15 de desembre, 2006

Fidelitats


Italià de cap a peus, no tenia cap dubte que un home podia sentir una devoció apassionada per una dona a qui enganyava amb altres dones. No tenia cap mena de dubte que el comte estava enamorat de la comtessa i, canviant d'escenari, Brunetti es va adonar que el mateix es podia dir del comte Lorenzoni: si hi havia alguna cosa del tot humana en ell, era el seu amor per la comtessa.

Donna Leon: Noblesa obliga

13 de desembre, 2006

Pecats


El terror a la societat, que es la base de la moral, el terror a Déu, que es el secret de la religió, aquestes dues coses són les que ens governen. I tanmateix..., tanmateix, penso que si un home visqués la seva vida de forma completa i fins el limit, si fora capaç de donar forma a cada sentiment, expressió, a cada pensament, realitat a cada somni, el món prendria un impuls tan fresc d'alegria que oblidaríem allò que té de dolent la mediocritat, i retornaríem a l'època hel·lènica ideal, a quelcom de més dolç i ric, que l'ideal hel·lènic. Però fins i tot el més valent dels homes té por d'ell mateix...Hi ha qui diu que els més grans esdeveniments del món tenen lloc al nostre cervell. És al cervell i només en ell, que hi tenen lloc els grans pecats del món.

Oscar Wilde: El retrat de Dorian Gray

01 de desembre, 2006

Envellir


NO VOLVERÉ A SER JOVEN














Fotografia: Pedro Miguel Costa


Que la vida iba en serio
uno lo empieza a comprender más tarde
-como todos los jóvenes, yo vine
a llevarme la vida por delante.

Dejar huella quería
y marcharme entre aplausos
-envejecer, morir, eran tan sólo
las dimensiones del teatro.

Pero ha pasado el tiempo
y la verdad desagradable asoma:
envejecer, morir,
es el único argumento de la obra.

Jaime Gil de Biedma: "Poemas póstumos" 1968


28 de novembre, 2006

He d'escriure?


No hi ha res menys apropiat per aproximar-se a una obra d'art que les paraules de la crítica: sempre se’n deriven malentesos més o menys desafortunats. Les coses no són tan comprensibles ni tan formulables com se'ns vol fer creure sempre; la major part dels esdeveniments no es poden dir, es desenvolupen en un àmbit on mai no ha penetrat cap paraula.

Sobretot, demani's en l'hora més callada de la nit: ¿He d'escriure? [...] si li fos permès de respondre aquesta seriosa pregunta amb un fort i senzill "he de", construeixi la seva vida en funció d'aquesta necessitat; la seva vida, fins i tot en les hores més indiferents i insignificants, ha d'ésser un signe i un testimoni d'aquest impuls. Després, acosti's a la natura i intenti dir com el primer home què veu i experimenta, què estima i perd.
Si la seva vida diària li sembla pobra, no se'n queixi; queixi's de vostè mateix, digui's que encara no és prou poeta per convocar la seva riquesa, ja que per al creador no hi ha pobresa ni lloc pobre o indiferent


Rainer Maria Rilke: Cartes a un jove poeta

21 de novembre, 2006

A ALGUNS QUE S'ESTRANYEN DE NOSALTRES

Nobles i bells senyors inconscients feliços
multiplicats cofois entre els miralls
d'Aranjuez o Versalles,
per gala coronats de barretina
frígia,
oh jacobins beats i gaditans metòdics,
ben satisfets i grassos en esperit,
us conec el rebuf quan ens trobeu
arbre torçat, mesell, tan obstinat a viure,
en un racó molest
del racional jardí geopolític.
I què hi farem, si som el poble-nosa,
si el món, almenys aquí, es refusa a assemblar-se
a la imatge que en fa el vostre desig?
No heu d'esperar que presentem excuses.

Jordi Sarsanedas (1924-2006)

10 de novembre, 2006

Pensaments a l'avió



L'hostessa em va fer somriure i se'n va anar. Pels altaveus va començar a sona r una cançó de Billy Joel. Vaig aixecar el cap, i mentre em quedava mirant els núvols foscos que flotaven al cel del Mar del Nord, vaig pensr en tot el que havia perdut: en el temps desaprofitat, en la gent que havia mort o que havia marxat, en els pensaments que ja no tornarien.

Haruki Murakami: Tòquio Blues

21 d’octubre, 2006

Escriure no és res


La història de la meva vida no existeix. És una cosa que no existeix. Mai no hi ha centre. Cap camí, cap línia. Hi ha amplis indrets on es fa creure que hi ha algú, no és veritat, no hi havia ningú. La història d'una molt petita part de la meva joventut ja l'he més o menys escrita (...) Aquí parlo dels períodes amagats d'aquesta mateixa joventut, de certs enterraments als quals he sotmès certs fets, certs sentiments, certs esdeveniments. Vaig començar a escriure en un medi que m'arrossegava molt al pudor. Per a ells, escriure encara era una cosa moral. Escriure, ara, podria ben sovint semblar que no és res. A vegades sé això: que des del moment que això no és, barrejades totes les coses, obeir la vanitat i el vent, escriure no és res.
Marguerite Duras: L'amant

19 d’octubre, 2006

Aprenentatge


En Ged havia pensat que, com a aprenent d'un gran mag, penetraria immediatament en el misteri i en el domini del poder. Entendria el llenguatge de les bèsties i la parla de les fulles del bosc, pensava, i amb la seva paraula menaria els vents, i aprendria a transformar-se en qualsevol cosa que desitgés. Potser ell i el seu mestre correrien junts com dos cèrvols, o volarien fins a Re Albi per damunt de la muntanya muntats en les ales d'una àliga.
Però no fou pas així. Van errar dies i dies; primer baixaren a la vall i anaren gradualment cap al sud (...) No van penetrar en cap indret misteriós. Res no va passar. El bastó de roure del mag, que en Ged havia mirat en principi amb respcte i aprensió, no era res més que un sòlid bastó amb què caminar.

Ursula Le Guin: Un mag de Terramar


Fotografia: Carlos Matos

10 d’octubre, 2006

Capbussada


...En el nostre paradís aquatic, una mena de cala completament isolada, d'aigües molt profundes, cada vegada que s'enfila a un pic vertiginós per saltar, em quedo a baix i la miro com des d'un tràveling inclinat quasi vertical, però el cap em roda i els ulls confonen el pic amb els grans ginkos que es retallen darrere, fent ombres xineses. Es torna petita, com un fruit penjat al cim d'un arbre. Em diu coses a crits, però és un fruit que remoreja. Un soroll llunyà, imperceptible a causa de l'aigua que cau en cascada sobre les pedres. De sobte, el fruit cau suspès en l'aire, vola desafiant el vent, cap on sóc jo. Finalment, es torna un fletxa purpurina, afusada, que capbussa el cap dins l'aigua, sense gaire soroll ni esquitxades.

Dai Sijie: Balzac i la petita modista xinesa

06 d’octubre, 2006

Crims


Quan penses en la llarga i fosca història de la humanitat, pots observar que els crims més odiosos s'han comès en nom de l'obediència més que no pas en nom de la rebel·lió.

CP Snow

04 d’octubre, 2006

Invitació al viatge




Germaneta, infant,
pensa el dolç encant
de fer junts un llarg viatge!
Estimar a desdir,
estimar i morir al país
que és com ta imatge!
Aquells sols mullats
d’uns cels emboirats
tenen l’encís que perdura
tan misteriós
del teu arterós esguard
que entre plors fulgura.

Tot, allà, és ordre i beutat,
luxe, calma i voluptat.

Llustrosos moblats,
pels anys patinats,
ens ornarien la cambra;
flors de rars colors
mesclant les sentors
als vagues perfums de l’ambre,
opulents plafons,
els miralls pregons,
l’oriental espectacle,
parlaria tot al cor,
mot a mot
i en secret, un dolç vernacle.

Tot, allà, és ordre i beutat,
luxe, calma i voluptat.

Mira als blaus canals
dormir uns quatre-pals
que van pel món erra que erra;
és per sadollar
quant pots desitjar
que arribin d’una altra terra.
— Els sols ponentins
vesteixen jardins,
camps, canals i vila,
d’or i de jacint
que es van adormint
en la calda llum tranquil·la.

Tot, allà, és ordre i beutat,
luxe, calma i voluptat.


Baudelaire: Invitation au voyage
(trad. de X. Benguerel)

18 de setembre, 2006

21 de setembre


...Last scene of all,
That ends this strange eventful history,
Is second childshness and mere oblivion,
Sans teeth, sans eyes, sans taste, sans everything


L'escena darrera,
que clou aquesta estranya i moguda història
és una segona infantesa, el mer oblit,
sense boca, sense ulls, sense gust, sense res.




W. Shakespeare

04 de setembre, 2006

Espines

La rosa és el símbol de l'amor, no pas per la seva flor -hi ha moltes flors tan o més belles que la rosa- sinó per les seves espines. L'amor punxa, fa mal, és una barreja indestriable de pètals de vellut i esgarrinxades. Perquè ens oblidem del nostre jo i fins i tot perdem la consciència i la identitat, cal una excitació insuportable que ens alliberi de nosaltres mateixos i ens tansporti a altres nivells, inclosos els de la fantasia. Els millors amants intueixen que l'amor morirà, que la passió és una variació profana dels oficis de tenebres sagrats.
Emili Teixidor: El llibre de les mosques

09 de juliol, 2006

Retrobant l'Espriu (i ara vé al cas)

A vegades és necessari i forçós

A vegades és necessari i forçós

que un home mori per un poble,

però mai no ha de morir tot un poble

per un home sol:

recorda sempre això, Sepharad.

Fes que siguin segurs els ponts del diàleg

i mira de comprendre i estimar

les raons i les parles diverses dels teus fills.

Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats

i l'aire passi com una estesa mà

suau i molt benigna damunt els amples camps.

Que Sepharad visqui eternament

en l'ordre i en la pau, en el treball,

en la difícil i merescuda

llibertat.

19 de juny, 2006

Engany

I per tant, Magdalena, l'amor
no va ser tant com deien. Es diria
que fou un engany, un bell engany mantingut
durant trenta anys de castedat perfecta, minuciosa.
Ja sé que has pres el costum de rebutjar
els records enutjosos i ara només
en queda de tu aquest somriure cortès,
esquifit, quan fas calça sota el lledoner
amb la teva àvia

Miquel Bauçà: I per tant Magdalena... (dins "Una bella història")

05 de juny, 2006

Estimar


Per a la majoria de la gent, el problema de l'amor consisteix principalment a ésser estimat més que no pas a estimar, a la pròpia capacitat d'estimar. D'aquí ve que el problema per a ells consisteix en aconseguir ésser estimats, éser dignes d'amor.
(...) Moltes de les formes de fer-se estimar són les mateixes que s'utilitzen per a aconseguir l'èxit, per a "guanyar amics i influir en la gent". De fet, el que per a la majoria de gent de la nostra cultura ve a representar el fet d'ésser estimat, és essencialment, una mescla de popularitat i sex-appeal.

Erich Fromm: L'art d'estimar

fotografia de Rui Bento

08 de maig, 2006

I malgrat tot el sol ix sempre pel mateix lloc


...En el discurs que pronuncià amb motiu de la inauguració d'un bust de bronze del general Franco, el governador civil (...) flanquejat per jerarquies militars, polítiques i religioses, evocà més de quatre i cinc vegades la imatge del sol ixent, per al.ludir a la gloriosa vinguda al món del salvador de la pàtria, i sempre que ho féu, indefectiblement, assenyalà amb el braç cap a l'oest. (...) ¿tant havien canviat les coses amb el nou règim? ¿era possible que els vencedors fossin capaços de capgirar també les lleis astronòmiques? L'endemà, quan una claror morada va retallar el tossal a l'horitzó i una taca vermella començava a crèixer i a degotar sobre l'Ebre, la ciutat deixà anar un sospir d'alleugiment: el sol encara sortia per l'est, igual que amb el rei, igual que amb la república...


Jesús Moncada: La galeria de les estàtues

25 d’abril, 2006

Mals presagis


...Cal una època per bastir una ciutat, una hora per destruir-la. Una selva es torna cendra en un moment; s'ha format en molts anys. Totes les coses subsisteixen i prosperen gràcies a grans precaucions; s'esmicolen ràpidament i sobtada. Qualsevol canvi que la Natura faci a l'ordre del món basta per a l'extermini dels mortals...

L. A. Seneca: Qüestions naturals, llibre III.


fotografia: Jorge Coimbra

19 d’abril, 2006

ÍDOLS











Aleshores, quan jèiem
abraçats davant la finestra
oberta al pendís d'oliveres (dues
llavors nues dins un fruit que l'estiu
ha badat violent, i que s'omple
d'aire) no teníem records. Érem
el record que tenim ara. Érem
aquesta imatge. Els ídols de nosaltres,
per la submisa fe de després.

Gabriel Ferrater: Ídols (Dins "Teoria dels cossos")

17 d’abril, 2006

Paisatge de silencis



A mi, la vista de la naturalesa i, en particular els paisatges de muntanya m'encomanen una barreja de lirisme i d'inquietuds agràries, i al costat d'imatges que em semblen molt belles em venen idees de gran repartiment de terres. Feia camí alternant el vaiverejar d'aquests pensaments i omplint-me els ulls amb la gamma de verds que, seguint els corents de l'estació, oferia canvis subtils a una mirada experta. Cada vegada, abans de guanyar la meitat del camí, m'aturava a contemplar la posta de sol i, després, esperonava el cavall per vèncer les fites de la meva ruta: els tres pins, la creu del terme, la caseta dels peons caminers, les runes de la masia, la font i tots els heralds silenciosos dels meus retorns.

Pere Calders: La ratlla i el desig (dins "Cròniques de la veritat oculta")

09 d’abril, 2006

De Yeats


I se'm fa clar el rostre d'ella ara-
¿Van modelar-la els dits del Quattrocento,
Les galtes esmolades com si hagués begut
El vent i nodrit d'un desori d'hores?
I jo sense ser de l'estirp de Leda
De jove vaig tindre un bonic plomatge-
Ja n'hi ha prou, més val somriure a tot el que somriu,
Fer-los veure que un vell espantall no ha d'espantar.


WB Yeats: (dins l'Espasa i la Torre); trad. Patrícia Manresa Ni Ríordáin i Albert Roig

08 d’abril, 2006

Encara no


Perquè retorna,
quan sóc perdut en l'ombra,
un debilíssim
record d'infant, les ales
passen sense tocar-me.

Salvador Espriu (El caminant i el Mur)










fotografia: Denis Olivier

04 d’abril, 2006

Elegíaca


Cap insult no estroncarà, doncs, les meves llàgrimes? Aquest dolor meu no sap esvaïr-se davant dels teus vicis? Han passat ja tants de dies sense que em vingués desig de teatre, ni del Camp de Mart; i ja no em fa plaer la meva Musa! Ah, vergonya, certament ha de fer-me vergonya! si no fos que, com diuen, l'amor indigne sol ésser sord d'orelles.

Properci: Elegies, llibre II (XIV), fragment (trad. Joan Mínguez)
fotografia d'Artur Franco

03 d’abril, 2006

El fantasma & Pablo Neruda


...
Mira el mar el fantasma con su rostro sin ojos:
el círculo del día, la tos del buque, un pájaro
en la ecuación redonda y sola del espacio,
y desciende de nuevo a la vida del buque
cayendo sobre el tiempo muerto y la madera,
resbalando en las negras cocinas y cabinas,
lento aire y atmósfera y desolado espacio.

Pablo Neruda: El fantasma del buque de carga -fragment-
(dins Residencia en la tierra)

31 de març, 2006

Tango

Ens va separar el sexe, que és l'ossada
dura i oculta de l'amor.
Vam baixar junts al metro:
en entrar als corredors, com un amant,
l'aire calent li feia una carícia.
Cadascú se'n va anar a la seva andana.
Vaig ser el primer a marxar:
la vaig deixar per sempre,
com si s'hagués llançat al pas del tren.

Joan Margarit: Tango (dins "Càlcul d'estructures")



27 de març, 2006

Invitació al risc


D'aquí a vint anys us sentireu més decebuts per les coses
que no vau arribar a fer que no pas per les que realment
vau fer. Així que arrisqueu-vos, navegueu lluny dels
ports segurs. Exploreu. Descobriu...
Mark Twain

21 de març, 2006

Un dels haikús en temps de guerra


A quin paisatge
poden adscriure els somnis
els sense pàtria?








Miquel Martí i Pol ( dins "Haikús en temps de guerra)

20 de març, 2006

WATER (de Deepa Mehta)











Diuen que és religió, però en realitat només és un problema de diners

27 de febrer, 2006

Naturalesa divina

POTSER NO HO SAP EL DÉU, ABSORT EN EL SEU MARBRE
que un altre déu de carn altivament se'l mira.
És molt més poderós: és viu i es mou
i, encar que moridor, molt més perfecte.
Si les formes del cos són quasi les mateixes,
¿per què preferiríem el cos del déu antic?

Narcís Comadira: Museu (fragment), dins "Les ciutats"










fotografia de Luz Fava

25 de febrer, 2006

Raó i autoritat



Quant als que volen saber quin és el nostre parer sobre alguna qüestió, ho fan amb més curiositat de la que cal ja que en cap discussió no hi ha de prevaldre tant la força de l'autoritat com la de la raó: perquè fins i tot l'autoritat d'aquells qui es declaren mestres és sovint un obstacle per als que volen aprendre, pel fet que s'acostumen a bandejar les pròpies opinions i sonen per bones les sentències d'aquells qui admiren; i, certament, no aprovo el que ens diuen dels pitagòrics que, en ésser interrogats sobre el perquè d'alguna opinió prèviament afirmada en una discussió, tenien per norma respondre "ho deia ell"; "ell" era Pitàgoras: els prejudicis tenien tanta força que l'autoritat triomfava fins i tot sense raons.

M.T.Ciceró: De la naturalesa dels déus, llibre I


22 de febrer, 2006

Negra nit

Matraca girant, vas de fosca,
ningú no veig, ningú no em veu.
Escolto les onades
udoladores del vent.
Estar despert així,
sobre una post d'agulles
clavant-se al cos, fa un mal sense recurs.
Vull, si pot ser, dormir.



Joan Vinyoli: Negra nit (dins "Tot és ara
i res")


20 de febrer, 2006

Paraules d'Omar Kayyam


-Què tenim en comú aquest home i jo? Jo sóc un adorador de la vida i ell és un idòlatra de la mort. Jo escric: "Si saps estimar, de què et serveix que el sol surti i es pongui?" Hassan exigeix als seus homes que ignorin l'amor, la música, la poesia, el vi i el sol. Menysprea tot el que la Creació té de més bonic i gosa pronunciar el nom del Creador. I gosa prometre el paradís! Mira que et dic: si la seva fortalesa fos la porta del paradís, renunciaria al paradís! No penso posar els peus en aquesta caverna de falsos devots!

Amin Maalouf: Samarcanda


18 de febrer, 2006

Consciència de poble

Assumiràs la veu d'un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t'han parit per a dormir:
et pariren per a vetllar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l'home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl.labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d'antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se'n riguen, potser et delaten;
tot això son banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res sino s'és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.
Vicent Andrés Estellés: Propietats de la pena

15 de febrer, 2006

Proustianes


Tot rellegint algunes frases ben fetes em dic: sí, en aquestes paraules hi ha aquesta idea, aquesta imatge, estic tranquil, el meu paper s'ha acabat, només cal que cadascú obri aquestes paraules, la hi trobarà, el diari li porta aquest tresor d'imatges i d'idees. Com si les idees fossin sobre el paper i els ulls només s'haguessin d'obrir per llegir-les i fer-les penetrar en un esperit on no hi eren abans.

Marcel Proust: L'article a Le Figaro (dins "Contra Saint Beuve")


fotografia de Nestor Botta

13 de febrer, 2006

De la vellesa (iii)


... car de la mateixa manera que els ancians savis es delecten amb la companyia dels joves dotats de bon caràcter i que la senectut dels qui frueixen del respecte i de l'afecte dels joves esdevé menys feixuga, així també els joves gaudeixen amb els consells dels ancians que els menen cap a la pràctica de les virtuts.

Ciceró: Cató el Vell (De la Vellesa)








fotografia d'António Araújo

De la mà de Voltaire: un aforisme


Aquells que us fan creure absurditats, us poden fer cometre atrocitats.

Voltaire


07 de febrer, 2006

Cementiri moncadià

Com sol passar, després de la sequera van venir els aiguats. La primera glaçada va fer una matadissa i la corrua de difunts va tardar a esclarir-se. L'hivern també va ressultar mortífer. Amb una petita passa de tifus a l'estiu i una mica de grip de trascantó a l'octubre, el cementiri va guarnir-se i va començar a fer goig. Ara, el que se'n diu rodó no va quedar-hi fins que panteons, creus i làpides van agafar una certa pàtina i els xiprers van crèixer(...) Ja ho deia l'oncle Nicanor, el dels versos, ara difunt: "Què faríem els poetes, caietana, amb cementiris sense xiprers?".

Jesús Moncada: Calaveres atònites


06 de febrer, 2006

El Viatge

Per l'infant, que entre mapes i làmines delira,
l'univers és semblant al seu desig pregon.
Si n'és de gran el món quan des de casa es mira!
Però als ulls del record com és petit el món!

Charles Baudelaire: El viatge (fragment), dins "Les flors del mal", traducció de Xavier Benguerel


fotografia d'Alexei Gourianov

26 de gener, 2006

Un cert defalliment


He arribat a un moment, o si es vol, em trobo en unes circumstàncies tals, en què puc tèmer que les coses que més desitjaria dir -o almenys a falta d'aquelles, si l'afebliment de la sensibilitat i la bancarrota del talent deixen de permetre-ho, aquelles que venien després, que ens veiem arrossegats, per comparació amb aquest ideal més alt i més sagrat, a no apreciar gaire, però que al capdavall no hem llegit enlloc, que un pot pensar que no seran dites si un les diu, i que notem que de tota manera estan lligades a una part fins i tot menys profunda del nostre esperit- deixaré de cop i volta de poder-les dir. Ja em considero només el dipositari, que pot desaparèixer d'un moment a l'altre, de secrets intel·lectuals que desapareixeran amb mi i voldria tenir a ratlla la força de la inèrcia de la mandra anterior obeint a aquella bella ordre de Crist en sant Joan: "Treballeu mentre encara tingueu llum".

Marcel Proust: Contra Saint Beuve. Records d'una matinada.

25 de gener, 2006

Prometeu


És fàcil per a qui té el peu fora de misèries, d'aconsellar i amonestar l'infortunat.
Èsquil: Prometeu encadenat


24 de gener, 2006

La intimitat guanyada...

La intimitat guanyada
a força de pobresa,
el so d'una guitarra
en una cambra plena
de l'olor de contactes
i amb la finestra oberta
al fum i al cansament.
Hi fas l'aprenentatge
per copsar el desacord
de tantes dones soles
amb la ciutat que aïlla
(la morta xemeneia,
les múltiples antenes).
Hi serves en silenci
la dignitat perfeta
en forma de renúncia.


Feliu Formosa: Llibre de les meditacions
















fotografia: josé margarito


19 de gener, 2006

Simulació de la ira

Mai no s'ha d'admetre la iracúndia, sinó en tot cas, alguna vegada, simular-la, per tal d'excitar els ànims apagats dels oients, talment com excitem amb esperons o amb flames els cavalls tardans a emprendre la carrera. De vegades cal atemorir aquells en qui no fa efecte la raó. Però irritar-se no és pas més útil que entristir-se o esglaiar-se.

Luci Anni Sèneca: De la Ira, Llibre Segon


18 de gener, 2006

Mestratge

Els mestres que tinguérem (...), homes moderats i sobris, diuen que la presència del savi, algun cop és influent; que l'home de bé ha d´ésser misericordiós; que la mena dels delictes és variada i les penes desiguals; que en l'home constant hi ha un lloc per al perdó; que adesiara rectifica el que ha dit, si això esdevé més avinent; que manta vegada es desdiu d'una seva afirmació; que totes les virtuts tenen un terme mitjà que les modera. Si de cas haguessis tingut aquests mestres, Cató, de segur que amb el natural que tens no series millor, ni més gallard, ni més temperant, ni més just -ja que no ho pots ser més- però estaries un poc inclinat a la indulgència.

M. Tul.li Ciceró: Defensa de Luci Licini Murena


11 de gener, 2006

Ordenances

L'abundància i precisió de les lleis és senyal que la ciutat és mal administrada, perquè en posar obstacles als mancaments, ens veiem obligats a establir gran nombre de lleis. La comesa dels bons governants, però, no és pas omplir de lleis els pòrtics, sinó mantenir la justícia en les ànimes, perquè no és pas amb decrets, sinó amb els costums que hom regeix bé les ciutats, i quan els ciutadans han estat mal encaminats, gosen transgredir àdhuc les lleis escrites amb precisió, mentre que quan han estat ben educats, respecten de bona gana les lleis escrites també amb senzillesa.

Isòcrates: Areopagític

10 de gener, 2006

Dues d'Àngel Guimerà

*
L'espasa del rei en Jaume
no té pom, i res hi fa,
que no es veu per aixecar-la,
ni tan sols un català.


**
Volem conquistar l'Espanya,
i això és desvari d'infants:
ans conquistem-nos nosaltres
que prou feina que hi haurà.



Àngel Guimerà, del "Segon llibre de Poesies", 1920; citat per Emili Segués a "Antologia de la poesia patriòtica catalana", EDICIONS CATALANES DE PARIS, 1976.

05 de gener, 2006

Aristotèlica

...les arts no s'assemblen pas a les virtuts. Els productes de les arts posseeixen el bé en si mateixos; per a posseir-lo, els basta tenir alguna qualitat. En canvi, a les accions que han estat fetes d'acord amb la virtut, no els basta qualsevol qualitat per a ésser justes o temperades; cal que qui les ha dutes a terme posseeixi una determinada qualitat a l'hora de realitzar-les. En primer lloc, ha de tenir coneixement de què fa; en segon lloc ha d'escollir els seus actes i els ha d'escollir amb vista als mateixos actes; i en tercer lloc ha d'obrar de manera ferma i inamovible.

Aristòtil: Ètica Nicomaquea, llib. II

Horacianes (vi)

No has de dir-ne feliç, tan sols, d'un home
pel fet que posseeixi grans riqueses;
amb més raó pots dir-ho del que sap
fer un ús prou bó dels béns que els déus li donen
i en la pitjor estretor sap sobreviure,
tement més la deshonra que la mort...

Horaci, Odes llib. IV, IX (fragment)

03 de gener, 2006

Versions d'Ovidi (i)

Si no ho vols fer per tu, i ets ben estúpid,
tingue'n cura per mi, i així permet-me
que la desitji més, la teva dona.
Allò que ens és permès no il.lusiona,
i en canvi el que és il.lícit bé ens abrusa.
És prou ferreny aquell que estima allò
que un altre té a bé deixar estimar.
Esperança i temor, a parts iguals,
han de tenir els amants, i que el desig
augmenti amb un ocasional rebuig.
Què en trec d'aquesta sort si mai no hi perdo?
No vull estimar res que abans no em dolgui.
Corinna el coneixia, el meu punt flac
i, astuta com cap altre, se'm rifava.
I adduint uns dolors que no tenia
m'obligava a marxar, malgrat els dubtes!
Quantes voltes, mentint, se'm presentava
culpable, i jo en sabia la innocència!
Després d'aquest turment i d'atiar
uns focs que creia tebis, devenia
gentil i atenta a tots els meus anhels.
Com eren les carícies, com les dolces
paraules que em parava, i quins petons!
Tu també, que fascines els meus ulls,
simula la temença d'un parany
i rebutja'm si veus que a tu m'acosto.
Vulgues veure'm sofrir, abandonat
al llindar de la porta de ca teva,
a les llargues gelors i nits de gebre.
Així es veurà enfortir i haurà de crèixer
amb el pas de molts anys el meu amor.
La meva passió així s'alimenta.

Ovidi: Amors (XIX), fragment

02 de gener, 2006

Un preàmbul de Vian


A la vida, l'essencial és fer judicis a priori sobre totes les coses. Sembla ser, en efecte, que les masses s'equivoquen i els individus sempre tenen raó. Cal evitar deduir-ne unes regles de conducta: no és necessari haver de formular-les per tal de seguir-les. Solament hi ha dues coses: l'amor de tota mena amb tota classe de noies maques i la música de Nova Orleans o de Duke Ellington. La resta hauria de desaparèixer...

Boris Vian: L'escuma dels dies