ÍDOLS

Aleshores, quan jèiem
abraçats davant la finestra
oberta al pendís d'oliveres (dues
llavors nues dins un fruit que l'estiu
ha badat violent, i que s'omple
d'aire) no teníem records. Érem
el record que tenim ara. Érem
aquesta imatge. Els ídols de nosaltres,
per la submisa fe de després.

Gabriel Ferrater: Ídols (Dins "Teoria dels cossos")

Paisatge de silencis

A mi, la vista de la naturalesa i, en particular els paisatges de muntanya m'encomanen una barreja de lirisme i d'inquietuds agràries, i al costat d'imatges que em semblen molt belles em venen idees de gran repartiment de terres. Feia camí alternant el vaiverejar d'aquests pensaments i omplint-me els ulls amb la gamma de verds que, seguint els corents de l'estació, oferia canvis subtils a una mirada experta. Cada vegada, abans de guanyar la meitat del camí, m'aturava a contemplar la posta de sol i, després, esperonava el cavall per vèncer les fites de la meva ruta: els tres pins, la creu del terme, la caseta dels peons caminers, les runes de la masia, la font i tots els heralds silenciosos dels meus retorns.

Pere Calders: La ratlla i el desig (dins "Cròniques de la veritat oculta")

De Yeats

I se'm fa clar el rostre d'ella ara-
¿Van modelar-la els dits del Quattrocento,
Les galtes esmolades com si hagués begut
El vent i nodrit d'un desori d'hores?
I jo sense ser de l'estirp de Leda
De jove vaig tindre un bonic plomatge-
Ja n'hi ha prou, més val somriure a tot el que somriu,
Fer-los veure que un vell espantall no ha d'espantar.

WB Yeats: (dins l'Espasa i la Torre); trad. Patrícia Manresa Ni Ríordáin i Albert Roig

Encara no

Perquè retorna,
quan sóc perdut en l'ombra,
un debilíssim
record d'infant, les ales
passen sense tocar-me.

Salvador Espriu (El caminant i el Mur)










fotografia: Denis Olivier

Elegíaca

Cap insult no estroncarà, doncs, les meves llàgrimes? Aquest dolor meu no sap esvaïr-se davant dels teus vicis? Han passat ja tants de dies sense que em vingués desig de teatre, ni del Camp de Mart; i ja no em fa plaer la meva Musa! Ah, vergonya, certament ha de fer-me vergonya! si no fos que, com diuen, l'amor indigne sol ésser sord d'orelles.

Properci: Elegies, llibre II (XIV), fragment (trad. Joan Mínguez)

fotografia d'Artur Franco

El fantasma & Pablo Neruda

...
Mira el mar el fantasma con su rostro sin ojos:
el círculo del día, la tos del buque, un pájaro
en la ecuación redonda y sola del espacio,
y desciende de nuevo a la vida del buque
cayendo sobre el tiempo muerto y la madera,
resbalando en las negras cocinas y cabinas,
lento aire y atmósfera y desolado espacio.

Pablo Neruda: El fantasma del buque de carga -fragment-
(dins Residencia en la tierra)

Tango

Ens va separar el sexe, que és l'ossada
dura i oculta de l'amor.
Vam baixar junts al metro:
en entrar als corredors, com un amant,
l'aire calent li feia una carícia.
Cadascú se'n va anar a la seva andana.
Vaig ser el primer a marxar:
la vaig deixar per sempre,
com si s'hagués llançat al pas del tren.

Joan Margarit: Tango (dins "Càlcul d'estructures")

Invitació al risc

D'aquí a vint anys us sentireu més decebuts per les coses
que no vau arribar a fer que no pas per les que realment
vau fer. Així que arrisqueu-vos, navegueu lluny dels
ports segurs. Exploreu. Descobriu...

Mark Twain

Un dels haikús en temps de guerra

A quin paisatge
poden adscriure els somnis
els sense pàtria?

Miquel Martí i Pol ( dins "Haikús en temps de guerra)

WATER (de Deepa Mehta)

Diuen que és religió, però en realitat només és un problema de diners

Naturalesa divina

POTSER NO HO SAP EL DÉU, ABSORT EN EL SEU MARBRE
que un altre déu de carn altivament se'l mira.
És molt més poderós: és viu i es mou
i, encar que moridor, molt més perfecte.
Si les formes del cos són quasi les mateixes,
¿per què preferiríem el cos del déu antic?

Narcís Comadira: Museu (fragment), dins "Les ciutats"

fotografia de Luz Fava

Raó i autoritat

Quant als que volen saber quin és el nostre parer sobre alguna qüestió, ho fan amb més curiositat de la que cal ja que en cap discussió no hi ha de prevaldre tant la força de l'autoritat com la de la raó: perquè fins i tot l'autoritat d'aquells qui es declaren mestres és sovint un obstacle per als que volen aprendre, pel fet que s'acostumen a bandejar les pròpies opinions i sonen per bones les sentències d'aquells qui admiren; i, certament, no aprovo el que ens diuen dels pitagòrics que, en ésser interrogats sobre el perquè d'alguna opinió prèviament afirmada en una discussió, tenien per norma respondre "ho deia ell"; "ell" era Pitàgoras: els prejudicis tenien tanta força que l'autoritat triomfava fins i tot sense raons.

M.T.Ciceró: De la naturalesa dels déus, llibre I

Negra nit

Matraca girant, vas de fosca,

ningú no veig, ningú no em veu.

Escolto les onades

udoladores del vent.

Estar despert així,

sobre una post d'agulles

clavant-se al cos, fa un mal sense recurs.

Vull, si pot ser, dormir.

Joan Vinyoli: Negra nit (dins "Tot és ara i res")

Paraules d'Omar Kayyam

-Què tenim en comú aquest home i jo? Jo sóc un adorador de la vida i ell és un idòlatra de la mort. Jo escric: "Si saps estimar, de què et serveix que el sol surti i es pongui?" Hassan exigeix als seus homes que ignorin l'amor, la música, la poesia, el vi i el sol. Menysprea tot el que la Creació té de més bonic i gosa pronunciar el nom del Creador. I gosa prometre el paradís! Mira que et dic: si la seva fortalesa fos la porta del paradís, renunciaria al paradís! No penso posar els peus en aquesta caverna de falsos devots!

Amin Maalouf: Samarcanda

Consciència de poble

Assumiràs la veu d'un poble,

i serà la veu del teu poble,

i seràs, per a sempre, poble,

i patiràs, i esperaràs,

i aniràs sempre entre la pols,

et seguirà una polseguera.

I tindràs fam i tindràs set,

no podràs escriure els poemes

i callaràs tota la nit

mentre dormen les teues gents,

i tu sols estaràs despert,

i tu estaràs despert per tots.

No t'han parit per a dormir:

et pariren per a vetllar

en la llarga nit del teu poble.

Tu seràs la paraula viva,

la paraula viva i amarga.

Ja no existiran les paraules,

sinó l'home assumint la pena

del seu poble, i és un silenci.

Deixaràs de comptar les síl.labes,

de fer-te el nus de la corbata:

seràs un poble, caminant

entre una amarga polseguera,

vida amunt i nacions amunt,

una enaltida condició.

No tot serà, però, silenci.

Car diràs la paraula justa,

la diràs en el moment just.

No diràs la teua paraula

amb voluntat d'antologia,

car la diràs honestament,

iradament, sense pensar

en ninguna posteritat,

com no siga la del teu poble.

Potser et maten o potser

se'n riguen, potser et delaten;

tot això son banalitats.

Allò que val és la consciència

de no ser res sino s'és poble.

I tu, greument, has escollit.

Després del teu silenci estricte,

camines decididament.

Vicent Andrés Estellés: Propietats de la pena

Proustianes

Tot rellegint algunes frases ben fetes em dic: sí, en aquestes paraules hi ha aquesta idea, aquesta imatge, estic tranquil, el meu paper s'ha acabat, només cal que cadascú obri aquestes paraules, la hi trobarà, el diari li porta aquest tresor d'imatges i d'idees. Com si les idees fossin sobre el paper i els ulls només s'haguessin d'obrir per llegir-les i fer-les penetrar en un esperit on no hi eren abans.

Marcel Proust: L'article a Le Figaro (dins "Contra Saint Beuve")

fotografia de Nestor Botta

De la vellesa (iii)

... car de la mateixa manera que els ancians savis es delecten amb la companyia dels joves dotats de bon caràcter i que la senectut dels qui frueixen del respecte i de l'afecte dels joves esdevé menys feixuga, així també els joves gaudeixen amb els consells dels ancians que els menen cap a la pràctica de les virtuts.

Ciceró: Cató el Vell (De la Vellesa)

fotografia d'António Araújo

De la mà de Voltaire: un aforisme

Aquells que us fan creure absurditats, us poden fer cometre atrocitats.

Voltaire

Cementiri moncadià

Com sol passar, després de la sequera van venir els aiguats. La primera glaçada va fer una matadissa i la corrua de difunts va tardar a esclarir-se. L'hivern també va ressultar mortífer. Amb una petita passa de tifus a l'estiu i una mica de grip de trascantó a l'octubre, el cementiri va guarnir-se i va començar a fer goig. Ara, el que se'n diu rodó no va quedar-hi fins que panteons, creus i làpides van agafar una certa pàtina i els xiprers van crèixer(...) Ja ho deia l'oncle Nicanor, el dels versos, ara difunt: "Què faríem els poetes, caietana, amb cementiris sense xiprers?".

Jesús Moncada: Calaveres atònites

El Viatge

Per l'infant, que entre mapes i làmines delira,
l'univers és semblant al seu desig pregon.
Si n'és de gran el món quan des de casa es mira!
Però als ulls del record com és petit el món!

Charles Baudelaire: El viatge (fragment), dins "Les flors del mal", traducció de Xavier Benguerel

fotografia d'Alexei Gourianov