Memòries (MMiP)

Ara que sé que encara em queda alè
canviaré de veu i de registres
i potser jugaré amb cartes marcades
per evitar els paranys i les sorpreses.
Fa molt de temps de tot i encara em sobta
l'aiguabarreig dels sentiments que pugnen
per establir-se al pou de la memòria
i fer-ne la primera residència.
...
De tot plegat no vull pas que me'n quedi
res més que una frisança al cap dels dits
i un vent de llum al fons de la mirada;
la resta, fet i fet, no m'interessa.

Miquel Martí i Pol: Memòries (dins "Després de tot") -fragments

Elegància mortal

Donant prova d'un admirable esperit previsor, el govern, entre altres mesures d'urgència destinades a mitigar els danys col.laterals de l'inopinat retorn de la mort, havia recuperat la bandera de la pàtria com a indicatiu que allà, en aquell tercer primera, hi havia un mort que s'esperava. Així, ensinistrades, les famílies que havien estat colpides per l'odiosa parca van enviar algú de casa a la botiga a comprar el símbol, el van penjar a la finestra i, mentre espolsaven les mosques de la cara del difunt, es van posar a esperar el metge que havia de venir a certificar el traspàs. S'ha de reconèixer que la idea no només era eficaç, sinó també d'allò més elegant.

José Saramago: Les intermitències de la mort

Per a tota la mort

passarà el vent i passaran les coses.
no et veuré més o ens veurem altre dia.
però els moments que vàrem viure junts
secretament els mantindrem tots dos.
troba't al meu quadern per a ningú!

Vicent Andrés Estellés (de "Manual de Conformitats")

fotografia de Rui Nabais

Pensaments einstènics

No podem resoldre els problemes utilitzant el mateix tipus de pensament que hem emprat per crear-los.

Albert Einstein

Paraules

Amb les paraules no es va mai prou amb compte, canvien d'opinió com les persones.

José Saramago: Les Intermitències de la Mort

Parlar per parlar...

En la tradició bíblica i cristiana, que és encara (per quant de
temps?) la nostra, «al principi era la paraula», o «existia» la
paraula, verbum, ho lógos. I pareix que la paraula era Déu, o això
pensava l’autor de l’evangeli de Joan, segurament influït per
alguna forma de neoplatonisme o per corrents d’idees més o
menys de moda en aquell temps. I sobre això, és clar, ens podríem
enrotllar i estirar (per cert, han observat vostès que l’expressió
«enrotllar-se» és ben recent i que fa una generació o dues no
existia?, deu ser que trenta anys endarrere la gent no s’enrotllava
tant, no parolejava o parlotejava tant, que la logorrea ambiental,
radiofònica i televisiva, no era una plaga tan estesa i tan
aguda?, o que tothom era, com qui diu, més sobri d’expressió i
més amant del discurs lineal i concret, no del discurs que s’enrotlla
–com una persiana, com un plat d’espaguetis– i torna i torna i no
trau cap a res?), i començar aquesta intervenció, que no lliçó, com
un exemple actiu del mateix tema del títol o del curs. Parlar i parlar,
vagarejar amb els mots i les frases pot ser un art, útil o inútil
com totes les arts, estèticament atractiu o bé del tot desagradable,

entretingut o pesat, molt bell o molt lleig, o el que vostès voldran:

en tot cas és un art molt antic, un art original, consubstancial
amb l’espècie parlant que som els humans (els àngels parlen
poc: més aviat canten himnes i fan música a les altes esferes).

Joan Francesc Mira: Parlar per no dir res o per dir alguna cosa

De la mà de Plató (v): filosofia aplicable

... la gent pensa malament de la filosofia per culpa d'aquells que, des de fora s'hi fiquen sense solta ni volta i s'insulten mútuament i es captenen hostilment entre ells, i discursegen sempre sobre renyines personals, obrant així de la manera menys escaient a la filosofia...

Plató: Diàlegs (La República)

Innocència

Ghita se sorprenia constantment de tot i de tothom, des dels catòlics que s'oposaven al control de natalitat del Tercer Món i que cremaven preservatius a les manifestacions que feien al Nyayo Stadium fins a les comanyies tabaqueres que alteraven el contingut de les cigarretes per tal de crear addictes infantils, o els senyors de la guerra somalis que, sobre poblats indefensos, llançaven bombes que en explotar deixaven anar altres bombes més petites de dins, per no parlar de les empreses que les fabricaven.
-Qui són aquests, Tessa?- preguntava sempre, xiuxiuejant- Què tenen al cap? Digues-m'ho, sisplau. ¿Estem parlant del pecat original? Si vols saber la meva opinió, crec que és pitjor que això. Segons el meu parer, el pecat original implica una certa innocència. Però, ¿on és la innocència avui dia, Tessa?

John Le Carré: El jardiner constant

Literatura

La literatura personal destrueix la distinció romàntica
entre l'home de lletres i un home qualsevol, cultivat, que escriu.
Amb una ploma a la mà, tothom és igual. Sobre els resultats, els elements d'atzar són permanents. La idea que, en una llengua formada, només saben escriure els literats és d'una total irrisorietat. Tothom sap escriure —i gairebé tothom sap llegir. El fet dóna, a una literatura, una amplitud prodigiosa —plena de les sorpreses de la vida, magnífica.

Josep Pla (extret de lletres.net/pla)

Retrobant Salvat-Papasseit

i el vent deixava dintre la rosella

granets de blat com espurnes de sol

-només per dir com és la boca d'Ella:

com la neu rosa als pics

quan surt el sol

Joan Salvat-Papasseit: I el vent deixava

Enigma

Un nou ésser em neix a cada moment.
El que vaig ser, ja ho he oblidat. El que seré
no guardarà de l'ésser que sóc ara
sinó l'acompliment d'allò que sé.

José Saramago: Enigma (Els poemes possibles) trad. J. Domènech

La mort de Palinur

I vet aquí que el déu li espolsà damunt les dues temples una branca xopa de rosada del Leti, ensopidora per la virtut de l'Estix, cloent els ulls, endormiscats, del pilot renitent. (...) caient-li al damunt el déu el llençà dins les ones quietes amb part de la popa i amb el governall: caigué de cara i, endebades, cridava sense treva els seus companys (...) I ja s'apropava, fins a costejar-los, als esculls de les Sirenes, perillosos en altre temps, i emblanquits pels ossos de molts (...), quan Eneas sentí que el seu vaixell flotava a l'atzar, privat de pilot, i ell mateix dirigí la nau damunt les aigües nocturnes, gemegant, i amb el cor ferit per la desgràcia del seu amic: "Ai! massa t'has refiat de la serenor del cel i del mar, i nu jauràs, Palinur, damunt una platja desconeguda".

Virgili: L'Eneida, llibre V

Horacianes (v)

Treu-te el núvol dels ulls: sovint l'escrupulós
sembla ombrívol, i el silenciós, amargat.

Horaci: Epístoles, llibre I, XIX

Paraula d'Adrià

Sí, Atenes continuava essent bella, i no em recava gens d'haver imposat a la meva vida disciplines gregues. Tot el que en nosaltres és humà, ordenat i lúcid ens ve d'elles. Però també se m'acudia pensar que el caient seriós i un poc feixuc de Roma, el seu sentit de la continuïtat, el seu gust per allò que és concret, havien estat necessaris per transformar en realitat allò que a Grècia continuava essent un admirable punt de vista de l'esperit, un bell impuls de l'ànima. Plató havia escrit La República i havia glorificat la idea d'allò Just, però som nosaltres els qui, instruïts pels nostres propis errors, ens esforcem penosament a fer de l'Estat una màquina apta per servir els homes, i això procurant esgavellar-nos el menys possible.

Margerite Yourcenar: Memòries d'Adrià

Efectes estellesians

M'agrada molt mesurar els meus versos
com he vist fer i és molt estimulant,
a catalans poetes que m'estime.
Sempre que puc, i encara que no puga,
practique molt aquest lent exercici,
ofici vell de cautes astúcies.
Crec que d'això em ve un gran benefici
de musical i ritual principi.
Arribarà el dia que hom dirà
quantíssim bé reben els nostres versos
dossificant les síl.labes només
i accentuant cadascun al seu lloc.
Hom parlarà de cessura a la quarta.

Vicent Andrés Estellés: Les acaballes de Càtul

MMM (iii)

Damunt un cel de fil
amb unes vores fetes de puntes de coixí,
avui regna la lluna, amor,
i cap flor no es tanca.

Maria Mercè Marçal: Bruixa de dol (1977-1979)

Fotografia de Pedro Monteiro

Efectes catulians (iii)

Aufilena, voler un sol marit per sempre
és per a les casades la millor de les glòries;
però val molt més fer-s'ho amb un de qualsevol
que, prenyada d'un oncle, parir cosins-germans.

Càtul: Poesies (CXI)

Fotografia: Morning beckons, de Fujita

MVM (ii)

Las damas americanas estaban allí. como si no se hubieran movido de sus gandulas desde el día anterior. Allí estaba la morenita con su maillot negro que le contenía la grasa sobrante en los riñones, la percherona rubia con los tobillos inflamados, la obesa con túnica mexicana que se le adhería a la piel mojada resaltando todos los culos que cabían en su cuerpo, el bussinesman marica con su chulito dorado, matrimonios de la tercera edad beneficiándose de la temperatrura del atardecer y del sicológico bálsamo del agua. Carvalho cruzó miradas furtivas con la morena del maillot y cuando se cansó del juego y del resol que se colaba por el desfiladero, cogió el ascensor en dirección a la azotea con pista de tenis, sauna y habitación de squash. (...) Carvalho pidió otro Mekong con hielo en el bar y luego se metió en la sauna sin saber por qué. Y cuando trató de saberlo volvió a encontrar una respuesta utilitaria: para compensar los gastos del viaje, para utilizar un servicio más del hotel.

Manuel Vázquez Montalbán: Los pájaros de Bangkok

Fanatismes

Qui està disposat a morir per un ideal està, en el fons, disposat a matar per l'ideal. Totes les doctrines comencen amb uns màrtirs i acaben amb una inquisició.

Joan Fuster

Amor ovidià

Creu-me, cal no precipitar el plaer de Venus, ans provocar-lo poc a poc amb retards que el demoren. Quan hauràs trobat els llocs on la dona gaudeix d'ésser acariciada, el pudor no t'ha d'impedir d'acariciar-los. Veuràs que els seus ulls brillen amb fulgor trèmul, així com el sol que resplendeix sovint dins l'aigua cristal·lina; després vindran els planys, vindran els tendres murmuris, els dolços gemecs i els mots escaients a aquest joc.

Ovidi: Ars amatoria (trad. J. Pérez i Durà)
fotografia: Cig Harvey

Orwelliana

¿Per a qui escrivia -de sobte se li acudí de preguntar-se- aquest diari? Per al futur, per a l'avenir. Un instant el seu pensament va divagar entorn de la data dubtosa que encapçalava la pàgina i de sobte va caure en el mot "pensadoble" de la Novoparla. Per primera vegada el va escometre la magnitud d'allò que havia emprès. Com podia comunicar amb el futur? Era notòriament impossible. O bé el futur seria semblant al present i aleshores no li'n faria cas, o bé seria diferent i aleshores les seves assercions no tindrien sentit.

George Orwell: 1984

MVM (i)

¿De qué escuela interpretativa era el viejo Daurella? No hay ser humano que no recurra a un modelo interpretativo dominante, sobre todo cuando le toca vivir situaciones anormales que hasta entonces sólo ha visto en el teatro, en el cine, en la televisión o quizá leído en novelas. Por su edad, el viejo Daurella podía elegir entre el modelo Lee J. Cobb de padre violento ante la traición de los hijos o el de John Gielgud de padre siempre más inteligente que los hijos o el de Fredrich March de padre frustrador y frustrado en La muerte de un viajante. Pero como si la historia del cine y la televisión hubiera pasado en balde, Daurella recurría al drama social catalán de entreguerras y se llevaba la mano a la cara como borrándose las facciones mientras musitaba Déu meu, Déu meu y perdía los ojos en el infinito para devolverlos de vez en cuando sobre Carvalho y comprobar el efecto que provocaba su desesperación.

Manuel Vázquez Montalbán: Los pájaros de Bangkok

Efectes catulians (ii)

Lèsbia sempre m'està criticant, però no deixa
de parlar de mi: que em mori si no és que m'estima!
"Què t'ho diu?" Doncs, que em passa el mateix: la maleeixo
tothora, però que caigui mort si no l'estimo!

Càtul: Poesies (XCII)

Efectes sàfics

Les plèiades i la lluna
ja fa temps que són colgades.
És mitjanit, el temps passa
i jo vetllo, sola, al llit.

Safo de Lesbos

Carmina Catuli

Lèsbia, amb son home, malparla de mi
i al cretí produeix gran alegria.
No ho veus, ruc? Si amb l'oblit no m'esmentès,
seria guarida. Però rondina
i em difama, així que em té ben present,
i, cosa més punyent, està emprenyada.
Per dir-ho clar: que va calenta i xerra.

Càtul: Poesies, LXXXIII

El vell i el mar

El mar és ple, pero jo em passo dies
omplint-lo de mirada. Cal saber-ho fer:

que mai no se n'adoni, com si no el tinguessis
i el seu saber-se dur i compacte, ric
com la balena, que tot d'una en surt
i que amb un cop de cua els pescadors afona.
No, que romangui llis, indiferent
a la teva anyorança, a la teva recança.
Ser vell de veritat vol dir saber estar sol.
Estalvia gemecs i fes mes ample el mar.

Joan Vinyoli

Embriaguesa horaciana

On te m'emportes Bacus, tot ple de tu? ¿A quins boscos o a quines esplugues sóc dut, rabent, amb un esperit nou? ¿Dins quins covals se'm sentirà quan assajaré de posar la glòria immortal del gran Cèsar enmig dels estels i en el consell de Júpiter? Entonaré un cant sublim, nou, fins ara no cantat per cap altra veu.

Horaci: Odes, XXV (trad. Josep Vergés)

Mar Portuguès

Oh mar salat! Quants grumolls de ta sal
són llàgrimes de Portugal!
Quantes mares, per vèncer-te, ploraren
i quants de fills en va pregaren!
Quantes noies restaren per casar
perquè tu fossis nostre, oh mar!

Ho pagava? Tot ho paga en la vida
si l’ànima no és encongida.
Qui passar vol enllà del Bojador
caldrà que passi enllà de la dolor.
Perill i abisme al mar Déu va donar,
però és en ell que el cel emmirallà.

(Trad. Josep M. Llompart)

Fernando Pessoa

A les portes de l'Infern, amb Dant

PER MI ANIRÀS A LA CIUTAT SOFRENT,
PER MI ANIRÀS CAP A L’ETERN DOLOR,
PER MI ANIRÀS AMB LA PERDUDA GENT.

LA JUSTÍCIA MOGUÉ EL MEU ALT FACTOR:
VA FER-ME LA DIVINA POTESTAT,
LA SUMMA SAVIESA, EL PRIMER AMOR.

ABANS DE Ml RES NO VA SER CREAT
QUE ETERN NO FOS, I DURO ETERNAMENT.
DEIXEU TOTA ESPERANÇA ELS QUE HEU ENTRAT!

Aitals paraules, de negror punyent,
vaig veure escrites sobre d’una porta;
i dic: « Mestre, el sentit m’és desplaent. »

I ell em respon, com ànima més forta:
« Aquí quedin els dubtes a racó
i tota poruguesa sigui morta.

Ja hem arribat al lloc de tenebror
on tu veuràs gernacions recloses
que varen perdre el bé de la raó. »

Dante Aligheri: Divina Comèdia (trad. J.Mª de Segarra)

dibuix de G.Doré

Temptació

Els paranys del món eren els camins del pecat. Ell cauria. Encara no havia caigut, però cauria, en silenci, en un instant. Car no caure era massa dur, massa dur; i sentí la caiguda silenciosa de la seva ànima, tal com s'esdevindria en qualsevol moment futur; sentí que anava caient, caient, però sense haver caigut encara; que no havia caigut encara, però que estava a punt de caure.

James Joyce: Retrat de l'artista adolescent

fotografia:
Nick Tucker

Olfacte

No et sigui estrany, Ruf, que cap dona vulgui
posar dessota teu les seves cuixes
encar que li proposis robes fines
o pedres precioses o brillants.
Corre la brama que un ferotge boc
és habitant de les teves aixelles.
Totdéu el tem, i això no és gens estrany:
és bèstia molt dolenta i no hi ha noia
que vulgui ajaure's vora d'ella. Així,
fes fora de l'olfacte aquesta pesta
o no t'estranyis si la gent et fuig.

Càtul: Poesies, LXIX

Ombres

Els llums de la via asfaltada retallaven a terra grans discos de llum que semblaven els peons d'un joc de saló monumental, jugats per què sé jo quins poderosos adversaris; del que estava segur era que, al final, el guanyador ens podria triar a nosaltres com a premi, a mi, el xicot i el canari, la senyoreta del piano, totes les ombres d'humanitat que es movien dels pisos com unes marionetes incorpòries. Per què tenia aquesta seguretat? Aneu a saber... A vegades la placidesa dóna una gran clarividència.

Pere Calders: Les mans del taumaturg

Procreació

...donada la categoria d'Andrea, que es trobava per damunt del Bé i del Mal, les estàtues no duien fulles de parra ni havien estat mutilades en els seus genitals. Homes i dones apareixien com a éssers distints i complementaris.
-A mi -em deia Andrea-, comprendràs que aquestes coses em deixen freda, però la diferenciació tolerada per l'antic règim era immoral per a les masses. L'art antic empenyia l'home cap a la dona. Atletes i Venus...
-Això et sembla malament?
-Ja sé que a tu no; però tu, amic, pertanys a una altra època. El nostre món reposa damunt la dissolució de la família: era, doncs, bàsic que l'amor s'independitzàs del sexe i que perdés la seva perillosíssima intimitat. L'Estat (és obvi) ha de controlar la procreació i no deixar-la al caprici individual. En el teu temps ja parlàveu d'aquestes coses. Si no es fa així, d'aquí a cinquanta anys no hi haurà menjar a bastament damunt la Terra.
-Perquè dedicau totes les energies a la indústria. Queda el mar, que és molt més gran que la terra. Si tots els qui fabriquen atòmico-domèstics o begudes repugnants, anaven a pescar, el problema de l'alimentació estaria més que resolt.
-Això seria anar contra les indústries. Calla -digué espantada-. No parlis malament de les màquines. Són el signe d'una "racionalització creixent", la plasmació de la intel.ligència humana. Ens alliberen de l'esclavitud del treball mecànic.

Llorenç Villalonga: Andrea Víctrix

M'he mirat al mirall

M'he mirat al mirall i et veig a tu
-i no hi fa res que el trenqui en mil bocins-.
Ja no sé pas on són els meus confins:
cada esvorall de vidre ens és comú.

I miro ara el pany de paret -nu
de signes, de paraules, de camins-
que resta al meu davant, feu de ningú:
No hi ha reflex que em xucli, nit endins.

La lluna absent signa aquest cel opac:
Sols brilla a trenc de pedra, cicatriu
en forma de corbella, un rastre viu
de sang que arrisca un suïcida escac

i mat a la teva ombra que sorgeix
fit a fit dels teus ulls i em repeteix.

Maria-Mercè Marçal

fotografia Didier Carré

Súnion, de la mà de Carles Riba

ELEGIA SEGONA

Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria,

tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent:

pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada,

amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell.

Temple mutilat, desdenyós de les altres columnes

que en el fons del teu salt, sota l'onada rient,

dormen l'eternitat! Tu vetlles, blanc a l'altura,

pel mariner, que per tu veu ben girat el seu rumb;

per l'embriac del teu nom, que a través de la nua garriga

ve a cercar-te, extrem com la certesa dels déus;

per l'exiliat que entre arbredes fosques t'albira

súbitament, oh precís, oh fantasmal! i coneix

per ta força la força que el salva als cops de fortuna,

ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur.

Carles Riba

Rareses dels humans

Una de les coses que a Ford Perfect li havia costat més d'entendre dels humans era el costum de repetir i manifestar continuament allò que, de totes totes, era obvi: com ara Quin bon dia que fa, Sou molt alt, vós, o Valga'm Déu!, sembla que hagis caigut a un pou de trenta metres, estàs bé? Al principi, Ford va elaborar una teoria per poder explicar aquest estrany comportament. Si els éssers humans no deixen de fer exercici amb els llavis, pensava, pot ser que se'ls quedi engarrotada la boca. Passats uns mesos de meditació i observació, rebutjà la teoria en favor d'una altra. Si no continuen amb l'exercici dels llavis, va pensar, el seu cervell comença a funcionar. Poc temps després abandonà aquesta teoria, ja que la considerava que era enutjosament cínica, i va decidir que, malgrat tot, li agradaven molt els humans, tot i que sempre es va sentir preocupat per les poques coses que sabien.

D. Adams: Guia de l'autoestopista galàctic

Germans

El meu germà no creu en papallones màgiques ni en regines fantasmals. En el fons, el meu germà no creu en mi. Cap germà no creu en els germans que se li assemblen, perquè són la prova que el seu caràcter no és inevitable, rebut dels pares. I aleshores pensen que algú els ha estafat, perquè tots volem penjar allò que no ens agrada de nosaltres a les esquenes magres i feixugues dels qui ens han fet. No ens agradem, i aleshores cal buscar a qui adjudicar la responsabilitat dels defectes, la causa del retorçament de les branques del nostre arbre de la vida. Vet aquí, però, que arriba un germà menor i les branques tortes són en aquest llises i rectes com el cable d'un funàmbul, i aleshores no ho accepten. Som esguerrats, diuen. O som inexistents.

Isabel-Clara Simó: El gust amarg de la cervesa

Categories

Si la República proclamada el 14 d'abril de 1931 havia donat alguna alegria al Bakunin de Planes, que no sabia un borrall de política ni volia saber-ne perquè li produïa rodaments de cap, fou l'encàrrec del nou alcalde (...): enrunar la paret que dividia els difunts del cementiri municipal en dues categories i arraconava els que l'Església considerava indignes de la terra sagrada en un recinte (...) que els vilatans anomenaven amb amargura el "corralet".
(...)
Aquell migdia del 1939, després de quedar arrebossat amb la pols aixecada pels vehicles amb què la família Torres i Camps regresava a la vila, el Bakunin de Planes tornava a dur clavada al cor l'espina que s'havia tret quan la proclamació de la República. Baixava del cementiri, enlairat en un turó als afores de la vila enmig del silenci dels bancals d'oliveres, a on havia anat per ordre del capellà, el primer de la vila després de la guerra civil, a pujar un altre cop la paret enrunada feia uns anys. Encara sentia les paraules de l'enterramorts, que el contemplava des de l'ombra del mateix xiprer, quan ell col.locava el darrer totxo:
-Els acabes de fotre una altra vegada a l'infern, Bakunin. Però no et tiris cap pedra al fetge; ells es trobaran millor amb el diable que nosaltres amb Franco.

Jesús Moncada: Camí de sirga

Un poema de Maria-Mercè Marçal

Sense remei, ja ho sé, sense solta ni volta
t’estimo. No hi ha cap ni peus ni centener,
que tot és u al festanyal de l’aigua:
destral i bosc, vi i sang i el pa i la boca.

El gual i la riuada, la rosa i les tisores,
les tovalles i el llit, la font i el raig de set.
Torre esfondrada i arc tesat al cel.
Damunt la runa morta, la rosada que crema.

Sense solta ni cap, ni volta ni remei,
les petites abelles que fan mel del meu cos,
l’avenc fosc entre arbredes, l’amor que hi perd el pas.

La riuada i la font, la boca, el vi i la set.
Runa, sang i destral, el bosc i la rosada
i el foc que ha provocat aquest incendi d’aigua.

Maria-Mercè Marçal

Mar

Sempre que es referia al mar ho feia dient la mar, que és com en diuen en castellà quan la gent se l'estima. Algunes vegades els qui l'estimen en diuen penjaments, d'ella, però ho fan sempre com si parlessin d'una dona. Alguns dels pescadors més joves, d'aquells que fan servir boies i flotadors per a les seves fluixes i tenen embarcacions de motor comprades quan els fetges de tauró valien molta moneda, parlen del mar en masculí, el mar. En parlen com d'un contrari, o s'hi refereixen com un simple lloc, o fins el titllen d'enemic. Però el vell sempre tenia la mar per femenina i com si fos algú que pot fer o negar grans favors, i que si a estones es mostrava perversa o bé terrible era perquè no hi podia fer més, perquè aquest era el seu tarannà. Creia que la lluna influïa la mar, com si fos una dona.

Ernest Hemingway: El Vell i la Mar

Matèries i olors

La seva ambició raïa en aplegar a la seva botiga tot allò que d'alguna manera fes olor o servís per a fer-ne. I per això, juntament amb les pastilles aromàtiques, els pebets i les sufumigacions, també tenia tota classe d'espècies, des de llavor d'anís fins a escorça de canyella, xarops, licors i sucs de fruita, vins de Xipre, Màlaga i Corint, mels, cafès, tes, fruits secs i confitats, figues, bombons, xocolates, castanyes, i fins i tot tàperes, cogombres i cebes adobades i tonyina escabetxada. I a més a més, lacre perfumat, paper de carta perfumat, tinta per a enamorats que feia olor d'essència de roses, cartipassos de cuir espanyol, portaplomes de fusta blanca de sàndal, estoigs i cofres de fusta de cedre, barrija-barreges i xicres per a pètals, recipients de llautó per a encens, flascons i cassoletes de cristall amb taps d'ambre polit, guants i mocadors perfumats, buiracs farcits de flors de nou moscada i papers pintats amb olor d'almesc que podien omplir de perfum una cambra durant més de cent anys.

Patrick Suskind: El perfum

Fotografia d'Antonio Vieira

Un sonet de Shakespeare

Si tu ets música, que et fa escoltar-la trist?
Dolçor amb dolçor no es bat, goig amb goig no es rebutja.
Per què estimes, doncs, allò que amb pena has vist
i fins reps amb plaer allò que prou t'enutja?

Si un definit acord de sons ben entonats,
amb cansament units, ofèn la teva oïda,
és pel suau retret de veure així aplegats
en un de sol els sons, parts que en tu foren vida.

Mira com cada corda, espòs d'amor submís
de l'altra, s'acompassa en mútua concordança
i així un pare i un fill i una mare feliç
canten, com un de sol, una alegre romança:

I el cant no té cap mot: és de tots i un només.
I canta per a tu: "Tu, sol, no tens després!"

Joan Triadú: 40 Sonets de Shakespeare (Els llibres de l'Ossa menor, 1970)

POSSEÏT

Sóc més lluny que estimar-te. Quan els cucs
faran un sopar fred amb el meu cos
trobaran un regust de tu. I ets tu
que indecentment t'has estimat per mi
fins al revolt: saciada de tu,
ara t'excites, te me'n vas darrera
d'un altre cos, i em refuses la pau.
No sóc sinó la mà amb que tu palpeges.

Gabriel Ferrater: Posseït

Final de festa

Mentre els convidats es dispersaran en ordre irregular pel gran saló que dóna al menjador, l'Anne Desbaresdes s'eclipsarà, pujarà al primer pis. Mirarà el bulevard pel finestral del gran passadís de la seva vida. L'home ja l'haurà abandonat. Anirà a la cambra del seu fill, s'ajaurà per terra, als peus del seu llit, sense mirament per aquella magnòlia que esclafarà entre els seus pits, no en quedarà res. I entre els compassos sagrats de la respiració del seu fill, vomitarà allà, llargament, el nodriment estrany que aquesta nit s'ha vist obligada a prendre.
Una ombra apareixerà en el marc de la porta que ha romàs oberta sobre el passadís, enfosquirà més la penombra de la cambra. L'Anne Desbaresdes passarà lleugerament la mà pel desordre real i ros dels seus cabells. Aquesta vegada pronunciarà una excusa.
No li respondran.

Marguerite Duras: Moderato cantabile

Llibres

Et lamentes que aquí hi ha escassedat de llibres. L'important no és de tenir-ne molts, sinó de tenir-ne de bons, car la lectura fixa fa profit, mentre que la variada no dóna sinó plaer.

L.A.Sèneca: Lletres a Lucili (XLV)

Tentacles

Es pot fer l'amor fins a caure esgotat, entristir-se d'allò més, construir veritats, apagar els somnis, qualsevol cosa; l'únic que ningú no entén, però, és perquè vessem llàgrimes (...). Durant un instant vaig pensar que aquella nit s'esdevindria algun fet extraordinari, com ara que el cotxe xocaria contra alguna cosa i que nosaltres moriríem en un accident fortuït i inexplicable.

No va produir-se cap accident (...). El sexe creix i es desborda amb facilitat, com la tinta negra de les pintures xineses, però no pot canviar res, sobretot quan els rajos de sol entren a la cambra i veus al mirall les ulleres que fas.

Totes les històries arriben a la fi després de pagar-ne el preu just. Quan un cos estén els tentacles per unir-se estretament a un altre, quan això passa, és només el preludi d'una separació ineluctable.

Wei Hui: Shangai Baby

La mort i Pablo Neruda

...
Pero la muerte va también por el mundo vestida de escoba,
lame el suelo buscando difuntos,
la muerte está en la escoba,
es la lengua de la muerte buscando muertos,
es la aguja de la muerte buscando hilos.

La muerte está en los catres:
en los colchones lentos, en las frazadas negras
vive tendida, y de repente sopla:
sopla un sonido oscuro que hincha sábanas,
y hay camas navegando a un puerto
en donde está esperando, vestida de almirante.

Pablo Neruda: Residencia en la Tierra [Sólo la muerte (fragment)]

La mort no fa mai fressa

La mort no fa mai fressa
quan creua amb passes lentes els teus ulls.
Abans que ens il·lumini el foc dels anys,
recull tota la llum d'altres veremes
i aixeca el vas que et du la transparència
dels crepuscles d'estiu damunt les vinyes.
Recordaràs els dies
de vi blanc i de música
escoltada al capvespre amb els amics.

Joan Margarit: La fosca melangia de Robinson Crusoe

Deutes

S'equivoca qui cerca un amic a l'atri i el prova a taula. L'home enfeinat i enfarfegat pels seus béns no té un mal pitjor que el creure amics seus aquells de qui ell no ho és, o pensar-se que els seus beneficis serveixen per a conciliar-se els cors, allà on alguns odien més com més deuen. Un deute lleu fa un deutor; un de greu, fa un enemic.

L.A.Sèneca: Lletres a Lucili (XIX)

Sobre l'admiració de les coses

Per tal que qualsevulla creació espiritual produeixi ràpidament una impressió estranya i profunda, cal que existeixi un parentiu secret i fins i tot una identitat entre el caràcter personal de l'autor i el caràcter general de la seva generació. Els homes no coneixen el motiu pel qual se senten satisfets amb les obres d'art. No són veritablement entesos, i creuen descobrir innombrables excel.lències en una obra per tal de poder justificar l'admiració que senten per ella, quan el fonament íntim del seu aplaudiment és un imponderable sentiment, anomenat simpatia. Aschenbach havia escrit (...) que gairebé totes les coses grans que existeixen ho són per haver estat creades en contra d'alguna cosa, malgrat alguna cosa (...)

Thomas Mann: La mort a Venècia

Acomplint el que vam prometre (algú sabrà de què parlo)

No convé que diguem el nom
del qui ens pensa enllà de la nostra por.
Si topem a les palpentes
amb aquest estrany cec
i ens sentim sempre mirats
pel blanc esguard del cec,
on, sinó en el buit i en el no-res
fonamentarem la nostra vida?
Provarem d'alçar en la sorra
el palau perillós dels nostres somnis
i aprendrem aquesta lliçó humil
al llarg de tot el temps del cansament,
car sols així som lliures de combatre
per l´última victòria damunt l'esglai.
Escolta Sepharad: els homes no poden ser
si no són lliures.
Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser
si no som lliures.
I cridi la veu de tot el poble: "Amen".

Salvador Espriu: La pell de brau (XXXVIII)

DECAPITACIONS

"Flecta els genolls i prega
com fill davant lo cap
del pros Josep Moragas,
lo nostre general"
GUIMERÀ

Decapitacions (XII)

Mort esclava!
Ocell engabiat
en gàbia secular. Ocell nostrat,
orb, eixalat,
vermell de sang i de vergonya.

No serem pas relapses!
L'atàvic escarment
ens servarà tostemps.
Ocell refet, canta, cínic, avui,
la llibertat decapitada.

Pere Quart

De l'art de fer amics

Deia sovint el fílòsof Atal que és més dolç de fer-se un amic que tenir-lo, "talment com per a un artista és més dolç pintar que haver pintat". Ocupat en la seva obra amb gran afany, hi troba gran delectança. No sent tant de plaer quan ja retira la mà de l'obra acabada; ara frueix del fruit del seu art; abans, quan pintava fruïa de l'art mateix. En els nostres fills dóna més fruits l'adolescència, però té més encants la infantesa.

L.A. Séneca: Amistats del savi (Lletres a Lucili)

Consciència

Si de tant en tant a en Mundy el rosega la consciència, perquè ja no desfila a les manifestacions ni l'apallissa la policia, amb un parell de tequiles n'hi ha prou per oblidar-se'n. En un paradís on tots els que t'envolten viuen únicament i exclusivament per a l'art, el més civilitzat és fer exactament el mateix. Però el paradís té alguns inconvenients que ni el tequila pot solucionar. Tanca la porta del davant i el teu passat entrarà per la del darrere.

John Le Carré: Amics Absoluts

Recordant Màrius Torres

La musique souvent me prend com une mer! (Baudelaire)

En el silenci obscur d'unes parpelles closes
que tanca l'Univers en el meu esperit,
la música s'enlaira. -Talment, en l'alta nit,
puja fins als estels el perfum de les roses.-

Ella, divina música!, en el meu cor petit
fa cabre l'infinit, trencades les rescloses,
i se m'emporta lluny dels Nombres i les Coses,
més enllà del desig, quasi fins a l'oblit.

Com les algues que avancen en el pit de les ones
entre el bleix de les aigües rítmiques i pregones,
jo vaig música endins, voluptuosament.

I mentre el món es perd, adormit en la platja,
jo somnio -perdut en l'estreta salvatge
dels llavis de l'escuma i dels braços del vent.

Màrius Torres, març 1937

Cant temporal

Lligat a un temps i lligat a unes causes
que no he de dir, per castedat darrera,
escric nocturn el meu cant temporal.
Hom cercarà, entre les fosques síl·labes
de lenta sang, de feroç sacrifici,
indicis breus, o no cercarà res.
Jo seguiré patint a la penombra
d'aquest dolor d'amor que no té cura
ni té remei ni el voldria tampoc.
Amb gest adust aparte micapans.

Vicent Andrés Estellés: Cant temporal (fragment)

Sobre la vellesa (ii)

Tota etapa de la vida resulta feixuga per a aquells qui no tenen en ells mateixos cap recurs per a viure atisfets i feliços. En canvi, als qui cerquen en ells mateixos la raó de tot el seu benestar, no els pot semblar dolenta cap incidència que els ocasioni la llei de la naturalesa.
Així és, abans que res, la vellesa, vellesa que tots volen atènyer però que un cop atesa maleeixen. Que n'és de gran la incongruència de la niciesa (...)! S'excusen dient que la vellesa els ha sorpresos més aviat que no esperaven...

Ciceró: Cató el vell (De la vellesa)

Estrangeria

He de fer aquí una confessió que no he fet a ningú: mai no he tingut la sensació de pertànyer completament enlloc, ni tan sols a la meva estimada Atenes, ni tan sols a Roma. Estranger a tot arreu, enlloc no em sentia especialment aïllat.

Marguerite Yourcenar: Memòries d'Adrià

Arquitectura

Vaig suposar que era la joventut, i no la vida, el que jo deixava endarrera. La meva feina em sostenia, perquè havia escollit de fer el que sabia fer, ho feia millor cada dia, i m'agradava fer-ho (...). Vaig dedicar-me a la pintura arquitectònica. La construcció sempre m'havia agradat molt (...); i considerava els homes com quelcom de molta menys importància que els edificis que havien bastit i ens els quals vivien, com simples estadants i llogaters a breu termini, sense cap importància en la llarga i fructífera existència de les cases que ocupaven.

Evelyn Waugh: Retorn a Brideshead

Orgasmes moncadians

"...considero superflu informar-lo de les manifestacions sonores que solen acompanyar l'activitat reproductora. Algunes (...) resulten fascinants. ¿Oi que cridar "Visca la reforma agrària" al moment de l'èxtasi, faria de bon entendre en boca d'un revolucionari? Doncs, meravelli's, la proferia un latifundista andalús durant els anys de la República. Que una senyora il.lustre de la vila reciti el "Jo pecador" entre gemecs, sospirs i fins i tot xiscles, no és gaire rar donada l'associació cristiana tradicional entre el sexe i l'infern. Més insòlit resulta que l'amant sicilià d'una amiga de la tia Penèlope enumeri els afluents del marge dret del Danubi per rigorós ordre alfabètic."

Jesús Moncada: Calaveres atònites

Eloqüència ciceroniana (ii)

Sovint una mort amb honra embelleix una vida deshonrada, però una vida oprobiosa no deixa lloc per una mort honesta.

Ciceró: En defensa de Quincti

De la mà de Cavafis

Entre mig de la por i de les sospites,
amb l'esperit torbat i ulls alterats,
ens consumim i projectem què ens caldrà fer
per escapar-nos de l'inevitable
perill que tan terriblement ens amenaça.
I anàvem, tanmateix, errats, no hi era aquest perill, en el camí;
eren facticis, els anuncis
(no els vam sentir o entendre bé).
És un desastre diferent, que ni tan sols imaginàvem,
que ens cau de sobte com un aiguat, al damunt,
i que, indefensos -no hi ha temps-, ens arrabassa.

ACABAMENTS (C. Cavafis, 1910)

Sobre les falses acusacions (eloqüència ciceroniana)

...no ens costa tolerar l'existència de gran nombre d'acusadors, puix l'innocent, si és acusat, pot ser absolt: en canvi no pot ser condemnat el delinqüent si no hi ha qui l'acusi; i més val haver d'absoldre un innocent que no pas deixar de donar al criminal l'opció de defensar-se.

Ciceró: Discursos, En defensa de Rosci d'Amèria

De la mà de Plató (iv): Sobre la mutabilitat de les coses

En el món dels animals, pel mateix motiu que en el dels homes, la naturalesa mortal cerca, segons les seves possibilitats, la continuació de la seva existència i la immortalitat. I només pot aconseguir-les mitjançant (...) la procreació, perquè deixa sempre un ésser nou al lloc del vell, fins i tot durant el temps en que diem que cadascun dels éssers viu i és el mateix. Així, afirmem que un home és el mateix des de la infantesa a la vellesa, quan, ben al contrari (...)renova constantment els seus cabells, la carn, els ossos, la sang i tot el seu cos.
I no tan sols renova el seu cos sinó també l'ànima: els seus costums, caràcter, opinions, desitjos, plaers, tristeses, temors. Res d'això no és posseït de manera estable, sinó que algunes d'aquestes coses apareixen i d'altres desapareixen. I això mateix passa amb els nostres coneixements, de manera que ni tan sols pels coneixements no som mai els mateixos. Car el que en diem estudiar, es deriva del fet que el coneixement pot abandonar-nos: l'oblit és la fugida d'un coneixement. L'estudiar, implantant un nou record al lloc del que ens deixa salva aquell coneixement, de tal manera que ara sembla el mateix que abans. Així persisteix tot allò que és mortal; no pas amb la perdurable identitat pròpia del que és diví sinó amb la substitució del que se'n va i que s'ha fet vell per quelcom de nou i igual al que existia.

Plató (El Convit: de la narració de Sòcrates sobre el seu diàleg amb Diotima)

De la mà de Plató (iii): Sobre el desig de celebritat

...pel que fa als homes, si vols donar una mirada a llur ambició te n'admiraràs de la seva insensatesa...En quin terrible estat els posa el desig d'esdevenir cèlebres i d'assegurar-se per sempre més una glòria que els immortalitzi! I per assolir-ho estan disposats a córrer tota mena de perills, molt més encara que no pas pels seus fills; a gastar els seus béns, a passar les penes i els treballs que sigui i a morir, si cal.

Plató: El convit

Sobre la proximitat de la història

... els historiadors antics rarament tenen detractors, i ningú no fa cabal de si exalces més de gust els exèrcits cartaginesos o els romans. Però de molts que, sota el govern de Tiberi, sofriren una pena o greuges, hi ha encara descendents; i fins i tot, encara que se n'hagin extingit les famílies, en trobaràs que, per la similitud dels costums, creuran que els fan retret dels delictes d'altri. Fins la glòria i la virtut tenen enemics...

Tàcit: Annals, llibre IV

Un aforisme plutarquià

El cervell no és un got per emplenar, sinó un llum que cal encendre

Sobre la vellesa (acompanyant Ciceró)

Les armes que millor s'adiuen amb la vellesa (...) són les bones maneres i la pràctica de les virtuts, les quals, cultivades en tota edat, produeixen, quan un ja ha viscut molt de temps i amb intensitat, fruits meravellosos. I no tan sols perquè no t'abandonen mai, ni tan sols en el darrer extrem de la vida (per bé que això sol ja sigui prou important), sinó també per la joia que representa tenir consciència d'haver endegat bé aquesta vida i recordar-ne les nombroses coses bones que hom ha dut a terme.

Ciceró: Cató el Vell (De la Vellesa)

Sobre els qui citen els filòsofs

És que no en coneixem alguns, que durant anys han segut a l'escola d'un filòsof i no se n'han endut ni un vernís? I els més persistents i constants, que jo anomenaria estadants més que no pas deixebles de les escoles. Alguns hi van per sentir, no per aprendre, com podem anar a divertir-nos al teatre, per distreure's amb els discursos, la veu, o les faules. Per a una gran part d'aquests oïents, veuràs que l'escola dels filòsofs és un passatemps de la vagància (...) Alguns hi van fins i tot amb les tauletes d'escriure, no tant per copsar les coses, com les paraules, que repetiran amb tant poc profit per als altres com el poc profit que en van treure quan les sentien.

L. A. Séneca (Lletres a Lucili)

Sobre la mort

...el qui tu creus que és mort, no ha fet sinó precedir-te. Hi ha res més desentenimentat que plorar per qui t'ha pàssat al davant, quan tu hauràs de recórrer el mateix camí? És lògic plorar per quelcom que sabíem que havia d'arribar? (...) És lògic plorar per un esdeveniment que hom diu que no hauria de succeir? Qui es lamenta per la mort d'un home, s'està lamentant que hagi estat home. Hi ha una única llei per a tots: a tot aquell qui neix, l'espera la mort. Ens separen les distàncies, ens iguala la fi.

L.A. Séneca, Lletres a Lucili

Sobre la ira (Sèneca)

La ira no descansa en cap base. No neix de res ferm i durador, sinó que tota ella és vent i buidor i tant lluny és de la grandesa d'esperit, com l'audàcia de la fortitud, la insolència de la confiança, la tristesa de l'austeritat, la crueltat de la severitat.

L.A.Sèneca (De Ira)

Moncadianes (in memoriam)

Avui ha mort Jesús Moncada. Faig una breu repassada als seus llibres i em ve de gust reproduir-ne una dotzena d'adjectius, usats de vegades com a epítet, de vegades com a insult pels seus personatges, que són només una petita mostra de la riquesa del vocabulari emprat a la seva obra: espanyaportes, pelacanyes, saltabarrancs, afaitapobres, ploracossis, desgalgada, rondall, embolicatroques, afigada, tararot, bleda assolellada, bruixa paquidèrmica...
I, encara, mitja dotzena de verbs: finestrejar, espellotar, lladrunyar, estossinar, espellucar, regolfar.

Obstinació (un dels poemes possibles, de J. Saramago)

Diante desta pedra me concentro:
Nascerá uma luz se o meu querer,
De si mesmo puxado, resolver
O dilema de estar aqui ou dentro.

(Davant d'aquesta pedra em concentro:
naixerà una llum si el meu voler,
de si mateix llevat, resol
el dilema de ser aquí o bé a dins.)

De la mà de Plató (ii): reflexió socràtica sobre la mort

"Ser mort pot ser dues coses: o bé tant com no ser res, no tenir sensació de res quan s'és mort; o bé com s'acostuma a dir, canviar, fer migrar l'ànima des d'aquest lloc cap a un altre. Si no hi ha sensació, sinó una cosa com un son en la que l'adormit ni tan sols somnia, quin meravellós guany seria aquesta mort!...

Però si, altramanet, la mort és un viatge cap a un indret on tots són morts, que hi podria haver de millor? Car si en arribar a l'Hades hom serà alliberat dels qui s'anomenen jutges i hi trobarà els jutges veritables (...) ¿per què hauria de ser menyspreable aquest viatge? Què no donarieu vosaltres per estar amb Orfeu, Museu, Hesíode i Homer? Si això fos cert, no em sabria greu morir moltes vegades."

Del discurs de Sòcrates davant el Tribunal que el condemnà (Plató, Diàlegs)

De la mà de Plató (i) - sobre la justícia

"...Perquè em diuen que si sóc just, aparentant no ser-ho, no en trauré profit sinó penes i càstigs evidents; en canvi, de l'injust que s'ha arranjat una justícia fingida, expliquen que viurà meravellosament... Com a façana i silueta, m'he d'inscriure en un cercle que sigui un fantasma de virtut... Però no és fàcil, diuen, ser sempre un malvat sense que es noti."
"...perquè si som justos només en traurem que els déus no ens castiguin, però perdrem els guanys de la injustícia. Si som injustos en traurem profit, i quan hàgim comès la transgressió i el pecat, demanarem perdó als déus, els convencerem, i marxarem sense càstig."

Horacianes (III)

Sigues atent tothora d'aquells qui recomanes: que mai no t'hagis d'avergonyir de les culpes d'un altre.

Horacianes (II)

Els anys ens roben, en passar, una cosa rera una altra. M'han robat els jocs i l'amor, i també les festes i els divertiments; i ara em volen prendre els poemes.

Horacianes (I)

Mentre m'agradin o conegui els meus defectes, preferiré que la gent em tingui per un autor sense seny i sense art, abans que no pas ser un savi poeta i fotre'm de fred.

El perquè d'algunes coses

Tot allò que fem, diem o (fins i tot) pensem genera, ho vulguem o no un seguit de conseqüències sovint imprevisibles.
D'aquí el nom del blog que, avui, per començar, origina per ell mateix la mort, virtual és clar, d'un blocaire de nom jueu i reminiscències quartainternacionalistes que pul.lulava per la blogosfèrica i comunitària galàxia. Descansi en pau.