Escriure no és res
La història de la meva vida no existeix. És una cosa que no existeix. Mai no hi ha centre. Cap camí, cap línia. Hi ha amplis indrets on es fa creure que hi ha algú, no és veritat, no hi havia ningú. La història d'una molt petita part de la meva joventut ja l'he més o menys escrita (...) Aquí parlo dels períodes amagats d'aquesta mateixa joventut, de certs enterraments als quals he sotmès certs fets, certs sentiments, certs esdeveniments. Vaig començar a escriure en un medi que m'arrossegava molt al pudor. Per a ells, escriure encara era una cosa moral. Escriure, ara, podria ben sovint semblar que no és res. A vegades sé això: que des del moment que això no és, barrejades totes les coses, obeir la vanitat i el vent, escriure no és res.
Marguerite Duras: L'amant
2 comentaris:
Un bon llibre aquest... el vaig llegir massa jove, però ara hi tornaré.
Hola Magdalena. Veig que passes sovint per aquí. T'agraeixo que segeuixis el bloc, i encara més t'agraeixo els comentaris.
Publica un comentari a l'entrada