Mar

Sempre que es referia al mar ho feia dient la mar, que és com en diuen en castellà quan la gent se l'estima. Algunes vegades els qui l'estimen en diuen penjaments, d'ella, però ho fan sempre com si parlessin d'una dona. Alguns dels pescadors més joves, d'aquells que fan servir boies i flotadors per a les seves fluixes i tenen embarcacions de motor comprades quan els fetges de tauró valien molta moneda, parlen del mar en masculí, el mar. En parlen com d'un contrari, o s'hi refereixen com un simple lloc, o fins el titllen d'enemic. Però el vell sempre tenia la mar per femenina i com si fos algú que pot fer o negar grans favors, i que si a estones es mostrava perversa o bé terrible era perquè no hi podia fer més, perquè aquest era el seu tarannà. Creia que la lluna influïa la mar, com si fos una dona.

Ernest Hemingway: El Vell i la Mar