Versions d'Ovidi (i)

Si no ho vols fer per tu, i ets ben estúpid,
tingue'n cura per mi, i així permet-me
que la desitji més, la teva dona.
Allò que ens és permès no il.lusiona,
i en canvi el que és il.lícit bé ens abrusa.
És prou ferreny aquell que estima allò
que un altre té a bé deixar estimar.
Esperança i temor, a parts iguals,
han de tenir els amants, i que el desig
augmenti amb un ocasional rebuig.
Què en trec d'aquesta sort si mai no hi perdo?
No vull estimar res que abans no em dolgui.
Corinna el coneixia, el meu punt flac
i, astuta com cap altre, se'm rifava.
I adduint uns dolors que no tenia
m'obligava a marxar, malgrat els dubtes!
Quantes voltes, mentint, se'm presentava
culpable, i jo en sabia la innocència!
Després d'aquest turment i d'atiar
uns focs que creia tebis, devenia
gentil i atenta a tots els meus anhels.
Com eren les carícies, com les dolces
paraules que em parava, i quins petons!
Tu també, que fascines els meus ulls,
simula la temença d'un parany
i rebutja'm si veus que a tu m'acosto.
Vulgues veure'm sofrir, abandonat
al llindar de la porta de ca teva,
a les llargues gelors i nits de gebre.
Així es veurà enfortir i haurà de crèixer
amb el pas de molts anys el meu amor.
La meva passió així s'alimenta.

Ovidi: Amors (XIX), fragment