntica
entre l'home de lletres i un home qualsevol, cultivat, que escriu.
Amb una ploma a la mà, tothom és igual. Sobre els resultats, els elements d'atzar són permanents. La idea que, en una llengua formada, només saben escriure els literats és d'una total irrisorietat. Tothom sap escriure —i gairebé tothom sap llegir. El fet dóna, a una literatura, una amplitud prodigiosa —plena de les sorpreses de la vida, magnífica.

Josep Pla (extret de lletres.net/pla)

28 de novembre, 2005

Retrobant Salvat-Papasseit


i el vent deixava dintre la rosella
granets de blat com espurnes de sol
-només per dir com és la boca d'Ella:

com la neu rosa als pics
quan surt el sol

Joan Salvat-Papasseit: I el vent deixava


24 de novembre, 2005

Enigma

Un nou ésser em neix a cada moment.
El que vaig ser, ja ho he oblidat. El que seré
no guardarà de l'ésser que sóc ara
sinó l'acompliment d'allò que sé.

José Saramago: Enigma (Els poemes possibles) trad. J. Domènech

21 de novembre, 2005

La mort de Palinur


I vet aquí que el déu li espolsà damunt les dues temples una branca xopa de rosada del Leti, ensopidora per la virtut de l'Estix, cloent els ulls, endormiscats, del pilot renitent. (...) caient-li al damunt el déu el llençà dins les ones quietes amb part de la popa i amb el governall: caigué de cara i, endebades, cridava sense treva els seus companys (...) I ja s'apropava, fins a costejar-los, als esculls de les Sirenes, perillosos en altre temps, i emblanquits pels ossos de molts (...), quan Eneas sentí que el seu vaixell flotava a l'atzar, privat de pilot, i ell mateix dirigí la nau damunt les aigües nocturnes, gemegant, i amb el cor ferit per la desgràcia del seu amic: "Ai! massa t'has refiat de la serenor del cel i del mar, i nu jauràs, Palinur, damunt una platja desconeguda".
Virgili: L'Eneida, llibre V

17 de novembre, 2005

Horacianes (v)

Treu-te el núvol dels ulls: sovint l'escrupulós
sembla ombrívol, i el silenciós, amargat.

Horaci: Epístoles, llibre I, XIX


14 de novembre, 2005

Paraula d'Adrià

Sí, Atenes continuava essent bella, i no em recava gens d'haver imposat a la meva vida disciplines gregues. Tot el que en nosaltres és humà, ordenat i lúcid ens ve d'elles. Però també se m'acudia pensar que el caient seriós i un poc feixuc de Roma, el seu sentit de la continuïtat, el seu gust per allò que és concret, havien estat necessaris per transformar en realitat allò que a Grècia continuava essent un admirable punt de vista de l'esperit, un bell impuls de l'ànima. Plató havia escrit La República i havia glorificat la idea d'allò Just, però som nosaltres els qui, instruïts pels nostres propis errors, ens esforcem penosament a fer de l'Estat una màquina apta per servir els homes, i això procurant esgavellar-nos el menys possible.

Margerite Yourcenar: Memòries d'Adrià

12 de novembre, 2005

Efectes estellesians

M'agrada molt mesurar els meus versos
com he vist fer i és molt estimulant,
a catalans poetes que m'estime.
Sempre que puc, i encara que no puga,
practique molt aquest lent exercici,
ofici vell de cautes astúcies.
Crec que d'això em ve un gran benefici
de musical i ritual principi.
Arribarà el dia que hom dirà
quantíssim bé reben els nostres versos
dossificant les síl.labes només
i accentuant cadascun al seu lloc.
Hom parlarà de cessura a la quarta.

Vicent Andrés Estellés: Les acaballes de Càtul

09 de novembre, 2005

MMM (iii)

Damunt un cel de fil
amb unes vores fetes de puntes de coixí,
avui regna la lluna, amor,
i cap flor no es tanca.

Maria Mercè Marçal: Bruixa de dol (1977-1979)















Fotografia de Pedro Monteiro


07 de novembre, 2005

Efectes catulians (iii)

Aufilena, voler un sol marit per sempre
és per a les casades la millor de les glòries;
però val molt més fer-s'ho amb un de qualsevol
que, prenyada d'un oncle, parir cosins-germans.

Càtul: Poesies (CXI)














Fotografia: Morning beckons, de Fujita




05 de novembre, 2005

MVM (ii)

Las damas americanas estaban allí. como si no se hubieran movido de sus gandulas desde el día anterior. Allí estaba la morenita con su maillot negro que le contenía la grasa sobrante en los riñones, la percherona rubia con los tobillos inflamados, la obesa con túnica mexicana que se le adhería a la piel mojada resaltando todos los culos que cabían en su cuerpo, el bussinesman marica con su chulito dorado, matrimonios de la tercera edad beneficiándose de la temperatrura del atardecer y del sicológico bálsamo del agua. Carvalho cruzó miradas furtivas con la morena del maillot y cuando se cansó del juego y del resol que se colaba por el desfiladero, cogió el ascensor en dirección a la azotea con pista de tenis, sauna y habitación de squash. (...) Carvalho pidió otro Mekong con hielo en el bar y luego se metió en la sauna sin saber por qué. Y cuando trató de saberlo volvió a encontrar una respuesta utilitaria: para compensar los gastos del viaje, para utilizar un servicio más del hotel.
Manuel Vázquez Montalbán: Los pájaros de Bangkok

02 de novembre, 2005

Fanatismes

Qui està disposat a morir per un ideal està, en el fons, disposat a matar per l'ideal. Totes les doctrines comencen amb uns màrtirs i acaben amb una inquisició.
Joan Fuster