De Yeats

I se'm fa clar el rostre d'ella ara-
¿Van modelar-la els dits del Quattrocento,
Les galtes esmolades com si hagués begut
El vent i nodrit d'un desori d'hores?
I jo sense ser de l'estirp de Leda
De jove vaig tindre un bonic plomatge-
Ja n'hi ha prou, més val somriure a tot el que somriu,
Fer-los veure que un vell espantall no ha d'espantar.

WB Yeats: (dins l'Espasa i la Torre); trad. Patrícia Manresa Ni Ríordáin i Albert Roig