Parlar per parlar...

En la tradició bíblica i cristiana, que és encara (per quant de
temps?) la nostra, «al principi era la paraula», o «existia» la
paraula, verbum, ho lógos. I pareix que la paraula era Déu, o això
pensava l’autor de l’evangeli de Joan, segurament influït per
alguna forma de neoplatonisme o per corrents d’idees més o
menys de moda en aquell temps. I sobre això, és clar, ens podríem
enrotllar i estirar (per cert, han observat vostès que l’expressió
«enrotllar-se» és ben recent i que fa una generació o dues no
existia?, deu ser que trenta anys endarrere la gent no s’enrotllava
tant, no parolejava o parlotejava tant, que la logorrea ambiental,
radiofònica i televisiva, no era una plaga tan estesa i tan
aguda?, o que tothom era, com qui diu, més sobri d’expressió i
més amant del discurs lineal i concret, no del discurs que s’enrotlla
–com una persiana, com un plat d’espaguetis– i torna i torna i no
trau cap a res?), i començar aquesta intervenció, que no lliçó, com
un exemple actiu del mateix tema del títol o del curs. Parlar i parlar,
vagarejar amb els mots i les frases pot ser un art, útil o inútil
com totes les arts, estèticament atractiu o bé del tot desagradable,

entretingut o pesat, molt bell o molt lleig, o el que vostès voldran:

en tot cas és un art molt antic, un art original, consubstancial
amb l’espècie parlant que som els humans (els àngels parlen
poc: més aviat canten himnes i fan música a les altes esferes).

Joan Francesc Mira: Parlar per no dir res o per dir alguna cosa