01 de setembre, 2005

De la mà de Cavafis

Entre mig de la por i de les sospites,
amb l'esperit torbat i ulls alterats,
ens consumim i projectem què ens caldrà fer
per escapar-nos de l'inevitable
perill que tan terriblement ens amenaça.
I anàvem, tanmateix, errats, no hi era aquest perill, en el camí;
eren facticis, els anuncis
(no els vam sentir o entendre bé).
És un desastre diferent, que ni tan sols imaginàvem,
que ens cau de sobte com un aiguat, al damunt,
i que, indefensos -no hi ha temps-, ens arrabassa.

ACABAMENTS (C. Cavafis, 1910)

1 comentari:

elquemaietvaigdir ha dit...

Que la vida iba en serio
uno lo empieza a comprender más tarde
-como todos los jóvenes, yo vine
a llevarme la vida por delante.

Dejar huella quería
y marcharme entre aplausos
-envejecer, morir, eran tan sólo
las dimensiones del teatro.

Pero ha pasado el tiempo
y la verdad desagradable asoma:
envejecer, morir,
es el único argumento de la obra.

Jaime Gil de Biedma
"Poemas póstumos" 1968