|
| Germaneta, infant,
pensa el dolç encant
de fer junts un llarg viatge!
Estimar a desdir,
estimar i morir al país
que és com ta imatge!
Aquells sols mullats
d’uns cels emboirats
tenen l’encís que perdura
tan misteriós
del teu arterós esguard
que entre plors fulgura.
Tot, allà, és ordre i beutat,
luxe, calma i voluptat.
Llustrosos moblats,
pels anys patinats,
ens ornarien la cambra;
flors de rars colors
mesclant les sentors
als vagues perfums de l’ambre,
opulents plafons,
els miralls pregons,
l’oriental espectacle,
parlaria tot al cor,
mot a mot
i en secret, un dolç vernacle.
Tot, allà, és ordre i beutat,
luxe, calma i voluptat.
Mira als blaus canals
dormir uns quatre-pals
que van pel món erra que erra;
és per sadollar
quant pots desitjar
que arribin d’una altra terra.
— Els sols ponentins
vesteixen jardins,
camps, canals i vila,
d’or i de jacint
que es van adormint
en la calda llum tranquil·la.
Tot, allà, és ordre i beutat,
luxe, calma i voluptat.
Baudelaire: Invitation au voyage
(trad. de X. Benguerel)
...Last scene of all,
That ends this strange eventful history,
Is second childshness and mere oblivion,
Sans teeth, sans eyes, sans taste, sans everything
L'escena darrera,
que clou aquesta estranya i moguda història
és una segona infantesa, el mer oblit,
sense boca, sense ulls, sense gust, sense res.
W. Shakespeare
La rosa és el símbol de l'amor, no pas per la seva flor -hi ha moltes flors tan o més belles que la rosa- sinó per les seves espines. L'amor punxa, fa mal, és una barreja indestriable de pètals de vellut i esgarrinxades. Perquè ens oblidem del nostre jo i fins i tot perdem la consciència i la identitat, cal una excitació insuportable que ens alliberi de nosaltres mateixos i ens tansporti a altres nivells, inclosos els de la fantasia. Els millors amants intueixen que l'amor morirà, que la passió és una variació profana dels oficis de tenebres sagrats. Emili Teixidor: El llibre de les mosques
A vegades és necessari i forçós
A vegades és necessari i forçós que un home mori per un poble, però mai no ha de morir tot un poble per un home sol: recorda sempre això, Sepharad. Fes que siguin segurs els ponts del diàleg i mira de comprendre i estimar les raons i les parles diverses dels teus fills. Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats i l'aire passi com una estesa mà suau i molt benigna damunt els amples camps. Que Sepharad visqui eternament en l'ordre i en la pau, en el treball, en la difícil i merescuda llibertat.
I per tant, Magdalena, l'amor
no va ser tant com deien. Es diria
que fou un engany, un bell engany mantingut
durant trenta anys de castedat perfecta, minuciosa.
Ja sé que has pres el costum de rebutjar
els records enutjosos i ara només
en queda de tu aquest somriure cortès,
esquifit, quan fas calça sota el lledoner
amb la teva àvia
 Miquel Bauçà: I per tant Magdalena... (dins "Una bella història")
Per a la majoria de la gent, el problema de l'amor consisteix principalment a ésser estimat més que no pas a estimar, a la pròpia capacitat d'estimar. D'aquí ve que el problema per a ells consisteix en aconseguir ésser estimats, éser dignes d'amor. (...) Moltes de les formes de fer-se estimar són les mateixes que s'utilitzen per a aconseguir l'èxit, per a "guanyar amics i influir en la gent". De fet, el que per a la majoria de gent de la nostra cultura ve a representar el fet d' ésser estimat, és essencialment, una mescla de popularitat i sex-appeal. Erich Fromm: L'art d'estimar
...En el discurs que pronuncià amb motiu de la inauguració d'un bust de bronze del general Franco, el governador civil (...) flanquejat per jerarquies militars, polítiques i religioses, evocà més de quatre i cinc vegades la imatge del sol ixent, per al.ludir a la gloriosa vinguda al món del salvador de la pàtria, i sempre que ho féu, indefectiblement, assenyalà amb el braç cap a l'oest. (...) ¿tant havien canviat les coses amb el nou règim? ¿era possible que els vencedors fossin capaços de capgirar també les lleis astronòmiques? L'endemà, quan una claror morada va retallar el tossal a l'horitzó i una taca vermella començava a crèixer i a degotar sobre l'Ebre, la ciutat deixà anar un sospir d'alleugiment: el sol encara sortia per l'est, igual que amb el rei, igual que amb la república... Jesús Moncada: La galeria de les estàtues
...Cal una època per bastir una ciutat, una hora per destruir-la. Una selva es torna cendra en un moment; s'ha format en molts anys. Totes les coses subsisteixen i prosperen gràcies a grans precaucions; s'esmicolen ràpidament i sobtada. Qualsevol canvi que la Natura faci a l'ordre del món basta per a l'extermini dels mortals...
L. A. Seneca: Qüestions naturals, llibre III.
Aleshores, quan jèiem
abraçats davant la finestra
oberta al pendís d'oliveres (dues
llavors nues dins un fruit que l'estiu
ha badat violent, i que s'omple
d'aire) no teníem records. Érem
el record que tenim ara. Érem
aquesta imatge. Els ídols de nosaltres,
per la submisa fe de després.
Gabriel Ferrater: Ídols (Dins "Teoria dels cossos")
A mi, la vista de la naturalesa i, en particular els paisatges de muntanya m'encomanen una barreja de lirisme i d'inquietuds agràries, i al costat d'imatges que em semblen molt belles em venen idees de gran repartiment de terres. Feia camí alternant el vaiverejar d'aquests pensaments i omplint-me els ulls amb la gamma de verds que, seguint els corents de l'estació, oferia canvis subtils a una mirada experta. Cada vegada, abans de guanyar la meitat del camí, m'aturava a contemplar la posta de sol i, després, esperonava el cavall per vèncer les fites de la meva ruta: els tres pins, la creu del terme, la caseta dels peons caminers, les runes de la masia, la font i tots els heralds silenciosos dels meus retorns.
Pere Calders: La ratlla i el desig (dins "Cròniques de la veritat oculta")
I se'm fa clar el rostre d'ella ara-
¿Van modelar-la els dits del Quattrocento,
Les galtes esmolades com si hagués begut
El vent i nodrit d'un desori d'hores?
I jo sense ser de l'estirp de Leda
De jove vaig tindre un bonic plomatge-
Ja n'hi ha prou, més val somriure a tot el que somriu,
Fer-los veure que un vell espantall no ha d'espantar.
WB Yeats: (dins l'Espasa i la Torre); trad. Patrícia Manresa Ni Ríordáin i Albert Roig
Perquè retorna,
quan sóc perdut en l'ombra,
un debilíssim
record d'infant, les ales
passen sense tocar-me.
Salvador Espriu (El caminant i el Mur)
fotografia: Denis Olivier
Cap insult no estroncarà, doncs, les meves llàgrimes? Aquest dolor meu no sap esvaïr-se davant dels teus vicis? Han passat ja tants de dies sense que em vingués desig de teatre, ni del Camp de Mart; i ja no em fa plaer la meva Musa! Ah, vergonya, certament ha de fer-me vergonya! si no fos que, com diuen, l'amor indigne sol ésser sord d'orelles. Properci: Elegies, llibre II (XIV), fragment (trad. Joan Mínguez)
...
Mira el mar el fantasma con su rostro sin ojos:
el círculo del día, la tos del buque, un pájaro
en la ecuación redonda y sola del espacio,
y desciende de nuevo a la vida del buque
cayendo sobre el tiempo muerto y la madera,
resbalando en las negras cocinas y cabinas,
lento aire y atmósfera y desolado espacio.
Pablo Neruda: El fantasma del buque de carga -fragment-
(dins Residencia en la tierra)
 Ens va separar el sexe, que és l'ossada
dura i oculta de l'amor.
Vam baixar junts al metro:
en entrar als corredors, com un amant,
l'aire calent li feia una carícia.
Cadascú se'n va anar a la seva andana.
Vaig ser el primer a marxar:
la vaig deixar per sempre,
com si s'hagués llançat al pas del tren.
Joan Margarit: Tango (dins "Càlcul d'estructures")
D'aquí a vint anys us sentireu més decebuts per les coses
que no vau arribar a fer que no pas per les que realment
vau fer. Així que arrisqueu-vos, navegueu lluny dels
ports segurs. Exploreu. Descobriu...
Mark Twain
A quin paisatge
poden adscriure els somnis
els sense pàtria?
Miquel Martí i Pol ( dins "Haikús en temps de guerra)
Diuen que és religió, però en realitat només és un problema de diners
POTSER NO HO SAP EL DÉU, ABSORT EN EL SEU MARBRE
que un altre déu de carn altivament se'l mira.
És molt més poderós: és viu i es mou
i, encar que moridor, molt més perfecte.
Si les formes del cos són quasi les mateixes,
¿per què preferiríem el cos del déu antic?
Narcís Comadira: Museu (fragment),  dins "Les ciutats"
|
CP Snow
