Un sonet de Shakespeare
Si tu ets música, que et fa escoltar-la trist?
Dolçor amb dolçor no es bat, goig amb goig no es rebutja.
Per què estimes, doncs, allò que amb pena has vist
i fins reps amb plaer allò que prou t'enutja?
Si un definit acord de sons ben entonats,
amb cansament units, ofèn la teva oïda,
és pel suau retret de veure així aplegats
en un de sol els sons, parts que en tu foren vida.
Mira com cada corda, espòs d'amor submís
de l'altra, s'acompassa en mútua concordança
i així un pare i un fill i una mare feliç
canten, com un de sol, una alegre romança:
I el cant no té cap mot: és de tots i un només.
I canta per a tu: "Tu, sol, no tens després!"
Joan Triadú: 40 Sonets de Shakespeare (E
ls llibres de l'Ossa menor, 1970)
ls llibres de l'Ossa menor, 1970)
2 comentaris:
tu parles de tu amb la literatura dels altres o deixes que sigui la literatura la que parli de tu?
Preguntes sense resposta. Respostes que, si existissin, trencarien encanteris. Encanteris que no van gaire més enllà de les limitacions d'un mateix. Limitacions per respondre determinades preguntes.
Publica un comentari a l'entrada