30 de setembre, 2005

Un poema de Maria-Mercè Marçal

Sense remei, ja ho sé, sense solta ni volta
t’estimo. No hi ha cap ni peus ni centener,
que tot és u al festanyal de l’aigua:
destral i bosc, vi i sang i el pa i la boca.

El gual i la riuada, la rosa i les tisores,
les tovalles i el llit, la font i el raig de set.
Torre esfondrada i arc tesat al cel.
Damunt la runa morta, la rosada que crema.

Sense solta ni cap, ni volta ni remei,
les petites abelles que fan mel del meu cos,
l’avenc fosc entre arbredes, l’amor que hi perd el pas.

La riuada i la font, la boca, el vi i la set.
Runa, sang i destral, el bosc i la rosada
i el foc que ha provocat aquest incendi d’aigua.

Maria-Mercè Marçal



29 de setembre, 2005

Mar

Sempre que es referia al mar ho feia dient la mar, que és com en diuen en castellà quan la gent se l'estima. Algunes vegades els qui l'estimen en diuen penjaments, d'ella, però ho fan sempre com si parlessin d'una dona. Alguns dels pescadors més joves, d'aquells que fan servir boies i flotadors per a les seves fluixes i tenen embarcacions de motor comprades quan els fetges de tauró valien molta moneda, parlen del mar en masculí, el mar. En parlen com d'un contrari, o s'hi refereixen com un simple lloc, o fins el titllen d'enemic. Però el vell sempre tenia la mar per femenina i com si fos algú que pot fer o negar grans favors, i que si a estones es mostrava perversa o bé terrible era perquè no hi podia fer més, perquè aquest era el seu tarannà. Creia que la lluna influïa la mar, com si fos una dona.

Ernest Hemingway: El Vell i la Mar

27 de setembre, 2005

Matèries i olors

La seva ambició raïa en aplegar a la seva botiga tot allò que d'alguna manera fes olor o servís per a fer-ne. I per això, juntament amb les pastilles aromàtiques, els pebets i les sufumigacions, també tenia tota classe d'espècies, des de llavor d'anís fins a escorça de canyella, xarops, licors i sucs de fruita, vins de Xipre, Màlaga i Corint, mels, cafès, tes, fruits secs i confitats, figues, bombons, xocolates, castanyes, i fins i tot tàperes, cogombres i cebes adobades i tonyina escabetxada. I a més a més, lacre perfumat, paper de carta perfumat, tinta per a enamorats que feia olor d'essència de roses, cartipassos de cuir espanyol, portaplomes de fusta blanca de sàndal, estoigs i cofres de fusta de cedre, barrija-barreges i xicres per a pètals, recipients de llautó per a encens, flascons i cassoletes de cristall amb taps d'ambre polit, guants i mocadors perfumats, buiracs farcits de flors de nou moscada i papers pintats amb olor d'almesc que podien omplir de perfum una cambra durant més de cent anys.

Patrick Suskind: El perfum














Fotografia d'Antonio Vieira

Un sonet de Shakespeare

Si tu ets música, que et fa escoltar-la trist?
Dolçor amb dolçor no es bat, goig amb goig no es rebutja.
Per què estimes, doncs, allò que amb pena has vist
i fins reps amb plaer allò que prou t'enutja?

Si un definit acord de sons ben entonats,
amb cansament units, ofèn la teva oïda,
és pel suau retret de veure així aplegats
en un de sol els sons, parts que en tu foren vida.

Mira com cada corda, espòs d'amor submís
de l'altra, s'acompassa en mútua concordança
i així un pare i un fill i una mare feliç
canten, com un de sol, una alegre romança:

I el cant no té cap mot: és de tots i un només.
I canta per a tu: "Tu, sol, no tens després!"


Joan Triadú: 40 Sonets de Shakespeare (Els llibres de l'Ossa menor, 1970)

26 de setembre, 2005

POSSEÏT

Sóc més lluny que estimar-te. Quan els cucs
faran un sopar fred amb el meu cos
trobaran un regust de tu. I ets tu
que indecentment t'has estimat per mi
fins al revolt: saciada de tu,
ara t'excites, te me'n vas darrera
d'un altre cos, i em refuses la pau.
No sóc sinó la mà amb que tu palpeges.

Gabriel Ferrater: Posseït

23 de setembre, 2005

Final de festa

Mentre els convidats es dispersaran en ordre irregular pel gran saló que dóna al menjador, l'Anne Desbaresdes s'eclipsarà, pujarà al primer pis. Mirarà el bulevard pel finestral del gran passadís de la seva vida. L'home ja l'haurà abandonat. Anirà a la cambra del seu fill, s'ajaurà per terra, als peus del seu llit, sense mirament per aquella magnòlia que esclafarà entre els seus pits, no en quedarà res. I entre els compassos sagrats de la respiració del seu fill, vomitarà allà, llargament, el nodriment estrany que aquesta nit s'ha vist obligada a prendre.
Una ombra apareixerà en el marc de la porta que ha romàs oberta sobre el passadís, enfosquirà més la penombra de la cambra. L'Anne Desbaresdes passarà lleugerament la mà pel desordre real i ros dels seus cabells. Aquesta vegada pronunciarà una excusa.
No li respondran.
Marguerite Duras: Moderato cantabile

22 de setembre, 2005

Llibres

Et lamentes que aquí hi ha escassedat de llibres. L'important no és de tenir-ne molts, sinó de tenir-ne de bons, car la lectura fixa fa profit, mentre que la variada no dóna sinó plaer.

L.A.Sèneca: Lletres a Lucili (XLV)

20 de setembre, 2005

Tentacles

Es pot fer l'amor fins a caure esgotat, entristir-se d'allò més, construir veritats, apagar els somnis, qualsevol cosa; l'únic que ningú no entén, però, és perquè vessem llàgrimes (...). Durant un instant vaig pensar que aquella nit s'esdevindria algun fet extraordinari, com ara que el cotxe xocaria contra alguna cosa i que nosaltres moriríem en un accident fortuït i inexplicable.

No va produir-se cap accident (...). El sexe creix i es desborda amb facilitat, com la tinta negra de les pintures xineses, però no pot canviar res, sobretot quan els rajos de sol entren a la cambra i veus al mirall les ulleres que fas.

Totes les històries arriben a la fi després de pagar-ne el preu just. Quan un cos estén els tentacles per unir-se estretament a un altre, quan això passa, és només el preludi d'una separació ineluctable.


Wei Hui: Shangai Baby

19 de setembre, 2005

La mort i Pablo Neruda

...
Pero la muerte va también por el mundo vestida de escoba,
lame el suelo buscando difuntos,
la muerte está en la escoba,
es la lengua de la muerte buscando muertos,
es la aguja de la muerte buscando hilos.

La muerte está en los catres:
en los colchones lentos, en las frazadas negras
vive tendida, y de repente sopla:
sopla un sonido oscuro que hincha sábanas,
y hay camas navegando a un puerto
en donde está esperando, vestida de almirante.


Pablo Neruda: Residencia en la Tierra [Sólo la muerte (fragment)]

17 de setembre, 2005

La mort no fa mai fressa

La mort no fa mai fressa
quan creua amb passes lentes els teus ulls.
Abans que ens il·lumini el foc dels anys,
recull tota la llum d'altres veremes
i aixeca el vas que et du la transparència
dels crepuscles d'estiu damunt les vinyes.
Recordaràs els dies
de vi blanc i de música
escoltada al capvespre amb els amics.


Joan Margarit: La fosca melangia de Robinson Crusoe

15 de setembre, 2005

Deutes

S'equivoca qui cerca un amic a l'atri i el prova a taula. L'home enfeinat i enfarfegat pels seus béns no té un mal pitjor que el creure amics seus aquells de qui ell no ho és, o pensar-se que els seus beneficis serveixen per a conciliar-se els cors, allà on alguns odien més com més deuen. Un deute lleu fa un deutor; un de greu, fa un enemic.

L.A.Sèneca: Lletres a Lucili (XIX)

14 de setembre, 2005

Sobre l'admiració de les coses

Per tal que qualsevulla creació espiritual produeixi ràpidament una impressió estranya i profunda, cal que existeixi un parentiu secret i fins i tot una identitat entre el caràcter personal de l'autor i el caràcter general de la seva generació. Els homes no coneixen el motiu pel qual se senten satisfets amb les obres d'art. No són veritablement entesos, i creuen descobrir innombrables excel.lències en una obra per tal de poder justificar l'admiració que senten per ella, quan el fonament íntim del seu aplaudiment és un imponderable sentiment, anomenat simpatia. Aschenbach havia escrit (...) que gairebé totes les coses grans que existeixen ho són per haver estat creades en contra d'alguna cosa, malgrat alguna cosa (...)

Thomas Mann: La mort a Venècia

Acomplint el que vam prometre (algú sabrà de què parlo)

No convé que diguem el nom
del qui ens pensa enllà de la nostra por.
Si topem a les palpentes
amb aquest estrany cec
i ens sentim sempre mirats
pel blanc esguard del cec,
on, sinó en el buit i en el no-res
fonamentarem la nostra vida?
Provarem d'alçar en la sorra
el palau perillós dels nostres somnis
i aprendrem aquesta lliçó humil
al llarg de tot el temps del cansament,
car sols així som lliures de combatre
per l´última victòria damunt l'esglai.
Escolta Sepharad: els homes no poden ser
si no són lliures.
Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser
si no som lliures.
I cridi la veu de tot el poble: "Amen".

Salvador Espriu: La pell de brau (XXXVIII)

DECAPITACIONS

"Flecta els genolls i prega
com fill davant lo cap
del pros Josep Moragas,
lo nostre general"
GUIMERÀ

Decapitacions (XII)

Mort esclava!
Ocell engabiat
en gàbia secular. Ocell nostrat,
orb, eixalat,
vermell de sang i de vergonya.

No serem pas relapses!
L'atàvic escarment
ens servarà tostemps.
Ocell refet, canta, cínic, avui,
la llibertat decapitada.


Pere Quart

13 de setembre, 2005

De l'art de fer amics

Deia sovint el fílòsof Atal que és més dolç de fer-se un amic que tenir-lo, "talment com per a un artista és més dolç pintar que haver pintat". Ocupat en la seva obra amb gran afany, hi troba gran delectança. No sent tant de plaer quan ja retira la mà de l'obra acabada; ara frueix del fruit del seu art; abans, quan pintava fruïa de l'art mateix. En els nostres fills dóna més fruits l'adolescència, però té més encants la infantesa.

L.A. Séneca: Amistats del savi (Lletres a Lucili)

12 de setembre, 2005

Consciència

Si de tant en tant a en Mundy el rosega la consciència, perquè ja no desfila a les manifestacions ni l'apallissa la policia, amb un parell de tequiles n'hi ha prou per oblidar-se'n. En un paradís on tots els que t'envolten viuen únicament i exclusivament per a l'art, el més civilitzat és fer exactament el mateix. Però el paradís té alguns inconvenients que ni el tequila pot solucionar. Tanca la porta del davant i el teu passat entrarà per la del darrere.

John Le Carré: Amics Absoluts

11 de setembre, 2005

Recordant Màrius Torres

La musique souvent me prend com une mer! (Baudelaire)

En el silenci obscur d'unes parpelles closes
que tanca l'Univers en el meu esperit,
la música s'enlaira. -Talment, en l'alta nit,
puja fins als estels el perfum de les roses.-

Ella, divina música!, en el meu cor petit
fa cabre l'infinit, trencades les rescloses,
i se m'emporta lluny dels Nombres i les Coses,
més enllà del desig, quasi fins a l'oblit.

Com les algues que avancen en el pit de les ones
entre el bleix de les aigües rítmiques i pregones,
jo vaig música endins, voluptuosament.

I mentre el món es perd, adormit en la platja,
jo somnio -perdut en l'estreta salvatge
dels llavis de l'escuma i dels braços del vent.

Màrius Torres, març 1937

09 de setembre, 2005

Cant temporal

Lligat a un temps i lligat a unes causes
que no he de dir, per castedat darrera,
escric nocturn el meu cant temporal.
Hom cercarà, entre les fosques síl·labes
de lenta sang, de feroç sacrifici,
indicis breus, o no cercarà res.
Jo seguiré patint a la penombra
d'aquest dolor d'amor que no té cura
ni té remei ni el voldria tampoc.
Amb gest adust aparte micapans.

Vicent Andrés Estellés: Cant temporal (fragment)

08 de setembre, 2005

Sobre la vellesa (ii)

Tota etapa de la vida resulta feixuga per a aquells qui no tenen en ells mateixos cap recurs per a viure atisfets i feliços. En canvi, als qui cerquen en ells mateixos la raó de tot el seu benestar, no els pot semblar dolenta cap incidència que els ocasioni la llei de la naturalesa.
Així és, abans que res, la vellesa, vellesa que tots volen atènyer però que un cop atesa maleeixen. Que n'és de gran la incongruència de la niciesa (...)! S'excusen dient que la vellesa els ha sorpresos més aviat que no esperaven...

Ciceró: Cató el vell (De la vellesa)

07 de setembre, 2005

Estrangeria

He de fer aquí una confessió que no he fet a ningú: mai no he tingut la sensació de pertànyer completament enlloc, ni tan sols a la meva estimada Atenes, ni tan sols a Roma. Estranger a tot arreu, enlloc no em sentia especialment aïllat.

Marguerite Yourcenar: Memòries d'Adrià

06 de setembre, 2005

Arquitectura

Vaig suposar que era la joventut, i no la vida, el que jo deixava endarrera. La meva feina em sostenia, perquè havia escollit de fer el que sabia fer, ho feia millor cada dia, i m'agradava fer-ho (...). Vaig dedicar-me a la pintura arquitectònica. La construcció sempre m'havia agradat molt (...); i considerava els homes com quelcom de molta menys importància que els edificis que havien bastit i ens els quals vivien, com simples estadants i llogaters a breu termini, sense cap importància en la llarga i fructífera existència de les cases que ocupaven.

Evelyn Waugh: Retorn a Brideshead

05 de setembre, 2005

Orgasmes moncadians

"...considero superflu informar-lo de les manifestacions sonores que solen acompanyar l'activitat reproductora. Algunes (...) resulten fascinants. ¿Oi que cridar "Visca la reforma agrària" al moment de l'èxtasi, faria de bon entendre en boca d'un revolucionari? Doncs, meravelli's, la proferia un latifundista andalús durant els anys de la República. Que una senyora il.lustre de la vila reciti el "Jo pecador" entre gemecs, sospirs i fins i tot xiscles, no és gaire rar donada l'associació cristiana tradicional entre el sexe i l'infern. Més insòlit resulta que l'amant sicilià d'una amiga de la tia Penèlope enumeri els afluents del marge dret del Danubi per rigorós ordre alfabètic."

Jesús Moncada: Calaveres atònites

02 de setembre, 2005

Eloqüència ciceroniana (ii)

Sovint una mort amb honra embelleix una vida deshonrada, però una vida oprobiosa no deixa lloc per una mort honesta.
Ciceró: En defensa de Quincti

01 de setembre, 2005

De la mà de Cavafis

Entre mig de la por i de les sospites,
amb l'esperit torbat i ulls alterats,
ens consumim i projectem què ens caldrà fer
per escapar-nos de l'inevitable
perill que tan terriblement ens amenaça.
I anàvem, tanmateix, errats, no hi era aquest perill, en el camí;
eren facticis, els anuncis
(no els vam sentir o entendre bé).
És un desastre diferent, que ni tan sols imaginàvem,
que ens cau de sobte com un aiguat, al damunt,
i que, indefensos -no hi ha temps-, ens arrabassa.

ACABAMENTS (C. Cavafis, 1910)

Sobre les falses acusacions (eloqüència ciceroniana)

...no ens costa tolerar l'existència de gran nombre d'acusadors, puix l'innocent, si és acusat, pot ser absolt: en canvi no pot ser condemnat el delinqüent si no hi ha qui l'acusi; i més val haver d'absoldre un innocent que no pas deixar de donar al criminal l'opció de defensar-se.

Ciceró: Discursos, En defensa de Rosci d'Amèria