Un poema de Maria-Mercè Marçal

Sense remei, ja ho sé, sense solta ni volta
t’estimo. No hi ha cap ni peus ni centener,
que tot és u al festanyal de l’aigua:
destral i bosc, vi i sang i el pa i la boca.

El gual i la riuada, la rosa i les tisores,
les tovalles i el llit, la font i el raig de set.
Torre esfondrada i arc tesat al cel.
Damunt la runa morta, la rosada que crema.

Sense solta ni cap, ni volta ni remei,
les petites abelles que fan mel del meu cos,
l’avenc fosc entre arbredes, l’amor que hi perd el pas.

La riuada i la font, la boca, el vi i la set.
Runa, sang i destral, el bosc i la rosada
i el foc que ha provocat aquest incendi d’aigua.

Maria-Mercè Marçal