De la mà de Goytisolo

ESA FLOR INSTANTÁNEA

Miedo a perderse ambos,
vivir el uno sin el otro:
miedo a estar alejados
en el viento de la niebla,
en los pasos del día,
en la luz del relámpago,
en cualquier parte. Miedo
que les hace abrazarse,
unirse en este aire
que ahora juntos respiran.
Y se buscan y se buscan
esa flor instantánea
que cuando se consigue
se deshace en un soplo
y hay que ir a encontrar otras
en el jardín umbrío.
Miedo; bendito miedo
que propicia el deseo
la agonía y el rapto,
de los que mueren juntos
y resucitan luego.

José Agustín Goytisolo

Un futur?

Imagina un món en el què generacions d'éssers humans arriben a creure que certes pel·lícules van ser fetes per Déu, o que un software específic va ser codificat per Ell. Imagina un futur en el que milions dels nostres descendents assassinen a altres tants per interpretacions diferents de "La Guerra de les Galàxies" o el Windows 98. Hi hauria res de més ridícul? Doncs això no seria gaire més ridícul que el món en què vivim.

Sam Harris

Pensament etològic

Crec que he trobat la baula perduda entre els animals i l'home civilitzat: som nosaltres.

Konrad Lorenz

Fidelitats

Italià de cap a peus, no tenia cap dubte que un home podia sentir una devoció apassionada per una dona a qui enganyava amb altres dones. No tenia cap mena de dubte que el comte estava enamorat de la comtessa i, canviant d'escenari, Brunetti es va adonar que el mateix es podia dir del comte Lorenzoni: si hi havia alguna cosa del tot humana en ell, era el seu amor per la comtessa.

Donna Leon: Noblesa obliga

Pecats

El terror a la societat, que es la base de la moral, el terror a Déu, que es el secret de la religió, aquestes dues coses són les que ens governen. I tanmateix..., tanmateix, penso que si un home visqués la seva vida de forma completa i fins el limit, si fora capaç de donar forma a cada sentiment, expressió, a cada pensament, realitat a cada somni, el món prendria un impuls tan fresc d'alegria que oblidaríem allò que té de dolent la mediocritat, i retornaríem a l'època hel·lènica ideal, a quelcom de més dolç i ric, que l'ideal hel·lènic. Però fins i tot el més valent dels homes té por d'ell mateix...Hi ha qui diu que els més grans esdeveniments del món tenen lloc al nostre cervell. És al cervell i només en ell, que hi tenen lloc els grans pecats del món.

Oscar Wilde: El retrat de Dorian Gray

Envellir

NO VOLVERÉ A SER JOVEN

Fotografia: Pedro Miguel Costa


Que la vida iba en serio

uno lo empieza a comprender más tarde
-como todos los jóvenes, yo vine
a llevarme la vida por delante.

Dejar huella quería
y marcharme entre aplausos
-envejecer, morir, eran tan sólo
las dimensiones del teatro.

Pero ha pasado el tiempo
y la verdad desagradable asoma:
envejecer, morir,
es el único argumento de la obra.

Jaime Gil de Biedma: "Poemas póstumos" 1968

He d'escriure?

No hi ha res menys apropiat per aproximar-se a una obra d'art que les paraules de la crítica: sempre se’n deriven malentesos més o menys desafortunats. Les coses no són tan comprensibles ni tan formulables com se'ns vol fer creure sempre; la major part dels esdeveniments no es poden dir, es desenvolupen en un àmbit on mai no ha penetrat cap paraula.

Sobretot, demani's en l'hora més callada de la nit: ¿He d'escriure? [...] si li fos permès de respondre aquesta seriosa pregunta amb un fort i senzill "he de", construeixi la seva vida en funció d'aquesta necessitat; la seva vida, fins i tot en les hores més indiferents i insignificants, ha d'ésser un signe i un testimoni d'aquest impuls. Després, acosti's a la natura i intenti dir com el primer home què veu i experimenta, què estima i perd.
Si la seva vida diària li sembla pobra, no se'n queixi; queixi's de vostè mateix, digui's que encara no és prou poeta per convocar la seva riquesa, ja que per al creador no hi ha pobresa ni lloc pobre o indiferent

Rainer Maria Rilke: Cartes a un jove poeta

A ALGUNS QUE S'ESTRANYEN DE NOSALTRES

Nobles i bells senyors inconscients feliços
multiplicats cofois entre els miralls
d'Aranjuez o Versalles,
per gala coronats de barretina
frígia,
oh jacobins beats i gaditans metòdics,
ben satisfets i grassos en esperit,
us conec el rebuf quan ens trobeu
arbre torçat, mesell, tan obstinat a viure,
en un racó molest
del racional jardí geopolític.
I què hi farem, si som el poble-nosa,
si el món, almenys aquí, es refusa a assemblar-se
a la imatge que en fa el vostre desig?
No heu d'esperar que presentem excuses.

Jordi Sarsanedas (1924-2006)

Pensaments a l'avió

L'hostessa em va fer somriure i se'n va anar. Pels altaveus va començar a sona r una cançó de Billy Joel. Vaig aixecar el cap, i mentre em quedava mirant els núvols foscos que flotaven al cel del Mar del Nord, vaig pensr en tot el que havia perdut: en el temps desaprofitat, en la gent que havia mort o que havia marxat, en els pensaments que ja no tornarien.

Haruki Murakami: Tòquio Blues

Escriure no és res

La història de la meva vida no existeix. És una cosa que no existeix. Mai no hi ha centre. Cap camí, cap línia. Hi ha amplis indrets on es fa creure que hi ha algú, no és veritat, no hi havia ningú. La història d'una molt petita part de la meva joventut ja l'he més o menys escrita (...) Aquí parlo dels períodes amagats d'aquesta mateixa joventut, de certs enterraments als quals he sotmès certs fets, certs sentiments, certs esdeveniments. Vaig començar a escriure en un medi que m'arrossegava molt al pudor. Per a ells, escriure encara era una cosa moral. Escriure, ara, podria ben sovint semblar que no és res. A vegades sé això: que des del moment que això no és, barrejades totes les coses, obeir la vanitat i el vent, escriure no és res.

Marguerite Duras: L'amant

Aprenentatge

En Ged havia pensat que, com a aprenent d'un gran mag, penetraria immediatament en el misteri i en el domini del poder. Entendria el llenguatge de les bèsties i la parla de les fulles del bosc, pensava, i amb la seva paraula menaria els vents, i aprendria a transformar-se en qualsevol cosa que desitgés. Potser ell i el seu mestre correrien junts com dos cèrvols, o volarien fins a Re Albi per damunt de la muntanya muntats en les ales d'una àliga.
Però no fou pas així. Van errar dies i dies; primer baixaren a la vall i anaren gradualment cap al sud (...) No van penetrar en cap indret misteriós. Res no va passar. El bastó de roure del mag, que en Ged havia mirat en principi amb respcte i aprensió, no era res més que un sòlid bastó amb què caminar.

Ursula Le Guin: Un mag de Terramar

Fotografia: Carlos Matos

Capbussada

...En el nostre paradís aquatic, una mena de cala completament isolada, d'aigües molt profundes, cada vegada que s'enfila a un pic vertiginós per saltar, em quedo a baix i la miro com des d'un tràveling inclinat quasi vertical, però el cap em roda i els ulls confonen el pic amb els grans ginkos que es retallen darrere, fent ombres xineses. Es torna petita, com un fruit penjat al cim d'un arbre. Em diu coses a crits, però és un fruit que remoreja. Un soroll llunyà, imperceptible a causa de l'aigua que cau en cascada sobre les pedres. De sobte, el fruit cau suspès en l'aire, vola desafiant el vent, cap on sóc jo. Finalment, es torna un fletxa purpurina, afusada, que capbussa el cap dins l'aigua, sense gaire soroll ni esquitxades.

Dai Sijie: Balzac i la petita modista xinesa

Crims

Quan penses en la llarga i fosca història de la humanitat, pots observar que els crims més odiosos s'han comès en nom de l'obediència més que no pas en nom de la rebel·lió.

CP Snow

Invitació al viatge

Germaneta, infant, pensa el dolç encant de fer junts un llarg viatge! Estimar a desdir, estimar i morir al país que és com ta imatge! Aquells sols mullats d’uns cels emboirats tenen l’encís que perdura tan misteriós del teu arterós esguard que entre plors fulgura. Tot, allà, és ordre i beutat, luxe, calma i voluptat. Llustrosos moblats, pels anys patinats, ens ornarien la cambra; flors de rars colors mesclant les sentors als vagues perfums de l’ambre, opulents plafons, els miralls pregons, l’oriental espectacle, parlaria tot al cor, mot a mot i en secret, un dolç vernacle. Tot, allà, és ordre i beutat, luxe, calma i voluptat. Mira als blaus canals dormir uns quatre-pals que van pel món erra que erra; és per sadollar quant pots desitjar que arribin d’una altra terra. — Els sols ponentins vesteixen jardins, camps, canals i vila, d’or i de jacint que es van adormint en la calda llum tranquil·la. Tot, allà, és ordre i beutat, luxe, calma i voluptat. Baudelaire: Invitation au voyage (trad. de X. Benguerel) 18 de setembre, 2006 21 de setembre ...Last scene of all, That ends this strange eventful history, Is second childshness and mere oblivion, Sans teeth, sans eyes, sans taste, sans everything L'escena darrera, que clou aquesta estranya i moguda història és una segona infantesa, el mer oblit, sense boca, sense ulls, sense gust, sense res. W. Shakespeare 04 de setembre, 2006 Espines La rosa és el símbol de l'amor, no pas per la seva flor -hi ha moltes flors tan o més belles que la rosa- sinó per les seves espines. L'amor punxa, fa mal, és una barreja indestriable de pètals de vellut i esgarrinxades. Perquè ens oblidem del nostre jo i fins i tot perdem la consciència i la identitat, cal una excitació insuportable que ens alliberi de nosaltres mateixos i ens tansporti a altres nivells, inclosos els de la fantasia. Els millors amants intueixen que l'amor morirà, que la passió és una variació profana dels oficis de tenebres sagrats. Emili Teixidor: El llibre de les mosques 09 de juliol, 2006 Retrobant l'Espriu (i ara vé al cas) A vegades és necessari i forçós A vegades és necessari i forçós que un home mori per un poble, però mai no ha de morir tot un poble per un home sol: recorda sempre això, Sepharad. Fes que siguin segurs els ponts del diàleg i mira de comprendre i estimar les raons i les parles diverses dels teus fills. Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats i l'aire passi com una estesa mà suau i molt benigna damunt els amples camps. Que Sepharad visqui eternament en l'ordre i en la pau, en el treball, en la difícil i merescuda llibertat. Salvador Espriu 19 de juny, 2006 Engany I per tant, Magdalena, l'amor no va ser tant com deien. Es diria que fou un engany, un bell engany mantingut durant trenta anys de castedat perfecta, minuciosa. Ja sé que has pres el costum de rebutjar els records enutjosos i ara només en queda de tu aquest somriure cortès, esquifit, quan fas calça sota el lledoner amb la teva àvia Miquel Bauçà: I per tant Magdalena... (dins "Una bella història") 05 de juny, 2006 Estimar Per a la majoria de la gent, el problema de l'amor consisteix principalment a ésser estimat més que no pas a estimar, a la pròpia capacitat d'estimar. D'aquí ve que el problema per a ells consisteix en aconseguir ésser estimats, éser dignes d'amor. (...) Moltes de les formes de fer-se estimar són les mateixes que s'utilitzen per a aconseguir l'èxit, per a "guanyar amics i influir en la gent". De fet, el que per a la majoria de gent de la nostra cultura ve a representar el fet d'ésser estimat, és essencialment, una mescla de popularitat i sex-appeal. Erich Fromm: L'art d'estimar fotografia de Rui Bento 08 de maig, 2006 I malgrat tot el sol ix sempre pel mateix lloc ...En el discurs que pronuncià amb motiu de la inauguració d'un bust de bronze del general Franco, el governador civil (...) flanquejat per jerarquies militars, polítiques i religioses, evocà més de quatre i cinc vegades la imatge del sol ixent, per al.ludir a la gloriosa vinguda al món del salvador de la pàtria, i sempre que ho féu, indefectiblement, assenyalà amb el braç cap a l'oest. (...) ¿tant havien canviat les coses amb el nou règim? ¿era possible que els vencedors fossin capaços de capgirar també les lleis astronòmiques? L'endemà, quan una claror morada va retallar el tossal a l'horitzó i una taca vermella començava a crèixer i a degotar sobre l'Ebre, la ciutat deixà anar un sospir d'alleugiment: el sol encara sortia per l'est, igual que amb el rei, igual que amb la república... Jesús Moncada: La galeria de les estàtues Subscriure's a: Missatges (Atom) hi han passat per aquí des del 4/6/07