31 de desembre, 2005

Memòries (MMiP)

Ara que sé que encara em queda alè
canviaré de veu i de registres
i potser jugaré amb cartes marcades
per evitar els paranys i les sorpreses.
Fa molt de temps de tot i encara em sobta
l'aiguabarreig dels sentiments que pugnen
per establir-se al pou de la memòria
i fer-ne la primera residència.
...
De tot plegat no vull pas que me'n quedi
res més que una frisança al cap dels dits
i un vent de llum al fons de la mirada;
la resta, fet i fet, no m'interessa.

Miquel Martí i Pol: Memòries (dins "Després de tot") -fragments

19 de desembre, 2005

Elegància mortal

Donant prova d'un admirable esperit previsor, el govern, entre altres mesures d'urgència destinades a mitigar els danys col.laterals de l'inopinat retorn de la mort, havia recuperat la bandera de la pàtria com a indicatiu que allà, en aquell tercer primera, hi havia un mort que s'esperava. Així, ensinistrades, les famílies que havien estat colpides per l'odiosa parca van enviar algú de casa a la botiga a comprar el símbol, el van penjar a la finestra i, mentre espolsaven les mosques de la cara del difunt, es van posar a esperar el metge que havia de venir a certificar el traspàs. S'ha de reconèixer que la idea no només era eficaç, sinó també d'allò més elegant.

José Saramago: Les intermitències de la mort

12 de desembre, 2005

Per a tota la mort

passarà el vent i passaran les coses.
no et veuré més o ens veurem altre dia.
però els moments que vàrem viure junts
secretament els mantindrem tots dos.
troba't al meu quadern per a ningú!

Vicent Andrés Estellés (de "Manual de Conformitats")














fotografia de Rui Nabais

Pensaments einstènics


No podem resoldre els problemes utilitzant el mateix tipus de pensament que hem emprat per crear-los.
Albert Einstein

08 de desembre, 2005

Paraules

Amb les paraules no es va mai prou amb compte, canvien d'opinió com les persones.

José Saramago: Les Intermitències de la Mort

07 de desembre, 2005

Parlar per parlar...

En la tradició bíblica i cristiana, que és encara (per quant de
temps?) la nostra, «al principi era la paraula», o «existia» la
paraula, verbum, ho lógos. I pareix que la paraula era Déu, o això
pensava l’autor de l’evangeli de Joan, segurament influït per
alguna forma de neoplatonisme o per corrents d’idees més o
menys de moda en aquell temps. I sobre això, és clar, ens podríem
enrotllar i estirar (per cert, han observat vostès que l’expressió
«enrotllar-se» és ben recent i que fa una generació o dues no
existia?, deu ser que trenta anys endarrere la gent no s’enrotllava
tant, no parolejava o parlotejava tant, que la logorrea ambiental,
radiofònica i televisiva, no era una plaga tan estesa i tan
aguda?, o que tothom era, com qui diu, més sobri d’expressió i
més amant del discurs lineal i concret, no del discurs que s’enrotlla
–com una persiana, com un plat d’espaguetis– i torna i torna i no
trau cap a res?), i començar aquesta intervenció, que no lliçó, com
un exemple actiu del mateix tema del títol o del curs. Parlar i parlar,
vagarejar amb els mots i les frases pot ser un art, útil o inútil
com totes les arts, estèticament atractiu o bé del tot desagradable,

entretingut o pesat, molt bell o molt lleig, o el que vostès voldran:
en tot cas és un art molt antic, un art original, consubstancial
amb l’espècie parlant que som els humans (els àngels parlen
poc: més aviat canten himnes i fan música a les altes esferes).

Joan Francesc Mira: Parlar per no dir res o per dir alguna cosa

De la mà de Plató (v): filosofia aplicable

... la gent pensa malament de la filosofia per culpa d'aquells que, des de fora s'hi fiquen sense solta ni volta i s'insulten mútuament i es captenen hostilment entre ells, i discursegen sempre sobre renyines personals, obrant així de la manera menys escaient a la filosofia...

Plató: Diàlegs (La República)



06 de desembre, 2005

Innocència

Ghita se sorprenia constantment de tot i de tothom, des dels catòlics que s'oposaven al control de natalitat del Tercer Món i que cremaven preservatius a les manifestacions que feien al Nyayo Stadium fins a les comanyies tabaqueres que alteraven el contingut de les cigarretes per tal de crear addictes infantils, o els senyors de la guerra somalis que, sobre poblats indefensos, llançaven bombes que en explotar deixaven anar altres bombes més petites de dins, per no parlar de les empreses que les fabricaven.
-Qui són aquests, Tessa?- preguntava sempre, xiuxiuejant- Què tenen al cap? Digues-m'ho, sisplau. ¿Estem parlant del pecat original? Si vols saber la meva opinió, crec que és pitjor que això. Segons el meu parer, el pecat original implica una certa innocència. Però, ¿on és la innocència avui dia, Tessa?


John Le Carré: El jardiner constant

04 de desembre, 2005

Literatura

La literatura personal destrueix la distinció romàntica
entre l'home de lletres i un home qualsevol, cultivat, que escriu.
Amb una ploma a la mà, tothom és igual. Sobre els resultats, els elements d'atzar són permanents. La idea que, en una llengua formada, només saben escriure els literats és d'una total irrisorietat. Tothom sap escriure —i gairebé tothom sap llegir. El fet dóna, a una literatura, una amplitud prodigiosa —plena de les sorpreses de la vida, magnífica.

Josep Pla (extret de lletres.net/pla)