Avui, Leonard Cohen amb Sonny Rollins

Homenatge a Teresa, de l'Ovidi

Escacs

El Cel és el jugador, i nosaltres només els peons.
És la realitat i no una figura retòrica.
Ell ens col·loca i ens mou sobre l'escaquer del món.
Després ens deixa anar de sobte dins el pou del no-res.

Omar Kayyam

Gent, d'Evtuixenco

No existeixen homes poc interessants.
Els seus destins són com històries de planetes.
Cada un és únic, sol, ell sol,
no n'hi ha cap altre que s'hi assembli.

I si algú ha viscut en silenci,
feliç en el seu racó,
la seva mateixa insignificança
l'ha fet interessant.

Cadascú té un món secret, ben seu,
on s'amaga el millor instant,
on s'amaga l'hora més terrible.
Però nosaltres no en sabem res.

I si un home mor,
mor també la seva primera nevada,
i el primer petó i el primer combat...
Tot s'ho emporta.

E. Evtuixenco: Gent (fragment), dins "Autobiografia precoç" (trad. Elena Vidal Fernàndez)

fotografia d'Augusto Tomé

De Ricard Creus

Si no em tinguéssiu lligat
i amb un nus a la llengua,
faria poemes, encara que
només fossin parracs.

I sortiria al carrer
i tot empenyent el meu fato,
els cantaria sense importar-me
que em prenguessin pel drapaire.

Ricard Creus: El poble (dins "Cada dia un dia", obra poètica 1968-2003)

Afectes extrems

El pare Michael, el meu nou protector i confessor designat, era un rebrot de la noblesa catòlica anglesa (...) Quan em vaig haver acostumat a les seves carícies, ens vam convertir en amics íntims i aliats i les atencions del pare Guardià van decréixer proporcionalment, tot i que si això va ser conseqüència d'una millora de la meva conducta o, com ara sospito, d'algun pacte entre ells, jo ni ho sabia ni m'importava gens. Amb un sol passeig de tarda tonificant a través dels Downs esbandits per la pluja, interromput per demostracions d'afecte, el pare Michael em va convèncer que el mestissatge racial, ben lluny de ser una màcula que calia expiar, era l'obsequi preciós que m'havia fet Déu, plantejament amb el qual em vaig mostrar d'acord i agraït.

John Le Carré: La cançó dels missioners

fotografia: À porta, de Victor MM Costa

Calipso desconsolada

"Calipso ne pouvait se consoler du départ d'Ulysse"

Aquesta senzilla frase li produí una emoció nova, estranyament plaent, gairebé dolorosa de tan plaent, gairebé tan agradable com la carícia dels seus dits inhàbils sobre una pell molt llisa. I aquesta frase tan clara, ell comprenia a la perfecció perquè Calipso no es podia consolar, l'empenyé endavant, l'obligà a endinsar-se en el laberint d'aquella llengua dúctil i madurada, amb mots d'un nou dring que produïen una misteriosa voluptuositat.

Maria Aurèlia Capmany: "Un lloc entre els morts"

Supervivències

Alternança subtil

de tensió i de relaxament

davant l'alternativa repetida

de ser un nàufrag o un supervivent.

Feliu Formosa: Coda (dins "Darrera el vidre - Poesia 1972-2002)

De la mà de Goytisolo

ESA FLOR INSTANTÁNEA

Miedo a perderse ambos,
vivir el uno sin el otro:
miedo a estar alejados
en el viento de la niebla,
en los pasos del día,
en la luz del relámpago,
en cualquier parte. Miedo
que les hace abrazarse,
unirse en este aire
que ahora juntos respiran.
Y se buscan y se buscan
esa flor instantánea
que cuando se consigue
se deshace en un soplo
y hay que ir a encontrar otras
en el jardín umbrío.
Miedo; bendito miedo
que propicia el deseo
la agonía y el rapto,
de los que mueren juntos
y resucitan luego.

José Agustín Goytisolo

Un futur?

Imagina un món en el què generacions d'éssers humans arriben a creure que certes pel·lícules van ser fetes per Déu, o que un software específic va ser codificat per Ell. Imagina un futur en el que milions dels nostres descendents assassinen a altres tants per interpretacions diferents de "La Guerra de les Galàxies" o el Windows 98. Hi hauria res de més ridícul? Doncs això no seria gaire més ridícul que el món en què vivim.

Sam Harris

Pensament etològic

Crec que he trobat la baula perduda entre els animals i l'home civilitzat: som nosaltres.

Konrad Lorenz

Fidelitats

Italià de cap a peus, no tenia cap dubte que un home podia sentir una devoció apassionada per una dona a qui enganyava amb altres dones. No tenia cap mena de dubte que el comte estava enamorat de la comtessa i, canviant d'escenari, Brunetti es va adonar que el mateix es podia dir del comte Lorenzoni: si hi havia alguna cosa del tot humana en ell, era el seu amor per la comtessa.

Donna Leon: Noblesa obliga

Pecats

El terror a la societat, que es la base de la moral, el terror a Déu, que es el secret de la religió, aquestes dues coses són les que ens governen. I tanmateix..., tanmateix, penso que si un home visqués la seva vida de forma completa i fins el limit, si fora capaç de donar forma a cada sentiment, expressió, a cada pensament, realitat a cada somni, el món prendria un impuls tan fresc d'alegria que oblidaríem allò que té de dolent la mediocritat, i retornaríem a l'època hel·lènica ideal, a quelcom de més dolç i ric, que l'ideal hel·lènic. Però fins i tot el més valent dels homes té por d'ell mateix...Hi ha qui diu que els més grans esdeveniments del món tenen lloc al nostre cervell. És al cervell i només en ell, que hi tenen lloc els grans pecats del món.

Oscar Wilde: El retrat de Dorian Gray

Envellir

NO VOLVERÉ A SER JOVEN

Fotografia: Pedro Miguel Costa


Que la vida iba en serio

uno lo empieza a comprender más tarde
-como todos los jóvenes, yo vine
a llevarme la vida por delante.

Dejar huella quería
y marcharme entre aplausos
-envejecer, morir, eran tan sólo
las dimensiones del teatro.

Pero ha pasado el tiempo
y la verdad desagradable asoma:
envejecer, morir,
es el único argumento de la obra.

Jaime Gil de Biedma: "Poemas póstumos" 1968

He d'escriure?

No hi ha res menys apropiat per aproximar-se a una obra d'art que les paraules de la crítica: sempre se’n deriven malentesos més o menys desafortunats. Les coses no són tan comprensibles ni tan formulables com se'ns vol fer creure sempre; la major part dels esdeveniments no es poden dir, es desenvolupen en un àmbit on mai no ha penetrat cap paraula.

Sobretot, demani's en l'hora més callada de la nit: ¿He d'escriure? [...] si li fos permès de respondre aquesta seriosa pregunta amb un fort i senzill "he de", construeixi la seva vida en funció d'aquesta necessitat; la seva vida, fins i tot en les hores més indiferents i insignificants, ha d'ésser un signe i un testimoni d'aquest impuls. Després, acosti's a la natura i intenti dir com el primer home què veu i experimenta, què estima i perd.
Si la seva vida diària li sembla pobra, no se'n queixi; queixi's de vostè mateix, digui's que encara no és prou poeta per convocar la seva riquesa, ja que per al creador no hi ha pobresa ni lloc pobre o indiferent

Rainer Maria Rilke: Cartes a un jove poeta

A ALGUNS QUE S'ESTRANYEN DE NOSALTRES

Nobles i bells senyors inconscients feliços
multiplicats cofois entre els miralls
d'Aranjuez o Versalles,
per gala coronats de barretina
frígia,
oh jacobins beats i gaditans metòdics,
ben satisfets i grassos en esperit,
us conec el rebuf quan ens trobeu
arbre torçat, mesell, tan obstinat a viure,
en un racó molest
del racional jardí geopolític.
I què hi farem, si som el poble-nosa,
si el món, almenys aquí, es refusa a assemblar-se
a la imatge que en fa el vostre desig?
No heu d'esperar que presentem excuses.

Jordi Sarsanedas (1924-2006)

Pensaments a l'avió

L'hostessa em va fer somriure i se'n va anar. Pels altaveus va començar a sona r una cançó de Billy Joel. Vaig aixecar el cap, i mentre em quedava mirant els núvols foscos que flotaven al cel del Mar del Nord, vaig pensr en tot el que havia perdut: en el temps desaprofitat, en la gent que havia mort o que havia marxat, en els pensaments que ja no tornarien.

Haruki Murakami: Tòquio Blues

Escriure no és res

La història de la meva vida no existeix. És una cosa que no existeix. Mai no hi ha centre. Cap camí, cap línia. Hi ha amplis indrets on es fa creure que hi ha algú, no és veritat, no hi havia ningú. La història d'una molt petita part de la meva joventut ja l'he més o menys escrita (...) Aquí parlo dels períodes amagats d'aquesta mateixa joventut, de certs enterraments als quals he sotmès certs fets, certs sentiments, certs esdeveniments. Vaig començar a escriure en un medi que m'arrossegava molt al pudor. Per a ells, escriure encara era una cosa moral. Escriure, ara, podria ben sovint semblar que no és res. A vegades sé això: que des del moment que això no és, barrejades totes les coses, obeir la vanitat i el vent, escriure no és res.

Marguerite Duras: L'amant

Aprenentatge

En Ged havia pensat que, com a aprenent d'un gran mag, penetraria immediatament en el misteri i en el domini del poder. Entendria el llenguatge de les bèsties i la parla de les fulles del bosc, pensava, i amb la seva paraula menaria els vents, i aprendria a transformar-se en qualsevol cosa que desitgés. Potser ell i el seu mestre correrien junts com dos cèrvols, o volarien fins a Re Albi per damunt de la muntanya muntats en les ales d'una àliga.
Però no fou pas així. Van errar dies i dies; primer baixaren a la vall i anaren gradualment cap al sud (...) No van penetrar en cap indret misteriós. Res no va passar. El bastó de roure del mag, que en Ged havia mirat en principi amb respcte i aprensió, no era res més que un sòlid bastó amb què caminar.

Ursula Le Guin: Un mag de Terramar

Fotografia: Carlos Matos

Capbussada

...En el nostre paradís aquatic, una mena de cala completament isolada, d'aigües molt profundes, cada vegada que s'enfila a un pic vertiginós per saltar, em quedo a baix i la miro com des d'un tràveling inclinat quasi vertical, però el cap em roda i els ulls confonen el pic amb els grans ginkos que es retallen darrere, fent ombres xineses. Es torna petita, com un fruit penjat al cim d'un arbre. Em diu coses a crits, però és un fruit que remoreja. Un soroll llunyà, imperceptible a causa de l'aigua que cau en cascada sobre les pedres. De sobte, el fruit cau suspès en l'aire, vola desafiant el vent, cap on sóc jo. Finalment, es torna un fletxa purpurina, afusada, que capbussa el cap dins l'aigua, sense gaire soroll ni esquitxades.

Dai Sijie: Balzac i la petita modista xinesa