Raó i autoritat

Quant als que volen saber quin és el nostre parer sobre alguna qüestió, ho fan amb més curiositat de la que cal ja que en cap discussió no hi ha de prevaldre tant la força de l'autoritat com la de la raó: perquè fins i tot l'autoritat d'aquells qui es declaren mestres és sovint un obstacle per als que volen aprendre, pel fet que s'acostumen a bandejar les pròpies opinions i sonen per bones les sentències d'aquells qui admiren; i, certament, no aprovo el que ens diuen dels pitagòrics que, en ésser interrogats sobre el perquè d'alguna opinió prèviament afirmada en una discussió, tenien per norma respondre "ho deia ell"; "ell" era Pitàgoras: els prejudicis tenien tanta força que l'autoritat triomfava fins i tot sense raons.

M.T.Ciceró: De la naturalesa dels déus, llibre I

Negra nit

Matraca girant, vas de fosca,

ningú no veig, ningú no em veu.

Escolto les onades

udoladores del vent.

Estar despert així,

sobre una post d'agulles

clavant-se al cos, fa un mal sense recurs.

Vull, si pot ser, dormir.

Joan Vinyoli: Negra nit (dins "Tot és ara i res")

Paraules d'Omar Kayyam

-Què tenim en comú aquest home i jo? Jo sóc un adorador de la vida i ell és un idòlatra de la mort. Jo escric: "Si saps estimar, de què et serveix que el sol surti i es pongui?" Hassan exigeix als seus homes que ignorin l'amor, la música, la poesia, el vi i el sol. Menysprea tot el que la Creació té de més bonic i gosa pronunciar el nom del Creador. I gosa prometre el paradís! Mira que et dic: si la seva fortalesa fos la porta del paradís, renunciaria al paradís! No penso posar els peus en aquesta caverna de falsos devots!

Amin Maalouf: Samarcanda

Consciència de poble

Assumiràs la veu d'un poble,

i serà la veu del teu poble,

i seràs, per a sempre, poble,

i patiràs, i esperaràs,

i aniràs sempre entre la pols,

et seguirà una polseguera.

I tindràs fam i tindràs set,

no podràs escriure els poemes

i callaràs tota la nit

mentre dormen les teues gents,

i tu sols estaràs despert,

i tu estaràs despert per tots.

No t'han parit per a dormir:

et pariren per a vetllar

en la llarga nit del teu poble.

Tu seràs la paraula viva,

la paraula viva i amarga.

Ja no existiran les paraules,

sinó l'home assumint la pena

del seu poble, i és un silenci.

Deixaràs de comptar les síl.labes,

de fer-te el nus de la corbata:

seràs un poble, caminant

entre una amarga polseguera,

vida amunt i nacions amunt,

una enaltida condició.

No tot serà, però, silenci.

Car diràs la paraula justa,

la diràs en el moment just.

No diràs la teua paraula

amb voluntat d'antologia,

car la diràs honestament,

iradament, sense pensar

en ninguna posteritat,

com no siga la del teu poble.

Potser et maten o potser

se'n riguen, potser et delaten;

tot això son banalitats.

Allò que val és la consciència

de no ser res sino s'és poble.

I tu, greument, has escollit.

Després del teu silenci estricte,

camines decididament.

Vicent Andrés Estellés: Propietats de la pena

Proustianes

Tot rellegint algunes frases ben fetes em dic: sí, en aquestes paraules hi ha aquesta idea, aquesta imatge, estic tranquil, el meu paper s'ha acabat, només cal que cadascú obri aquestes paraules, la hi trobarà, el diari li porta aquest tresor d'imatges i d'idees. Com si les idees fossin sobre el paper i els ulls només s'haguessin d'obrir per llegir-les i fer-les penetrar en un esperit on no hi eren abans.

Marcel Proust: L'article a Le Figaro (dins "Contra Saint Beuve")

fotografia de Nestor Botta

De la vellesa (iii)

... car de la mateixa manera que els ancians savis es delecten amb la companyia dels joves dotats de bon caràcter i que la senectut dels qui frueixen del respecte i de l'afecte dels joves esdevé menys feixuga, així també els joves gaudeixen amb els consells dels ancians que els menen cap a la pràctica de les virtuts.

Ciceró: Cató el Vell (De la Vellesa)

fotografia d'António Araújo

De la mà de Voltaire: un aforisme

Aquells que us fan creure absurditats, us poden fer cometre atrocitats.

Voltaire

Cementiri moncadià

Com sol passar, després de la sequera van venir els aiguats. La primera glaçada va fer una matadissa i la corrua de difunts va tardar a esclarir-se. L'hivern també va ressultar mortífer. Amb una petita passa de tifus a l'estiu i una mica de grip de trascantó a l'octubre, el cementiri va guarnir-se i va començar a fer goig. Ara, el que se'n diu rodó no va quedar-hi fins que panteons, creus i làpides van agafar una certa pàtina i els xiprers van crèixer(...) Ja ho deia l'oncle Nicanor, el dels versos, ara difunt: "Què faríem els poetes, caietana, amb cementiris sense xiprers?".

Jesús Moncada: Calaveres atònites

El Viatge

Per l'infant, que entre mapes i làmines delira,
l'univers és semblant al seu desig pregon.
Si n'és de gran el món quan des de casa es mira!
Però als ulls del record com és petit el món!

Charles Baudelaire: El viatge (fragment), dins "Les flors del mal", traducció de Xavier Benguerel

fotografia d'Alexei Gourianov

Un cert defalliment

He arribat a un moment, o si es vol, em trobo en unes circumstàncies tals, en què puc tèmer que les coses que més desitjaria dir -o almenys a falta d'aquelles, si l'afebliment de la sensibilitat i la bancarrota del talent deixen de permetre-ho, aquelles que venien després, que ens veiem arrossegats, per comparació amb aquest ideal més alt i més sagrat, a no apreciar gaire, però que al capdavall no hem llegit enlloc, que un pot pensar que no seran dites si un les diu, i que notem que de tota manera estan lligades a una part fins i tot menys profunda del nostre esperit- deixaré de cop i volta de poder-les dir. Ja em considero només el dipositari, que pot desaparèixer d'un moment a l'altre, de secrets intel·lectuals que desapareixeran amb mi i voldria tenir a ratlla la força de la inèrcia de la mandra anterior obeint a aquella bella ordre de Crist en sant Joan: "Treballeu mentre encara tingueu llum".

Marcel Proust: Contra Saint Beuve. Records d'una matinada.

Prometeu

És fàcil per a qui té el peu fora de misèries, d'aconsellar i amonestar l'infortunat.

Èsquil: Prometeu encadenat

La intimitat guanyada...

La intimitat guanyada
a força de pobresa,
el so d'una guitarra
en una cambra plena
de l'olor de contactes
i amb la finestra oberta
al fum i al cansament.
Hi fas l'aprenentatge
per copsar el desacord
de tantes dones soles
amb la ciutat que aïlla
(la morta xemeneia,
les múltiples antenes).
Hi serves en silenci
la dignitat perfeta
en forma de renúncia.

Feliu Formosa: Llibre de les meditacions

fotografia: josé margarito

Simulació de la ira

Mai no s'ha d'admetre la iracúndia, sinó en tot cas, alguna vegada, simular-la, per tal d'excitar els ànims apagats dels oients, talment com excitem amb esperons o amb flames els cavalls tardans a emprendre la carrera. De vegades cal atemorir aquells en qui no fa efecte la raó. Però irritar-se no és pas més útil que entristir-se o esglaiar-se.

Luci Anni Sèneca: De la Ira, Llibre Segon

Mestratge

Els mestres que tinguérem (...), homes moderats i sobris, diuen que la presència del savi, algun cop és influent; que l'home de bé ha d´ésser misericordiós; que la mena dels delictes és variada i les penes desiguals; que en l'home constant hi ha un lloc per al perdó; que adesiara rectifica el que ha dit, si això esdevé més avinent; que manta vegada es desdiu d'una seva afirmació; que totes les virtuts tenen un terme mitjà que les modera. Si de cas haguessis tingut aquests mestres, Cató, de segur que amb el natural que tens no series millor, ni més gallard, ni més temperant, ni més just -ja que no ho pots ser més- però estaries un poc inclinat a la indulgència.

M. Tul.li Ciceró: Defensa de Luci Licini Murena

Ordenances

L'abundància i precisió de les lleis és senyal que la ciutat és mal administrada, perquè en posar obstacles als mancaments, ens veiem obligats a establir gran nombre de lleis. La comesa dels bons governants, però, no és pas omplir de lleis els pòrtics, sinó mantenir la justícia en les ànimes, perquè no és pas amb decrets, sinó amb els costums que hom regeix bé les ciutats, i quan els ciutadans han estat mal encaminats, gosen transgredir àdhuc les lleis escrites amb precisió, mentre que quan han estat ben educats, respecten de bona gana les lleis escrites també amb senzillesa.

Isòcrates: Areopagític

Dues d'Àngel Guimerà

*
L'espasa del rei en Jaume
no té pom, i res hi fa,
que no es veu per aixecar-la,
ni tan sols un català.


**
Volem conquistar l'Espanya,
i això és desvari d'infants:
ans conquistem-nos nosaltres
que prou feina que hi haurà.

Àngel Guimerà, del "Segon llibre de Poesies", 1920; citat per Emili Segués a "Antologia de la poesia patriòtica catalana", EDICIONS CATALANES DE PARIS, 1976.

Aristotèlica

...les arts no s'assemblen pas a les virtuts. Els productes de les arts posseeixen el bé en si mateixos; per a posseir-lo, els basta tenir alguna qualitat. En canvi, a les accions que han estat fetes d'acord amb la virtut, no els basta qualsevol qualitat per a ésser justes o temperades; cal que qui les ha dutes a terme posseeixi una determinada qualitat a l'hora de realitzar-les. En primer lloc, ha de tenir coneixement de què fa; en segon lloc ha d'escollir els seus actes i els ha d'escollir amb vista als mateixos actes; i en tercer lloc ha d'obrar de manera ferma i inamovible.

Aristòtil: Ètica Nicomaquea, llib. II

Horacianes (vi)

No has de dir-ne feliç, tan sols, d'un home
pel fet que posseeixi grans riqueses;
amb més raó pots dir-ho del que sap
fer un ús prou bó dels béns que els déus li donen
i en la pitjor estretor sap sobreviure,
tement més la deshonra que la mort...

Horaci, Odes llib. IV, IX (fragment)

Versions d'Ovidi (i)

Si no ho vols fer per tu, i ets ben estúpid,
tingue'n cura per mi, i així permet-me
que la desitji més, la teva dona.
Allò que ens és permès no il.lusiona,
i en canvi el que és il.lícit bé ens abrusa.
És prou ferreny aquell que estima allò
que un altre té a bé deixar estimar.
Esperança i temor, a parts iguals,
han de tenir els amants, i que el desig
augmenti amb un ocasional rebuig.
Què en trec d'aquesta sort si mai no hi perdo?
No vull estimar res que abans no em dolgui.
Corinna el coneixia, el meu punt flac
i, astuta com cap altre, se'm rifava.
I adduint uns dolors que no tenia
m'obligava a marxar, malgrat els dubtes!
Quantes voltes, mentint, se'm presentava
culpable, i jo en sabia la innocència!
Després d'aquest turment i d'atiar
uns focs que creia tebis, devenia
gentil i atenta a tots els meus anhels.
Com eren les carícies, com les dolces
paraules que em parava, i quins petons!
Tu també, que fascines els meus ulls,
simula la temença d'un parany
i rebutja'm si veus que a tu m'acosto.
Vulgues veure'm sofrir, abandonat
al llindar de la porta de ca teva,
a les llargues gelors i nits de gebre.
Així es veurà enfortir i haurà de crèixer
amb el pas de molts anys el meu amor.
La meva passió així s'alimenta.

Ovidi: Amors (XIX), fragment

Un preàmbul de Vian

A la vida, l'essencial és fer judicis a priori sobre totes les coses. Sembla ser, en efecte, que les masses s'equivoquen i els individus sempre tenen raó. Cal evitar deduir-ne unes regles de conducta: no és necessari haver de formular-les per tal de seguir-les. Solament hi ha dues coses: l'amor de tota mena amb tota classe de noies maques i la música de Nova Orleans o de Duke Ellington. La resta hauria de desaparèixer...

Boris Vian: L'escuma dels dies