De la mà de Plató (iv): Sobre la mutabilitat de les coses

En el món dels animals, pel mateix motiu que en el dels homes, la naturalesa mortal cerca, segons les seves possibilitats, la continuació de la seva existència i la immortalitat. I només pot aconseguir-les mitjançant (...) la procreació, perquè deixa sempre un ésser nou al lloc del vell, fins i tot durant el temps en que diem que cadascun dels éssers viu i és el mateix. Així, afirmem que un home és el mateix des de la infantesa a la vellesa, quan, ben al contrari (...)renova constantment els seus cabells, la carn, els ossos, la sang i tot el seu cos.
I no tan sols renova el seu cos sinó també l'ànima: els seus costums, caràcter, opinions, desitjos, plaers, tristeses, temors. Res d'això no és posseït de manera estable, sinó que algunes d'aquestes coses apareixen i d'altres desapareixen. I això mateix passa amb els nostres coneixements, de manera que ni tan sols pels coneixements no som mai els mateixos. Car el que en diem estudiar, es deriva del fet que el coneixement pot abandonar-nos: l'oblit és la fugida d'un coneixement. L'estudiar, implantant un nou record al lloc del que ens deixa salva aquell coneixement, de tal manera que ara sembla el mateix que abans. Així persisteix tot allò que és mortal; no pas amb la perdurable identitat pròpia del que és diví sinó amb la substitució del que se'n va i que s'ha fet vell per quelcom de nou i igual al que existia.

Plató (El Convit: de la narració de Sòcrates sobre el seu diàleg amb Diotima)