Canvi d'adreça

A partir d'ara, segueixo en el món dels blocs en una altra adreça. Darrerament no he tingut la disciplina ni la intensitat mental suficient per mantenir vius els dos blogs que se suposava que havia d'alimentar. He decidit, doncs, fusionar-los i fer-ho en una altra plataforma blocaire. No sé si ens en sortirem, encara que les ganes hi són.
Ens seguim llegint, doncs a SECUNDÀRIA MEMÒRIA
Un deixo una cançó d'Euclydes Matos, amb un muntatge que he fet jo mateix a partir de fotografies, majoritariament de 1000imagens.com

autocrítica

Molts han volgut passar per savis solament citant els veritables savis.

Tomás de Iriarte, escriptor espanyol (1750-1791)

I perquè no un de meu, avui?

Tactes (iii)

T'escric des d'un desert

on el desig es perd, dunes enllà,

on s'esqueixen les pells

sense interfície,

on la set és ja l'únic que puc beure.

I et veig des del desert

que aquesta nit abriga,

una agonia indòmita i molt lenta

de sentits fets tempesta

Antoni Casals i Pascual: Tactes (iii), dins "Els murs de l'odi"

Jo no sóc jo ni sóc l'altre (sá Carneiro per Calcanhotto)

Amb la paraula de Rosa Leveroni

Aquest so greu de corda adolorida
que subratlla el meu cant, és la penyora
deixada per la mort perquè et recordi,
amor adolescent. És la teva ombra
que en l'alta solitud dels camins aspres,
el braç acollidor, va fer-me ofrena
d'aquest repòs segur, oh flama pura
del meu amor passat, present encara
en el somriure las d'un món que porta
el pes de tots els morts en les florides
de cada primavera renovada.
Ets el meu port tancat on de l'inútil
navegar porcel·lós veig la tristesa
i el conhortament... Ombra benigna
que m'acompanya el cant atemperant-lo
amb unes notes greus, serva'm els braços
eternament oberts...

Rosa Leveroni

Dans le port d'Amsterdam (Jacques Brel)

Dans le port d'Amsterdam
Y a des marins qui chantent
Les rêves qui les hantent
Au large d'Amsterdam
Dans le port d'Amsterdam
Y a des marins qui dorment
Comme des oriflammes
Le long des berges mornes
Dans le port d'Amsterdam
Y a des marins qui meurent
Pleins de bière et de drames
Aux premières lueurs
Mais dans le port d'Amsterdam
Y a des marins qui naissent
Dans la chaleur épaisse
Des langueurs océanes

Dans le port d'Amsterdam
Y a des marins qui mangent
Sur des nappes trop blanches
Des poissons ruisselants
Ils vous montrent des dents
A croquer la fortune
A décroisser la lune
A bouffer des haubans
Et ça sent la morue
Jusque dans le coeur des frites
Que leurs grosses mains invitent
A revenir en plus
Puis se lèvent en riant
Dans un bruit de tempête
Referment leur braguette
Et sortent en rotant

Dans le port d'Amsterdam
Y a des marins qui dansent
En se frottant la panse
Sur la panse des femmes
Et ils tournent et ils dansent
Comme des soleils crachés
Dans le son déchiré
D'un accordéon rance
Ils se tordent le cou
Pour mieux s'entendre rire
Jusqu'à ce que tout à coup
L'accordéon expire
Alors le geste grave
Alors le regard fier
Ils ramènent leur batave
Jusqu'en pleine lumière

Dans le port d'Amsterdam
Y a des marins qui boivent
Et qui boivent et reboivent
Et qui reboivent encore
Ils boivent à la santé
Des putains d'Amsterdarn
De Hambourg ou d'ailleurs
Enfin ils boivent aux dames
Qui leur donnent leur joli corps
Qui leur donnent leur vertu
Pour une pièce en or
Et quand ils ont bien bu
Se plantent le nez au ciel
Se mouchent dans les étoiles
Et ils pissent comme je pleure
Sur les femmes infidèles

Dans le port d'Amsterdam
Dans le port d'Amsterdam.

Una de Georges Brassens... per Carla Bruni

Sonet, amb lletra i música

Quan ella dorm el gaudi somnolent
del vell jardí vibrant de flors i nit,
passant per la finestra sóc el vent,
i tot és com un alenar florit.

Quan ella dorm i sense fer-hi esment
tomba a les grans fondàries de l'oblit,
l'abella so que clava la roent
agulla -fúria i foc- en el seu pit.

La que era estampa, encís i galanor
i moviment ambigu, és plor i crit.
I jo, causa del dol, de la dolçor

en faig lasses delícies de pecat,
i Amor, que veu, ulls closos, el combat,
s'adorm amb un somriure embadalit.

Bertomeu Rosselló-Porcel

Ara enyor comprensiu tota aquella innocència

No he volgut venturós ser res més que un poeta
no he cedit mai als cants del poder ni a les trampes
però el món literari té un deix aspre inhòspit
rere els versos hi ha gent d'una gran mesquinesa
Som humans tanmateix i a mentir rimant sons
un n'aprèn com un joc amb ofici i amb tècnica
Jo em pensava als deu anys que eren tots bona gent
els mirava com déus a les fotos dels llibres
Ara enyor comprensiu tota aquella innocència

Ponç Pons: Nura (fragment)

Avui, Leonard Cohen amb Sonny Rollins

Homenatge a Teresa, de l'Ovidi

Escacs

El Cel és el jugador, i nosaltres només els peons.
És la realitat i no una figura retòrica.
Ell ens col·loca i ens mou sobre l'escaquer del món.
Després ens deixa anar de sobte dins el pou del no-res.

Omar Kayyam

Gent, d'Evtuixenco

No existeixen homes poc interessants.
Els seus destins són com històries de planetes.
Cada un és únic, sol, ell sol,
no n'hi ha cap altre que s'hi assembli.

I si algú ha viscut en silenci,
feliç en el seu racó,
la seva mateixa insignificança
l'ha fet interessant.

Cadascú té un món secret, ben seu,
on s'amaga el millor instant,
on s'amaga l'hora més terrible.
Però nosaltres no en sabem res.

I si un home mor,
mor també la seva primera nevada,
i el primer petó i el primer combat...
Tot s'ho emporta.

E. Evtuixenco: Gent (fragment), dins "Autobiografia precoç" (trad. Elena Vidal Fernàndez)

fotografia d'Augusto Tomé

De Ricard Creus

Si no em tinguéssiu lligat
i amb un nus a la llengua,
faria poemes, encara que
només fossin parracs.

I sortiria al carrer
i tot empenyent el meu fato,
els cantaria sense importar-me
que em prenguessin pel drapaire.

Ricard Creus: El poble (dins "Cada dia un dia", obra poètica 1968-2003)

Afectes extrems

El pare Michael, el meu nou protector i confessor designat, era un rebrot de la noblesa catòlica anglesa (...) Quan em vaig haver acostumat a les seves carícies, ens vam convertir en amics íntims i aliats i les atencions del pare Guardià van decréixer proporcionalment, tot i que si això va ser conseqüència d'una millora de la meva conducta o, com ara sospito, d'algun pacte entre ells, jo ni ho sabia ni m'importava gens. Amb un sol passeig de tarda tonificant a través dels Downs esbandits per la pluja, interromput per demostracions d'afecte, el pare Michael em va convèncer que el mestissatge racial, ben lluny de ser una màcula que calia expiar, era l'obsequi preciós que m'havia fet Déu, plantejament amb el qual em vaig mostrar d'acord i agraït.

John Le Carré: La cançó dels missioners

fotografia: À porta, de Victor MM Costa

Calipso desconsolada

"Calipso ne pouvait se consoler du départ d'Ulysse"

Aquesta senzilla frase li produí una emoció nova, estranyament plaent, gairebé dolorosa de tan plaent, gairebé tan agradable com la carícia dels seus dits inhàbils sobre una pell molt llisa. I aquesta frase tan clara, ell comprenia a la perfecció perquè Calipso no es podia consolar, l'empenyé endavant, l'obligà a endinsar-se en el laberint d'aquella llengua dúctil i madurada, amb mots d'un nou dring que produïen una misteriosa voluptuositat.

Maria Aurèlia Capmany: "Un lloc entre els morts"

Supervivències

Alternança subtil

de tensió i de relaxament

davant l'alternativa repetida

de ser un nàufrag o un supervivent.

Feliu Formosa: Coda (dins "Darrera el vidre - Poesia 1972-2002)

De la mà de Goytisolo

ESA FLOR INSTANTÁNEA

Miedo a perderse ambos,
vivir el uno sin el otro:
miedo a estar alejados
en el viento de la niebla,
en los pasos del día,
en la luz del relámpago,
en cualquier parte. Miedo
que les hace abrazarse,
unirse en este aire
que ahora juntos respiran.
Y se buscan y se buscan
esa flor instantánea
que cuando se consigue
se deshace en un soplo
y hay que ir a encontrar otras
en el jardín umbrío.
Miedo; bendito miedo
que propicia el deseo
la agonía y el rapto,
de los que mueren juntos
y resucitan luego.

José Agustín Goytisolo

Un futur?

Imagina un món en el què generacions d'éssers humans arriben a creure que certes pel·lícules van ser fetes per Déu, o que un software específic va ser codificat per Ell. Imagina un futur en el que milions dels nostres descendents assassinen a altres tants per interpretacions diferents de "La Guerra de les Galàxies" o el Windows 98. Hi hauria res de més ridícul? Doncs això no seria gaire més ridícul que el món en què vivim.

Sam Harris

Pensament etològic

Crec que he trobat la baula perduda entre els animals i l'home civilitzat: som nosaltres.

Konrad Lorenz