Mals presagis

...Cal una època per bastir una ciutat, una hora per destruir-la. Una selva es torna cendra en un moment; s'ha format en molts anys. Totes les coses subsisteixen i prosperen gràcies a grans precaucions; s'esmicolen ràpidament i sobtada. Qualsevol canvi que la Natura faci a l'ordre del món basta per a l'extermini dels mortals...

L. A. Seneca: Qüestions naturals, llibre III.

fotografia: Jorge Coimbra

ÍDOLS

Aleshores, quan jèiem
abraçats davant la finestra
oberta al pendís d'oliveres (dues
llavors nues dins un fruit que l'estiu
ha badat violent, i que s'omple
d'aire) no teníem records. Érem
el record que tenim ara. Érem
aquesta imatge. Els ídols de nosaltres,
per la submisa fe de després.

Gabriel Ferrater: Ídols (Dins "Teoria dels cossos")

Paisatge de silencis

A mi, la vista de la naturalesa i, en particular els paisatges de muntanya m'encomanen una barreja de lirisme i d'inquietuds agràries, i al costat d'imatges que em semblen molt belles em venen idees de gran repartiment de terres. Feia camí alternant el vaiverejar d'aquests pensaments i omplint-me els ulls amb la gamma de verds que, seguint els corents de l'estació, oferia canvis subtils a una mirada experta. Cada vegada, abans de guanyar la meitat del camí, m'aturava a contemplar la posta de sol i, després, esperonava el cavall per vèncer les fites de la meva ruta: els tres pins, la creu del terme, la caseta dels peons caminers, les runes de la masia, la font i tots els heralds silenciosos dels meus retorns.

Pere Calders: La ratlla i el desig (dins "Cròniques de la veritat oculta")

De Yeats

I se'm fa clar el rostre d'ella ara-
¿Van modelar-la els dits del Quattrocento,
Les galtes esmolades com si hagués begut
El vent i nodrit d'un desori d'hores?
I jo sense ser de l'estirp de Leda
De jove vaig tindre un bonic plomatge-
Ja n'hi ha prou, més val somriure a tot el que somriu,
Fer-los veure que un vell espantall no ha d'espantar.

WB Yeats: (dins l'Espasa i la Torre); trad. Patrícia Manresa Ni Ríordáin i Albert Roig

Encara no

Perquè retorna,
quan sóc perdut en l'ombra,
un debilíssim
record d'infant, les ales
passen sense tocar-me.

Salvador Espriu (El caminant i el Mur)










fotografia: Denis Olivier

Elegíaca

Cap insult no estroncarà, doncs, les meves llàgrimes? Aquest dolor meu no sap esvaïr-se davant dels teus vicis? Han passat ja tants de dies sense que em vingués desig de teatre, ni del Camp de Mart; i ja no em fa plaer la meva Musa! Ah, vergonya, certament ha de fer-me vergonya! si no fos que, com diuen, l'amor indigne sol ésser sord d'orelles.

Properci: Elegies, llibre II (XIV), fragment (trad. Joan Mínguez)

fotografia d'Artur Franco

El fantasma & Pablo Neruda

...
Mira el mar el fantasma con su rostro sin ojos:
el círculo del día, la tos del buque, un pájaro
en la ecuación redonda y sola del espacio,
y desciende de nuevo a la vida del buque
cayendo sobre el tiempo muerto y la madera,
resbalando en las negras cocinas y cabinas,
lento aire y atmósfera y desolado espacio.

Pablo Neruda: El fantasma del buque de carga -fragment-
(dins Residencia en la tierra)